"He estat sempre un enamorat de la tipografia, i encara ho sóc"

Cardona va néixer a Ciutadella fa 64 anys davall ses Voltes, cosa que li confereix el dret d'atorgar-se el títol de ciutadellenc de soca-rel. Els seus pares eren ferreriencs, cosa de la qual afirma que "mai no he renegat". És el petit de tres germans -la major, Maria Àngels Cardona, va ser una gran estudiosa de la botànica de Menorca i de Balears-.

El petit Cardona va estudiar al Col·legi Salesià de Ciutadella fins als deu anys, en què inicià els seus estudis a l'institut. Recorda com anava a fer gimnàstica a l'OAR i també al Passeig Sant Nicolau, on s'ubicà anys enrere l'Escola Laica (l'estampa és per al record: "Anàvem formats: camiseta blanca de tirants i calçons blancs, i cantant 'Prietas las filas'").

Tot i tenir bones notes, a tercer curs va decidir deixar d'estudiar, amb el consegüent disgust de son pare. El jove Miquel es va quedar així a treballar en la botiga del pare, sastre de professió, que s'havia mudat al carrer de Maó. Allà, hi passaria tota la seva infantesa i joventut fins que es casà amb la seva actual dona, Antònia Moll ("la millor cosa que he fet a la vida", confessa, ufanós). Es va donar el cas que el seu germà més gran, en Biel, també havia de fer de sastre, motiu pel qual va començar a pensar en dedicar-se a una altra cosa, com fer de delineant o una altra carrera curta, com enginyer tècnic.

Sense saber molt bé per què, sortiria la idea d'estudiar arts gràfiques. Fins aleshores, aquell món no li havia cridat especialment l'atenció.

Sastre, i els dijous…, pintor
Als catorze anys, Miquel Cardona entrà a treballar a La Fantasía, una botiga del Carrer Nou de Maó que encara existeix. Allà, hi va fer dues petites temporades. En tot aquest temps, mai no va abandonar la seva afició al dibuix, que havia conreat des de petit. "Cada cop que em demanaven què volia ser de gran, ho tenia molt clar: sastre, i els dijous…, pintor". Quan complí els setze anys, son pare contactà amb un amic seu de Sabadell que era venedor de draperia, i se'n va anar a una impremta a fer de dibuixant. Aquella impremta era Sallent Germans, que comercialitza els jocs Educa. A Sallent, Cardona feia de dibuixant: etiquetes, calendaris, logotips, felicitacions… Al cap de tres mesos, va decidir que estava millor a Menorca, va agafar les maletes i va tornar. Un cop a l'Illa, el jove Miquel Cardona prendria una decisió important: deixar l'ofici de sastre i estudiar arts gràfiques a Barcelona. Després de treure's el Batxiller per lliure, ingressà a l'Escola Gràfica de Sarrià. Va fer moltes hores de taller, i això li va permetre treure's en només dos anys el curs d'oficial industrial. Cardona no esperaria els estudis de Mestratge, agafaria de nou el seu equipatge i tornaria a l'Illa decidit a muntar una impremta. Però abans, hi havia un obstacle important que salvar. La llei espanyola de l'època (finals dels anys 60) obligava a gastar-se 60 milions de pessetes en maquinària. Cardona va rumiar una solució. Visità la impremta Serra que havia existit temps enrere as Castell i altres impremtes petites de Menorca, fins que va trobar una impremta de Maó que estava disposta a vendre. "Vam quedar que faria un any de feina. En passar l'any, però, el propietari em va demanar el doble del preu que havíem acordat al principi". De tornada a Ciutadella, per fi Cardona formaria societat amb la Impremta Massanet, nom oficial de la Impremta des Racó. Serien les primeres passes de Miquel Cardona dins un món que seria el seu durant els propers quaranta anys. Només la malaltia l'ha jubilat, molt a pesar seu, abans d'hora. Tenint en compte el tràngol que ha passat, la jubilació anticipada de Miquel Cardona no sembla tampoc tan mala notícia.

Fa poc més d'un any, va anar amb la dona a l'Hospital Mateu Orfila perquè li fessin una transfusió de sang (és talassèmic), i es va quedar astorat quan li van comunicar la notícia.Supòs que un mai pensa que li hagi de tocar a ell…
Tot i ser talassèmic (la talassèmia és l'anèmia mediterrània), jo no he tingut mai cap problema d'anèmia. El gener del 2009 vaig començar a patir mal d'esquena i vaig començar a pensar que potser em passava massa estona davant l'ordinador. Em van fer una ressonància i van veure que tenia tres pinçaments i una vèrtebra aixafada. Estava com una caramuixa, fins que una doctora va tenir la idea de fer una analítica. Vaig anar un divendres dematí a la Seguretat Social a fer-me una anàlisi de sang, i a les dotze me crida la doctora i me diu que de Maó ja l'han telefonada sense acabar l'anàlisi i que me'n vagi urgent a l'Hospital Mateu Orfila perquè m'havien de posar sang. Estava baix de tot de glòbuls vermells. Mentrestant, una proteïna s'havia anat menjant els ossos de l'esquena. En comptes de dedicar-se a produir glòbuls vermells, es menjava la calç. Me'n vaig a Maó, em posen sang i el mateix vespre ja em diuen que tenc un tumor a la medul·la.

Quina va ser la seva reacció?
Dins de tot, em vaig quedar tranquil; és a dir, ni me vaig esvarar ni vaig fer cap cosa rara.

La doctora va dir que tot semblava indicar que es tractava d'un mieloma múltiple, però que calia confirmar-ho. D'una banda, em vaig pintar un poc la meva creu. Vaig pensar: dalt de tot, està Déu Nostre Senyor, que no em desempara; a un braç, hi ha la doctora i tota la Seguretat Social; a l'altre, hi ha la dona i tota la família; i a baix, hi ha el rector, la parròquia i tots els amics i coneguts que demanen per mi, s'ofereixen i ajuden. La quimioteràpia va anar molt bé, i l'autotrasplantació també. Ara fa set mesos d'això i me vaig recuperant molt bé. L'esquena està capolada que no me l'adobaran. El primer que em va dir la doctora va ser: "Dels ossos, no se'n preocupi". Cada dia que passa camin més i no he tingut mal mai més. És clar que no puc fer gens de força, perquè l'esquena de seguida es ressent. Però ja faig bona cara.

L'humor, no l'ha perdut mai…
No, jo sempre dic que és el darrer que perdré. A Pedro Muñoz Seca, l'autor de "La venganza de Don Mendo" -obra que, per cert, m'encanta-, l'havien de matar, a la guerra, i es conta que va dir als seus carcellers: "Em prendreu la vida, però mai em prendreu l'humor". Subscric aquesta afirmació. Sempre he sabut riure de mi mateix, i sé cert que això t'ajuda a recuperar-te.

Ens ha confessat abans de començar aquesta entrevista que el que més l'ha fotut del càncer és que ja no podrà fer la feina que feia abans…
Sí, i és una llàstima, perquè xalava. Sempre he dit que si un pot fer la feina que li agrada i en pot viure, no ha de menester res més. Els darrers quaranta anys de la meva vida he fet sempre disseny i arts gràfiques. La galeria, per a mi, ha estat un hobby.

També ens confessava que allò que més li agrada és que el reconeguin com a grafista…
Quan vaig començar en aquest món, a la gent del meu ofici l'anomenaven grafista. És a dir, he estat sempre un enamorat de la tipografia, i encara ho sóc. A partir d'aquí, els mateixos elements que entren en joc quan parlem de pintura o d'art, estan presents també quan fas un llibre, o un cartell o un logotip: el volum, el clarobscur, les harmonies, el contrast, la simetria…

De quina manera l'experiència viscuda a través de la malaltia ha impactat en la seva vida i en la seva forma de veure les coses?
El primer, que crec que ja tenia après però que he acabat d'assumir, és que t'has d'adaptar a la situació que te toca viure. Si no, malament. Quan la gent em demana: "I ara, què fas?". Contest: "De senyor". Llegesc més, mir més televisió i fitor més internet, ara que puc. A partir d'aquí, no faig llibres perquè ja no en puc fer, però si veig un logotip, me'l mir, si veig un llibre o un imprès, me'l mir de dalt a baix, me mir el peu d'impremta…, això no ho perdré mai.

Contava vostè en una carta d'opinió que es va publicar a "es Diari" el proppassat 30 de setembre que quan estava a l'hospital i li van comunicar que se'n podia anar a ca seva, el primer que va fer va ser engegar l'iPhone amb el cant gregorià: "In Die Ressurrectionis: Alleluia". El sentit de transcendència, l'ha ajudat molt?
Sí, sempre és un estaló important. Jesús va dir que la fe fa moure muntanyes. Supòs que n'has de tenir molta, de fe, per fer moure una muntanya. I si tens un càncer de medul·la, per molt que resis, tampoc no crec que te l'hagi de curar, però tenc la convicció que en aquest món estem per alguna cosa; és a dir, no estem al món per viure 20, 40, 60 o 80 anys, i prou. Tampoc per viure 2.000 anys. Hi ha d'haver alguna cosa més. Aquesta cosa més, jo la veig en la persona de Jesús. Ha entrat dins meu, em fa sentir bé i m'ajuda a viure i a contemplar l'altri i a posar-me en la seva pell. D'altra banda, contestant a la vostra pregunta, només puc dir que no m'hagués pensat mai tota la gent que he trobat que s'ha interessat per mi o que s'ha brindat sense conèixer-la de res. Fins i tot, una senyora que jo no sabia qui era es va venir a brindar per si volia medul·la, perquè era donant.

Miquel Àngel Limón recordava en certa ocasió que les arts gràfiques a Menorca s'han alimentat secularment de treballadors espavilats i entusiastes, però formats a si mateixos, i que la font on la gent ha anat a formar-se ha estat una mena d'autodidactisme. Fins a quin punt és important l'entusiasme?
Jo diria que tant en el món de les arts gràfiques com en la majoria dels treballs, l'autodidactisme pot existir, però no és suficient. És clar que també has de tenir entusiasme i ser valent, perquè segons què, és una aventura. Però tant si pintes com si fas de manobre hi ha d'haver un poc de solatges. Si no, el cafè… Amb el temps es coneix qui ha anat a l'escola i pinta i qui pinta i no hi ha anat, o qui ha posat una impremta i n'ha après a un lloc o n'ha après a un altre… Si no és així, el tamboret té una pata coixa i va tort.

El seu primer negoci dins el món de les arts gràfiques va ser formant societat amb la Impremta des Racó.
La impremta era propietat de na Guideta Piris, una dona que era tota bondat. Es veu que aquella dona va veure que allò s'acabaria qualque dia, me va veure amb ganes, vam fer societat, vam muntar un local nou (per sort, mon pare me va firmar per tot), ella va aportar la maquinària i la clientela, i nosaltres tot el nou. Vaig comprar una màquina d'offset de segona mà revisada per la fàbrica, i vaig començar a fer offset quan ningú no sabia què era a Menorca. Gràcies a l'offset vaig fer uns impresos meravellosos, millors que els de la competència, i, és clar, vaig començar a tenir més i més clients. A partir d'aquí, la impremta ha tingut alts i baixos i ha anat creixent i minvant, segons les èpoques. Al llarg de tots aquests anys, ha anat canviant de denominació: comunitat de béns, societat limitada, després societat anònima, quan ens ajuntàrem amb la Impremta Al·lès, etcètera. Quan vaig marxar de la impremta, vaig quedar-me sol a la Galeria Retxa, i vaig muntar un petit estudi. Des d'aleshores no he deixat mai de fer disseny gràfic. El primer logotip que vaig fer encara roda: va ser la 'rajoleta' de Pallisser. De llavors ençà, n'he fet molts, el darrer dels quals va ser el de la Fundació Destí. Un que m'ha agradat sempre molt és el del Diskont. He fet molta feina també amb l'Institut Menorquí d'Estudis.

De sempre li havia agradat dibuixar, però no seria fins més tard que es dedicaria a la pintura…
Sempre solia dir: "Un dia, quan me casi, pintaré". Crec que ho deia per dir-ho. Finalment, em vaig casar l'any 1973 (estic encantadíssim de la dona que tenc) i em vaig posar a pintar. Jaume Fedelich, a qui sempre he tingut com el meu mestre, me va ajudar molt.
Vam fer un grupet, que en el seu moment va ser famós, i vaig pintar fins a l'any 1980. Ens coneixien com el Grup Fedelich, perquè ell era l'ànima. Érem en Jaume Fedelich, na Nina Camps, na Maria Sintes, en Xec Coll, na Martina Faner i jo. Cada diumenge anàvem a pintar. Trèiem un mapa d'en Passarius, que aleshores ja l'editava jo, l'obríem damunt el capó del cotxe i amb els ulls tancats dèiem: "Aquí!". En Jaume, qui coneixia tots els llocs, totes les pedres i tots els racons, era el nostre guia. Mai no he vist tants de monuments ni tants de llocs com en aquella època, que va ser bella de debò. Na Martina Faner tenia un porxo a disposició nostre, i un dia per setmana hi pujàvem a pintar. Parlàvem de pintura, arreglàvem el món…

En la pintura sí que va ser vostè autodidacte…
Sí, molt autodidacte. D'al·lot, vaig anar a escola de Dibuix amb en Torrent. Mai no va voler que ningú pintàs, només que dibuixàssim. Hi havia làmines i trics, i vam fer un poc de dibuix natural de figura. I allà vaig començar a fer dibuix humorístic. Als catorze anys, els Reis me van dur un caixonet. Em sentia tot feliç, amb aquells tubs. Vaig pintar dos gargots, els vaig dur a en Torrent i ell va tornar a repetir que aquí no pintam. I es va acabar. Així és que no vaig pintar fins que em vaig casar i vam armar un grupet.

La pintura, però, va durar poc…
Sí. El 1979 ampliam la impremta, feim una societat, Cardona tipus Offset SL, i ens anam al Polígon. Amb el temps, ens ajuntàrem amb la Impremta Al·lès i formàrem la Impremta Cardona Al·lès. Total, que el local de la impremta del carrer Nou de Juliol queda buit.
Aleshores, estudiam la possibilitat de llogar-lo. Fins que una bona amiga de Maó, que era na Joana Vives, me va suggerir la idea d'obrir una galeria. I ho vam armar amb na Martina Faner. Ella hi era tot el dia i jo, en haver sopat, me posava un mocador com els cow boys de les pel·lícules que veia a Calós d'al·lot, me tapava el nas i la boca i baixava a serrar els marcs. I ella ho muntava. Jo feia el dia a la impremta i a fora hores anava a la galeria. A l'hora de posar-me a pintar, tal vegada eren les onze. Vaig pintar tres mesos.
Mai més ho he tornat a fer. L'únic pinzell que he emprat ha estat per fer algun logotip.

Les galeries, s'hauran de reconvertir per sobreviure?
Sempre he tingut clar que una cosa és el galerista i una altra les sales d'exposicions. El galerista de debò és el que aposta per un artista i es dedica a promocionar-lo. Això, a Menorca, no es pot fer. Què vaig fer jo, quan vaig obrir la Galeria Retxa, l'any 1980? Dedicar-me també a vendre marcs. En aquella època, vivíem més de l'emmarcació que de vendre quadres. Tots els que van fer només galeria, van tancar. Avui, la situació ha canviat una mica. Però ja dic, el galerista de debò és el que creu en un artista i el promociona, com va fer na Joana Mordó amb en Maties Quetglas a Madrid. El que està clar és que avui en dia una galeria ha de fer alguna cosa més per estirar la gent. També és important que es donin facilitats als compradors. A Retxa, per exemple, sempre hi havia compte obert. Fer alguns cursets, a dins de la galeria, o fer exposicions monogràfiques, també ajuda més a vendre.

EDIM, Ediciones Menorquinas, va ser el nom d'una aventura editorial força interessant, però que va acabar essent efímera. Amb aquest nom, vostè va editar el llibre "Pintura Menorquina Contemporánea", o el famós treball de Josep Pons Lluch, "Origen religiós de les festes de Sant Joan". Aquest darrer treball havia de ser el primer títol d'una nova col·lecció, "Solcs", que després, malauradament, no va tenir continuïtat. Per què?
Quan ens vam traslladar al Polígon com a Cardona tipus Offset SL, em va passar pel cap muntar una editorial. Així, va néixer EDIM, Ediciones Menorquinas. Vam fer aquests dos llibres que esmentau i, a més, vam firmar un contracte amb Josep Mascaró Passarius per editar el seu Mapa arqueològic de Menorca. Tot d'una es va vendre molt bé, fins que tothom va començar a regalar mapes de Menorca i les vendes van anar baixant. El darrer contracte va ser ruinós, i vam dir que ja n'hi havia prou. Per dedicar-te a l'edició, havies de tenir gent que anàs a revisar les llibreries i que s'ocupés dels estocks i dels magatzems, i no la teníem. L'experiència de l'editorial va ser com un bòtil de cava, que va fer sortir molta escuma però que al final no va arribar enlloc. També vam fer la carpeta de postals de Sant Joan.

Quina cosa té pendent de fer que li agradaria fer?
En tenc una d'important: escriure la biografia de l'avi.

Mestre Biel Cardona, un insigne músic ferrerienc…
L'avi és el músic més notable que hi ha hagut. Era ferrer, però amb les manotes de ferrer que tenia (era un home molt forçut) va tocar l'orgue de Ferreries des dels catorze anys fins als vuitanta i escaig. Va dirigir la banda de música, els cors de l'església, va composar peces per a piano, per a la banda, per a l'orgue, per als cors… Als 50, però, es va jubilar: ja no podia aixecar el braç. Per aprofitar més la feina s'havia fet un mall més petit per emprar tot sol, i va quedar rebentat. Hi ha un punt concret, que és de l'autoria de l'himne de Ferreries. Ell i la família, tenien clar que ell va ser l'autor. L'avi era home de missa primera, així és que cada dia solia parlar amb el vicari. El senyor Bernardí se solia aturar a la ferreria i feien la xerrada. Un bon dia hi va, i li amolla: "Biel, hem d'escriure un himne a Ferreries". Tot d'una, l'avi es va retgirar un poc, fins que a la segona o tercera vegada que li va dir, es va animar. I van partir, llibreta per hom. Mentre el vicari escrivia el seu poema, l'avi devia fer melodia. Total, que fa la melodia, l'envia a Maó al senyor Damià Andreu, que era el millor músic de l'època de l'Església, supòs que aquell home la devia harmonitzar, i torna les partitures. Aleshores, se n'adonen que posen Damià Andreu. Jo tenc clar que l'himne, el va escriure l'avi. Jo vull fer la seva autobiografia, a partir de les meves vivències i de tot el que em va contar mon pare, que és moltíssim.

Me contava abans que ara té més temps per llegir. Quines són les seves lectures?
Si em demanàssiu quins llibres em portaria a una illa deserta, us contestaria que potser la Bíblia; "De la pagesia", de Francesc Camps i Mercadal; i "La venganza de Don Mendo", de Muñoz Seca.

L'Enciclopèdia és el projecte editorial més ambiciós que s'hagi engegat mai a Menorca?
Sense cap dubte.

Vostè hi ha tingut una participació molt destacada…
Som part de l'Enciclopèdia. Vaig fer el primer fascicle i he signat el darrer tom. És difícil que es pugui tornar a fer una cosa així. No hi ha cap indret de la mida de Menorca que hagi engegat un projecte semblant. Una altra obra editorial de la qual avui ja no es ralla perquè està esgotada és l'edició dels dos toms de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, "Die Insel Menorca" en pla, que vaig fer jo per a Sa Nostra. Va ser una feina de benedictí, que vaig haver de fer trosset a trosset. És una obra de molta feina, i molt important, i de la qual estic especialment orgullós.

També ha fet una mica d'humor gràfic…
De jovenet, sempre m'havia agradat l'humor. Vaig guanyar un concurs que organitzava l'Aliança Francesa, quan hi havia en Miquel Àngel Mir. Quan vaig ser a Maó, amb la idea de comprar la impremta, ja feia caricatura periodística. I cada vespre anava "as Diari" i feia un acudit. I sortia a l'endemà.

La política, li ha interessat mai?
Tota la vida m'ha interessat, des de jove. Però un bon dia, la meva dona, que en aquell temps era la meva al·lota, me va fer prometre que mai no m'hi dedicaria. I mai no m'hi he dedicat i ni m'hi he atracat prou de prop. He seguit la política, temps enrere de més a prop i avui en dia de més enfora.

On es situaria, políticament?
Dins la socialdemocràcia. Supòs que els esquerrans deuen dir que sóc de democràcia cristiana, i que els del PP que sóc superesquerrà.

El dissabte de Nadal passat es van complir vint anys de la mort de la seva germana, la botànica Maria Àngels Cardona. Quin record té d'ella?
Com a germà, un record molt polit. Sempre ens vam entendre molt i vam fer molt bo.
Feia poc que ella s'havia casat i quan vaig anar a estudiar a Sarrià, vaig estar a ca seva. Va ser una bona escola. El meu cunyat, Francesc Raventós, sí, que es va dedicar a la política. Va ser director general de l'INSALUD en el primer Govern de Felipe González, i regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Era una època de moltes inquietuds socials, que jo vaig viure de prop, tot i que era molt més jove que ells. De jove, vaig ser de la JOC, i això em va marcar molt. Sempre he estat, en aquest sentit, un empresari un poc atípic.

Es considera una persona nacionalista?
Sí, això ho tenc clar.

Què en pensa, de la política que es fa avui en dia?
Parlant clar, la política que es fa avui en dia em sembla gairebé una porqueria. Com li passa a molta gent, em treuen les ganes fins i tot de sentir-ne parlar. És un desencís total. No es pot generalitzar, però els polítics avui maten les idees.