"Després del Mundial de 2006 sentia que havia de marxar a viure a Berlín"

Periodista de professió, Lluch ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria professional a la secció d'esports del diari "Avui". No obstant, les seves ganes de conèixer nous mons el van portar a acollir-se voluntàriament a l'Expedient de Regulació d'Ocupació que va presentar el diari amb la intenció de marxar a Berlin. Lluch va aterrar a la ciutat alemanya el passat mes de setembre i, tot i que continua col·laborant amb diversos mitjans catalans, s'ha iniciat com a professor de castellà per estudiants estrangers.

Va néixer a Barcelona però la seva relació amb Menorca va començar quan era ben petit.
Soc nascut a Barcelona però mai he amagat les meves arrels menorquines. Fins i tot quan feia feina a la redacció de l'"Avui", molts companys em coneixien com "el menorquí". I sí, Menorca també és casa meva: tota la família del meu pare és ciutadellenca i des de ben petit he visitat l'Illa diversos cops l'any. Els meus pares, Pau i Elisabeth es van conèixer a Ciutadella i, encara avui, continuo anant-hi sempre que puc. Conec la Menorca de platges i mar però també la Menorca verda i de tramuntana; conec la Menorca turística però també, afortunadament, la familiar i amistosa, la que continua deixant portes obertes als amics dels amics.

Quins records té de les seves estàncies a l'Illa durant la seva infantesa?
Com he pogut visitar Menorca en diferents èpoques de l'any, tinc molts records i molt diferents. Als estius tenia la sort d'ajuntar-me amb al·lots que vivien a xalets veïns: en Joan, en Carlos, en Sergio, en Pedro i en Pedrito i, curiós, dos "Isaacs" més. La felicitat llavors consistia en fer mil i un gols a s'olla -que és com coneixíem la desembocadura rodona de l'actual carrer del Signe de Bessons on jugàvem a futbol i fins i tot a handbol-.

Encara no existien les videoconsoles i la creativitat donava per marcar les línies de les nostres particulars pistes de tennis amb mànegues de regar, o per inventar-nos altres jocs. Teníem una vitalitat terrible: jugàvem des de bon matí fins que es feia fosc, anàvem en velo quan ni calia lligar-les amb cadenat, anàvem a fer calades i bussejar a l'escala de Na Filo o a la platja de Santandria o de sa Caleta. Era una república de llibertat infantil que ben aprofitàvem. Els estius també em donaven un altre moment culminant: sortir a pescar amb el meu pare. Em sentia tan afortunat de llevar-me d'hora i marxar amb la barca que jo crec que els peixos ho notaven i només feien que picar-me a mi.

Sembla que gaudia al màxim d'aquestes visites a Menorca...
Sí. També tinc records entranyables de les paelles que menjàvem els diumenges al xalet de l'avi Pepe i s'àvia Maria, amb el conco Toni, la tia Antoñita i els cosins. Òbviament també ens reuníem tots per Nadal, amb l'alegria que la família anava creixent amb els meus germans Raquel, Judit i Pau, i més cosins. Poder viure les tradicions menorquines també és un tresor del qual em sento privilegiat. I de la gastronomia: el brou, les formatjades, el figat que feia s'àvia, les sobrassades i formatge que venia l'avi en el seu entranyable magatzem, l'oliaigu i les barques d'albergínies de na Sara, el peix fresc, els gelats de vainilla i avellana, les ensaïmades, el ginet... Altrament, és evident que Sant Joan fascina a tothom, però a mi també em va impactar d'adolescent formar part de la processó de Setmana Santa. Vaig portar un parell d'anys l'hàbit que havia dut temps enrere el meu avi a la confraria de la Bona Mort que surt de Calós. Els silencis, el respecte, l'espiritualitat amb què vaig poder viure aquelles dates encara les tinc ben presents.

Ja de jove va decidir estudiar Periodisme. Què l'atreia d'aquesta professió?
Sempre m'ha agradat escoltar i escriure. També somiava amb viatjar com a forma d'aprendre d'altres cultures. I va arribar un punt en què vaig entendre que el periodisme em podia oferir tot allò que sempre havia estat dins meu. Precisament, em vaig arribar a convèncer a Menorca escolant el meu conco Bernard, que era periodista. Em fascinava no només explicant-me els seus viatges per cobrir els Jocs Olímpics de Los Angeles o Seül sinó també advertint-me del compromís ètic d'aquesta professió amb la societat. El periodisme no només em permet avui escoltar històries que interessen a la gent sinó comunicar-les, i això me fa sentir realitzat.

Quan va començar a fer feina a l'"Avui"?
Vaig tenir la sort de poder fer una beca d'estiu a la secció d'esports de l'"Avui" a l'acabar el tercer any de carrera. Va ser una gran oportunitat perquè hi havia mitja plantilla de vacances i vaig poder treballar força. A més, em sentia molt còmode perquè sempre havia llegit molt sobre esports per interès personal. Al final de la beca em van oferir quedar-me com a reforç de la secció i vaig començar a col·laborar, primer seguint l'actualitat de l'Espanyol, i, després, la del Barça. Vaig començar ben jovenet i he estat tretze anys en aquell diari.

Suposo que seguir al Barça va suposar una gran experiència...
Sí. He tingut la sort de viatjar amb el primer equip per una dotzena de països i fins i tot pels Estats Units. M'hauria agradat conèixer més a fons tots els lloc en què he estat però a la majoria de ciutats em quedava tot just dos dies i estava més pendent dels jugadors i del partit que no pas de la ciutat. Tot i així sempre em donava temps a fer una petita passejada i endur-me una primera impressió. Sempre bromejo dient que gràcies al Barça he pogut visitar llocs als que difícilment hauria anat si no hagués estat per feina com ara Sofia, Philadelphia, Boston, Washington, Kuwait o Abu Dhabi, que va ser, precisament el meu últim gran viatge amb el Barça ara fa un any, pel Mundial de Clubs.

Abans d'instal·lar-se a Berlín el passat mes de setembre ja va viure a la ciutat alemanya durant sis mesos. Què el va portar fins allà?
L'origen de tot està al Mundial de futbol d'Alemanya de 2006. El vaig cobrir com a únic enviat especial del diari i va ser una experiència meravellosa. Vaig estar 36 dies seguits treballant allà, des del partit inaugural fins a la final. Vaig recórrer amunt i avall en tren tot el país per arribar als diferents estadis, vaig poder conèixer gent de moltes nacionalitats i vaig gaudir de l'hospitalitat alemanya. Res de gent capquadrada i freda. A mi em van tractar beníssim, sobretot a Berlín. Des que va acabar el Mundial vaig sentir que voldria tornar a la capital alemanya algun dia a viure-hi, almenys per comprovar com era el país passada la màgia d'aquell Mundial. No va ser fins dos anys més tard que vaig demanar un permís de feina de sis mesos per iniciar l'aventura de corresponsal a Berlín.

Com va anar?
Vaig poder escriure pel mateix diari i també vaig fer col·laboracions per COM Ràdio. Els primers moments van ser durs, perquè no havia pogut estudiar abans gaire alemany, i de sobte, em trobava amb la necessitat de llegir premsa alemanya per estar ben informat. Poc a poc vaig anar comprenent més l'idioma i també em va ajudar a progressar el fet de conèixer a qui avui és la meua al·lota, que és alemanya. Finalment vaig poder satisfer una de les meues motivacions inicials de traslladar-me allà: descobrir fins a quin punt era capaç d'escriure sobre altres temes. Lògicament vaig haver de documentar-me sobre política alemanya, sobre economia i sobre cultura. Tot un repte per a mi.

Per què va decidir tornar a Barcelona?
Vaig tornar perquè va coincidir amb l'esclat de l'actual crisi mundial que encara ens afecta i des de la redacció de Barcelona em van recordar que se m'esgotava el permís de feina i que la meua plaça a esports s'havia de cobrir. Tampoc me va anar malament tornar perquè vaig poder viure un any històric amb el Barça del triplet.

Però finalment va optar per traslladar-se a Alemanya de nou....
La primera etapa a Berlín se'm va quedar curta i, a més, la meva al·lota continuava vivint allà. Per tot això em vaig acollir voluntàriament a l'Expedient de Regulació d'Ocupació que va aplicar l'"Avui". Ara estic de nou a Berlín treballant de corresponsal. He fet coses per l'"Avui", per "La Vanguardia" i, des del passat desembre per l'"Ara", un nou diari en català que va sortir al carrer el passat 28 de novembre. Per un altra banda faig algunes classes per a alemanys que necessiten millorar el seu castellà. Amb la perspectiva que un dia podria tornar a Berlín, vaig fer un curs de formació de professor de llengua per a estrangers. També voldria fer classes en català, però aquest idioma només s'ofereix en universitats de filologia. Tinc detectat que paraules com "aixeta", "xuroar" o "xoquines" fascinen els alemanys!

Després de passar mig any a Berlín, suposo que es va habituar amb més facilitat a la nova vida.
Els inicis sempre són durs però la meva mare acostuma a dir que un estímul superior venç a un inferior i sé que el que puc rebre d'aquesta experiència és molt més que el que em pot treure. Sempre hi ha un mal dia de xoc cultural idiomàtic o emocional però de seguida recuperes el somriure al comprovar les coses noves que pots aprendre d'una cultura, d'un idioma i fins i tot d'un clima tan diferent.

Tot i així tenia nocions bàsiques d'alemany, no es així?
L'havia estudiat molt passivament a partir del Mundial i just quan vaig saber que emprendria l'aventura vaig poder fer un curs intensiu a l'estiu de tot just dues setmanes. Vaig arribar amb menys coneixements dels que hauria desitjat però amb il·lusió i paciència es van resolent les coses.

El fred berlinès no el va espantar?
La veritat és que no. M'agrada molt més la sensació de fred que la de calor i xafogor. Els alemanys van com bojos buscant un raig de sol i els entenc. A la mínima que veuen que el cel és clar surten a les terrasses dels bars a fer un cafè. Pel contrari, jo celebro més els dies de neu perquè, com a mediterrani, no n'he vist tanta a la meva vida. Una nit de molt fred vaig sortir de casa per buscar un termòmetre urbà per poder fotografiar els graus que feia. A Berlín no hi ha gaires termòmetres pel carrer –suposo que perquè la gent no s'espanti o deprimeixi amb les baixes temperatures-, però en vaig trobar un que penjava d'un cartell publicitari d'una farmàcia i marcava menys 14 graus. Vaig fer-hi fotos durant dos minuts emocionat pel registre però no portava guanys i els dits se'm van insensibilitzar. Després no vaig ser capaç d'agafar les claus de casa que portava a la butxaca dels pantalons. Era com si les mans em cremessin de fred, vaig ficar-les com vaig poder a les butxaques de l'abric fins que vaig recuperar el tacte i vaig obrir la porta de casa. Vaig pensar, divertit, que havia fet el "guiri" i que no hi havia gaire diferència entre deixar-se torrar la pell blanca a la platja a trenta graus i fer fotos sense guants a sota zero.

Quins costums el van sorprendre?
Per començar els horaris i tipus de menjar. Els alemanys berenen molt i sovint amb un ou dur inclòs, i a l'hora en què nosaltres faríem la bereneta, cap a les sis i mitja del capvespre, ells ja sopen. Altres costums socials es veuen clarament en la forma de saludar-se: si no et coneixen t'estenen cordialment la mà; si et coneixen, et fan una afectuosa abraçada, però mai es donen dues besades a les galtes. També és curiós comprovar com en diferents bars i restaurants, i fins i tot a cases particulars, hi ha cartells als lavabos en què es recorda als homes convidats que és de mala educació orinar dempeus i se'ls demana que s'asseguin a la tassa per evitar esquitxades. Hi ha altres costums per prendre'n nota, com la consciència estesa de reciclar-ho tot, no només brossa orgànica, plàstics i vidres, sinó tot allò que ja no s'empri. Hi ha mercats que els diuen de les puces (Flohmarkt) on pots fins i tot vendre roba o vaixelles velles. I hi ha encara un costum que encara trobo millor: llegeixen molt. Potser influïts pel clima, que els fa estar molt temps a casa, els alemanys són estupends lectors i s'acostumen a regalar llibres entre ells.

A quin barri viu?
A Kreuzberg. És un barri acollidor que està en boga. En algunes zones és més revolucionari, reivindicatiu i alternatiu i en altres més familiar. Aquesta zona és un exemple de multiculturalitat amb integració turca i alemanya i gent amb inquietuds creatives.

Viatja a Menorca amb regularitat?
Intento visitar l'Illa dos o tres cops l'any i, si puc, procuro no perdre'm Sant Joan. Trobo a faltar la família i la pau que m'entra a l'admirar la bellesa natural de Menorca. L'Illa té una energia especial, no en va és un enclavament sagrat des de temps prehistòrics. La brisa, la llum del sol, el so de la mar bategant les roques són vitamines per a tot l'any per a la gent que vivim enfora. També apuja l'ànim quan un està lluny sentir un "allà và", o "un idò"... Ni que sigui per telèfon.

Li agradaria viure a Menorca en un futur?
Roda el món i torna al Born, diuen. Aquesta és una opció que sempre tinc oberta. Em pregunto no què pot fer Menorca per mi, sinó jo per Menorca. Quan la resposta soni clara, m'encantarà contribuir, com un menorquí més, al repte de que l'Illa s'obri al món sense perdre ni una mica la seva personalitat i tot allò que la fa autèntica.

------------------------------------

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info