Volant entre les ones

Bufa el vent, però el sol crema la pell i la calor és quasi insuportable. Els joves carreguen una, alguns dues, taules de surf. N'existeixen de diferents tipus: town-in, retro, fish, evolutiva, gun, longboard... Les més comú són les shortboard, que valen per quasi tot tipus d'ones.

Els al·lots porten també una motxilla amb la resta d'estris que necessitaran. Ara, a l'estiu, a diferència de l'hivern, quan han de vestir el banyador de neoprè que els cobreix el cos i els escarpins per no patir fred als peus, tan sols fan falta les quilles (fulles de plàstic, resina o fibra de carbó que enganxen a la taula per poder mantenir estabilitat), un banyador convencional i l'invent, una cinta que els manté lligats a la taula i impedeix que, quan cauen d'ella, es desplaci.

Mentre caminen no deixen d'observar el mar: "Avui estarà genial", comenta en Jordi, de bon humor. Frissen per ficar-se a l'aigua. Als déu minuts arriben a "Es Pico", nom amb el què els surfistes han batiat un cap proper a la platja de Santa Teresa. Un altre grup d'al·lots ja es troben dins l'aigua. Fa temps que es dediquen al surf, són veterans. Els principiants no hi tenen cabuda a Es Pico, ja que l'ona és poc fonda i la l'escassa aigua que separa la taula del fons marí poden ser un perill pels inexperts.

Els que acaben d'arribar saluden a un parell de joves que preparen les seves taules i s'hi uneixen.

"Tens parafina?" li diu en Jordi a en Cristian. La parafina, que altres vegades anomenen comunament "cera", es presenta en pastilles o barres i s'escampa damunt la taula per no relliscar quan s'hi alcin dins l'aigua.

"Només em queda cera d'hivern, però suposo que et farà el fet", li respon mentre li llança la pastilla. Hi ha dos tipus de parafina, específiques per la temperatura que assoleix l'aigua a l'estiu i a l'hivern. En Cristian explica que realment no representa un problema utilitzar la d'hivern durant l'estiu, encara que resisteix pitjor el calor i patina una mica més.

Abans d'aplicar la cera per la taula, en treuen la parafina vella amb una pinta i, posteriorment apliquen la nova. Després li donen la volta a la taula per enganxar-hi les quilles. Al mar hauran d'anar en compte no atracar-se a elles; a la gran velocitat a què es rellisquen els nois damunt les ones, les quilles poden tallar més que ganivets acabats d'afilar.

Per últim s'enganxen l'invent al turmell i avancen per entre les roques, cercant el millor racó des d'on ficar-se a l'aigua.

Es van llançant un darrere l'altre i ja damunt la taula van bracejant fins apropar-se a la zona apropiada. Poden estar molt temps dins l'aigua, entre una i dues hores a l'hivern i fins a tres o quatre a l'estiu. Mentre esperen una bona ona, la qual cosa els pot portar fins a 15 minuts, xerren asseguts damunt la taula, sense deixar d'observar l'horitzó. Per escollir l'ona adequada, la que val la pena surfejar, es fixen en el seu recorregut, en el braç i en la seva forma; com més arrodonida sigui, millor tub proporcionarà i més emocionant i bell serà l'espectacle, tant pel que surfeja com per l'espectador. També es té en compte la seva alçada, que es mesura equiparant-la amb la del surfista, que es troba ajupit damunt la taula: si és tant alta com ell, medirà un metre aproximadament.

Els inconvenients

Al cap d'un parell d'hores dins el mar, en Mundo surt de l'aigua mig coixejant. S'ha clavat una pua d'eriçó marí. És accident normal entre els surfistes, igual que rebre la picada d'una medusa. Ells li treuen ferro: "quan ja t'han picat cent vegades ni ho notes". A aquestes lesions més usuals cal sumar-ne altres com els talls amb les roques o el que podríem anomenar "peu de surfista", una petita inflor a la part baixa del turmell causada per la forta pressió a la que el sotmeten conduint la taula.

Sorprenentment els perills del mar com les corrents marines, que han arribat a causar la mort d'algun banyista, no representen cap risc pels amants de les ones: "a no ser que siguin extremadament fortes, les podem controlar", afirma en Cristian, que duu 10 anys surfejant, "ja que, són un cicle i, a més, sobre la taula és més fàcil esquivar-les". Però sens dubte, el major risc pels surfistes és distreure's, un moviment en fals pot tenir greus conseqüències. En Cristian ho comprovà de primera mà quan el 6 de gener de 2002 a Cala en Bosc la seva experiència no el salvà de xocar amb un banc d'arena, accident que li trencà dues vèrtebres, encara que no li tragué les ganes de seguir amb el surf.

A poc a poc, els altres també van sortint de l'aigua i, mentre s'eixuguen i recullen les seves coses, parlen sobre els diferents tipus de taules. En Jordi fa poc que s'ha comprat una Pukas i l'ha portada per estrenar-la. Els altres el tracten de boig: "una taula així i la duu aquí, que la farà malbé". L'utensili essencial per surfejar és molt delicat, basta fregar una roca per ratllar la taula i és freqüent desgastar la punta, per la qual cosa en l'equip del surfista no hi sol faltar paper de vidre per poder tornar-li la forma original. Quan no quedi cap més remei que canviar-la, s'haurà de desemborsar, com a mínim, 400 euros, ja que són dissenyades i fabricades per un artesà, que rep el nom de "shaper", que per crear-les utilitza materials com plàstics polipropilènics de baixa densitat o espuma de poliuretà reforçada amb fusta. A diferència d'alguns estris que poden adquirir a botigues de l'illa, les taules han de comprar-les a llocs especialitzats de la Península o a través de botigues online, encara que des de fa poc a Menorca comencen a sorgir persones que es dediquen professionalment al treball de "shaper".

Surf, estil de vida

Són les set del capvespre. No han pogut fer tot el dia surfejant, però estan satisfets per com han anat les hores que han pogut passar a l'aigua. No poden demorar més la partida, sobretot en Cristian, que d'aquí una hora ha d'entrar a treballar. "Em vaig canviar de lloc de treball per poder surfejar", reconeix, " feia temps que hi donava voltes: o el surf o la feina". En Jordi també ha canviat el torn al magatzem per poder anar-hi. Comenten orgullosos que l'esport els ha modificat, no tan sols els horaris, sinó la manera d'observar el món. Estan d'acord en què el surf "aporta una adrenalina impossible de trobar enlloc més; és la seva droga". Per aconseguir-la, cada dia, just aixecar-se, s'asseuen davant l'ordenador per consultar la previsió meteorològica on s'informen del vent, la direcció de les ones i la seva força. El surf és un esport sense horaris, que fa girar els que el practiquen al voltant seu. Per això els surfistes coincideixen en què mai s'hi pot estar a mitges, quan a algú li agrada veritablement el surf, hi condiciona la seva vida per sempre.