"M’agrada viure a Londres sabent que puc tornar a Menorca quan ho necessiti"

Llicenciar-se en Biologia era la seva intenció en marxar a Barcelona. Què la va fer canviar d'opinió?
Vaig començar una carrera de ciències perquè era la solució més convenient i esperada, donat que havia estudiat Ciències de la Salut i que no sabia què m'agradava. Entre les carreres de ciències, Biologia em semblava –i encara avui em sembla- la carrera més bonica. Però el que em sembla bonic no és entendre els sistemes biològics sinó certa reflexió de caire més teòric sobre els mateixos sistemes. Clar que això ho he sabut més endavant. Llavors simplement sabia que no m'agradava. Per això la vaig deixar.

Va començar una altra carrera?
Després del exàmens de febrer del primer curs de Biologia, que us podeu imaginar com van anar, vaig decidir marxar a Anglaterra a pensar què fer amb la meva vida. Ja havia passat alguns estius d'intercanvi allà quan era petita però va ser amb divuit anys que per primera vegada hi vaig anar per una temporada llarga.

A quina ciutat es va instal·lar?
Vaig anar a un poblet de Surrey que es diu East Horsley. East Horsley és tan petit, que no tardes més de cinc minuts en travessar-lo. Recordo l'experiència com a un període de reflexió no gaire emocionant per a algú com jo en aquells temps, que només tenia ganes de fer tot tipus de disbarats. Cuidava a tres fillets d'una família benestant d'entre cinc i deu anys i a les estones lliures treballava a un pub, a una tenda de menjar orgànic i netejant cases del poble.

Sembla que estava enfeinada!
Sí. Recordo que un dia vaig anar a fer net a una casa de gent tan rica que darrera casa seva tenien un bosc, i en mig del bosc, un helicòpter privat. La imatge d'una família fent una volta en helicòpter no sé si em fa gràcia o por... En qualsevol cas, no vaig durar més de quatre mesos. Quatre mesos que em van ajudar a entendre que els doblers tenen un preu, i un preu a vegades molt alt. Però em vaig cansar de tanta quietud, de tant fillet i de tanta família rica i me'n vaig anar a passar l'estiu a Londres.

Es va trobar millor a la capital?
Sí. Allò sí que va ser una experiència que recordo positivament, treballant a restaurants i tocant la guitarra pel carrer, tocant cançons que havia après als campaments del GOB i coneixent a gent de tot tipus i colors. Però a l'agost vaig haver de tornar per a preparar-me per Biologia un altre cop. Encara avui em demano per què no vaig adonar-me llavors que Biologia no era per a mi.

Va començar Biologia de nou?
Sí. Quan vaig tornar ho vaig fer convençuda que Biologia, malgrat tot, no era tan mala opció i la vaig començar de nou. Un altre cop, al cap de pocs mesos ja ho havia tornat a deixar i me n'havia anat a Menorca a treballar. Vaig fer feina a la Boutique, una botiga de roba al Carrer Nou que era d'una dona entranyable, na Maria Antonia. Hi vaig estar bé i em va donar temps per a seguir cercant el que volia fer.

Va trobar el seu camí durant aquesta estada a Menorca?
Sí. Vaig tornar a Barcelona per començar Sociologia. A jo sempre m'ha agradat la gent, per molt que m'hagi costat reconèixer-ho. Podria haver fet Psicologia però em semblava una carrera massa experimental. Si sóc sincera, vaig decantar-me per Sociologia de manera aleatòria, perquè havia llegit una descripció de la carrera que em va atraure i perquè la feien just davant de la facultat de Biologia. També vaig creure que s'assemblaria a Filosofia, que m'agradava molt però que no volia fer perquè tant els meus pares com la meva germana gran l'havien fet. I clar, jo volia ser diferent.

Va resultar ser la decisió adequada?
Sí. La carrera em va encantar. Fent Sociologia vaig descobrir el plaer de l'estudi. Per primera vegada en molt de temps, m'interessava el que m'ensenyaven i volia anar més enllà. Vaig fer un grup d'amics amb els que discutíem els temes de classe i a alguns de nosaltres se'ns va oferir treballar pel Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona (UB). Allà varem tenir l'oportunitat de viure de prop un procés de recerca i vaig aprendre molt. Durant la carrera també vaig passar un any a Pennsylvania, als Estats Units.

A Pennsylvania?
Sí. Des del departament se'm va informar d'una institució anomenada Brethren College Abroad (BCA) que oferia beques per estudis d'un any de llicenciatura als Estats Units. És com un Erasmus però en comptes d'Europa és als Estats Units. Vaig marxar el tercer any de carrera i vaig anar a parar a un altre poblet al costat de Filadèlfia. Estudiava a Elizabethtown College, una universitat on els estudiants vivíem a un campus enorme equipat amb vivendes, restaurant, bar, bugaderia, gimnàs... Era com una ciutat en miniatura, plena d'estudiants. Un paradís per alguns però no per a mi.

No es trobava a gust?
Estava a una Amèrica molt profunda, rodejada de gent molt conservadora i tancada. D'americanes rosses amb ulls blaus, maquillades fins l'escot i que parlaven de coses inintel·ligibles per a mi. De grans magatzems on podies comprar joguines i armes per igual... Per fer-vos una idea: la meva companya de pis es mirava emocionada els discursos de George Bush cada cop que parlava per la televisió, a la meva universitat hi havia una societat en contra del matrimoni homosexual i a l'estat de Pennsylvania un grup actiu de Ku Klux Klan. Malgrat tot això, vaig fer alguns amics que encara avui conservo i va ser un any de molts descobriments tant culturals com personals. Sempre que podia, a més, marxava a Nova York, on vivia i encara viu la meva germana. Una altra cosa bona que recordo és que em van deixar agafar assignatures de disciplines diferents a la sociològica. Allà l'educació no consisteix tant en especialitzar-te en una àrea del coneixement sinó de creuar fronteres entre elles. Tenen una visió més holística i crec que més completa del coneixement, sobretot a nivell de postgrau.

Quan va sorgir l'oportunitat de marxar a Londres?
Després d'estudiar Sociologia durant cinc anys vaig decidir fer un màster en Filosofia de les Ciències Socials a la London School of Economics and Political Science. Vaig arribar a Londres l'1 de setembre de 2008. Durant el primer mes vaig estar a una residència d'estudiants i després em vaig instal·lar a una habitació molt bonica a Portobello Road, al barri de Notting Hill. Les meves finestres donaven as mercat. Però clar, era molt cara, costava prop de 700 euros al mes. Tenia la beca de postgrau Caja Madrid però tot i així era massa cara i al cap de pocs mesos me'n vaig haver d'anar a una residència d'estudiants a Elephant and Castle. Si una cosa s'ha de tenir en compte abans d'anar a Londres és que és molt car. Molt. Només en transport se te'n poden anar més de cent euros al mes.

Jo avui vaig en bicicleta per tot.
Es va habituar amb facilitat a la nova vida a la capital anglosaxona?
La veritat és que em va costar una mica adaptar-me, més del que em pensava. Londres és una ciutat en la que, si estàs sol, estàs molt sol. I jo, al principi, estava sola. Anglaterra és un país molt individualista. Al principi, abans de fer amics, em passava molt temps sola, estudiant. No és com a Menorca o a Barcelona, on la gent queda molt, on es fa molta vida social, on no sols passar un dia sense parlar amb ningú. A Londres és difícil quedar. És una qüestió cultural però també purament logística. Quan quedes per fer un cafè, només en arribar al lloc on has quedat se te'n va una hora. En definitiva, em vaig adonar de les influències culturals que portava a sobre i vaig haver de passar per un període d'ajustament. Ara, però, m'agrada el ritme social de Londres.

Va gaudir de l'experiència d'estudiar a la London School of Economics and Political Science, una de les millors universitats del món en ciències socials. Va resultar gratificant?
Sí, és una universitat molt bona i el màster que vaig fer és el número un a nivell mundial en el seu camp. Va ser un any molt intens acadèmicament. En un any vaig llegir més que en cinc anys de carrera. Va ser dur però gratificant. Estava rodejada de ments brillants, en un sistema educatiu on el professorat està a la màxima disposició de l'alumne i tot està pensat perquè els estudiants, mitjançant seminaris i tutories, aprenguin a pensar per ells mateixos i desenvolupin les eines intel·lectuals necessàries per a aproximar-se correctament a la matèria d'estudi. Durant aquell any vaig descobrir la filosofia de la ment i vaig decidir ampliar els meus estudis de filosofia. Suposo que ja no necessitava ser diferent a la família.

I per això va decidir dur a terme un altre màster...
Sí. No em sentia preparada per a començar un doctorat. Necessitava almenys un any més de contacte amb la filosofia per a sentir-me al nivell. Per això vaig dur a terme un màster en Filosofia a Birkbech College, també a Londres. Molta gent em deia que era una ximpleria, que el que havia de fer era començar doctorat ja. Però jo és que som molt tossuda! No sé si va ser una decisió pràctica, però em va donar molta més confiança per a començar a investigar.

Ara es dedica a la recerca?
Sí. Durant el segon màster vaig aprofundir en Filosofia de la ment però aquest primer any de recerca m'he decantat per temes de caire més ètic i he deixat de banda la filosofia purament analítica. Actualment estic fent recerca sobre què significa fer el bé, llegint una autora anomenada Iris Murdoch. Tot això és possible gràcies a la beca que em va donar Sa Nostra.

Quins són els requisits per aconseguir una beca d'aquestes característiques?
Els mèrits principals que les institucions que ofereixen beques tenen en compte solen ser els següents: un bon expedient acadèmic, bones cartes de recomanació, i un bon "statement of purpose", que és una carta on exposes el que penses estudiar i per què. Totes les activitats acadèmiques que hagis fet més enllà, com estàncies a l'estranger, cursos d'estiu, publicacions o col·laboracions amb departaments, són crucials per a la decisió final. Jo tenia premi extraordinari fi de carrera , el millor expedient acadèmic del meu curs. Havia fet cursos a Estats Units, Paris, Cambridge University, París i El Escorial. Havia publicat i col·laborat amb el departament. Tenia professors disposats a recomanar-me i a ajudar-me a escriure un "statement potent". A més tenia la il·lusió de seguir estudiant a Londres. Tenia molt al meu favor. Clar que la bona sort també va jugar el seu petit paper. Em demano què n'hagués sigut de mi si no fos per la beca. He sigut molt afortunada i tinc ràbia per aquells que la situació econòmica actual els hi està posant difícil per a continuar els seus estudis.

Podrà continuar la seva investigació?
L'any que ve ja no tinc beca i tinc poques possibilitats d'aconseguir-ne una altra per a continuar la meva recerca. Per tenir més oportunitats de finançament hauria de marxar a Estats Units però no em ve de gust. M'agrada viure a Londres i m'hi vull quedar un temps més. També podria tornar a Barcelona però la situació allà també està malament. M'he de concentrar en trobar una bona font d'ingressos i per això hi ha més oportunitats a Londres que a Barcelona. L'altre dia parlava amb una amiga que està a Barcelona i em deia que allà és més fàcil inventar-te una feina que trobar-ne una...

Sembla que està encantada amb Londres...
Sí. Només de pensar en deixar Londres m'agafa la pena. Avui puc dir que aquí em sento més a casa que a cap altre lloc. El que més m'agrada d'aquesta ciutat és l'oferta d'activitats culturals que ofereix. Els anglesos tenen la idea de que la cultura és per tothom, no només per uns pocs. Això m'encanta. Els museus són gratuïts, hi ha tot tipus d'exposicions d'art, festivals de música, concerts i conferències. Sempre sents que has de dir que no a qualcuna cosa. A més a més, coneixes a gent de tot tipus. T'obre molt la ment.

Qualque inconvenient?
El que menys m'agrada de Londres és que és molt difícil establir relacions a llarg termini. Hi ha tant flux de gent que va i ve, que les amistats que estableixes no es poden consolidar del tot. Una altra cosa que no m'agrada són es canvis bruscos de temperatura. Encara que estigui fent un bon sol mai saps si en la pròxima mitja hora caurà una turmenta.

Hi ha algun costum que encara avui la sorprengui?
La gent aquí viu de dia. La llum solar és tant escassa que s'ha d'aprofitar al màxim. Les festes d'aniversari de la gent de la meva edat comencen a les sis de la tarda i mai acaben més tard de les tres de la matinada. Tot es fa més d'hora. Es sopa a les set i a les onze tanquen els pubs. Val a dir que m'agrada aquest ritme. Et permet aixecar-te d'hora i aprofitar el dia.

A quina zona de la ciutat viu actualment?
Visc al costat de Queen's Park, a un carrer que es diu Hanover Road. No està molt lluny del centre de Londres. Visc a una casa gran amb cinc persones: una croata, un nord-americà, una italiana, un brasiler i un català. Mig estudiant mig treballant, som un grup de joves de trenta anys que no ens podem permetre unes condicions de vida millors. Ara per ara m'agrada. Som una gran família i estic bé aquí. Sovint fem sopars, barbacoes, i festes. Després de tres anys de viure aquí, puc dir que he trobat es meu ambient. Però clar, em preocupa el no veure possible deixar de compartir pis en un futur pròxim.

Troba a faltar Menorca?
Trobo a faltar a la meva família i la mar. La meva mare i la meva àvia estan allà i elles són dues de les grans raons per les que no vull marxar als Estats Units. Visito l'Illa regularment, encara que no tant com voldria. Tot i així, ara per ara vull viure a una ciutat, sabent que em puc escapar a Menorca uns dies sempre que ho necessiti.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info