Teatre principal. El Concert de Cap d’Any es va repetir ahir vespre al Teatre Principal de Maó - Gemma Andreu

TW
0

L'ambient gèlid que brindava la sala no minvà la càlida acollida del públic –que no arribà a omplir l'aforament de l'església del Socors de Ciutadella- davant la magnífica actuació de l'Orquestra de Cambra Illa de Menorca dirigida per Cristóbal Soler en un programa molt atractiu i propi dels festivals "ad usum" en aquests darrers dies de l'any. Probablement per aquesta raó, la "peça de força", que habitualment clou els concerts, fou traslladada en aquesta ocasió a la primera part: la simfonia en Do M. K.551 de W. A.Mozart, la darrera de les 41 que deixà el compositor de Salzburg, coneguda com la "Simfonia Júpiter". Aquest títol no és original de Mozart sinó que sembla que fou imposat, com succeïa sovint, per l'empresari alemany Johann Peter Salomon, seduït per la majestuositat de l'obra, acordada amb la que esqueia al pare dels déus de la mitologia, Júpiter, i per aquesta raó triomfal, solemne i generosa.

Tota ella es desplega alegra i lluminosa. L'Allegro vivace inicial exposa una rica varietat de llenguatges a partir del nucli central, amb matisos subtils i saturats com en un joc de llums imperceptibles en el centre d'una corba desplegada fins la immensitat, en una estructura d'unitat sorprenent. L'andante és una de les pàgines més belles no solament de la simfonia, sinó de tota l'obra mozartiana, d'una bellesa aclaparadora, assolida amb una concisió, amb una economia de mitjans, poc comú en el gènere simfònic. El minuetto ple d'elegància formal desemboca en un allegro final, veritable testament musical del mestre, síntesi magnífica dels llenguatges usats en les obres de la darrera etapa creadora del geni. Estil savi i galant, alegre i religiós a la vegada, tot troba el seu lloc en un equilibri dinàmic que defineix l'ample moviment a la manera d'una sonata en què destaquen quatre temes successius, que en una ostentació contrapuntística genial recull i sobreposa un sobre l'altre en el stretto final.

El conjunt orquestral, habituat a actuar amb directors convidats, mostra la seva ductilitat en saber arreplegar-se a la visió particular que cada batuta exigeix. Obedient a la direcció exultant del jove director sintetitzà amb escreix el missatge mozartià i mostrà força, sonoritat ampla, sumptuosa i una gran coherència, traduïdes en un imposant vigor en els moviments ràpids i una gran claredat i nitidesa en els moviments cantables de l'obra.

Mozart encetà també la segona part amb l'obertura de l'òpera "Le nozze di Figaro", seguida de l'ària "Voi che sapete" de la mateixa obra, interpretada per la mezzo Lorena Valero. La cantant sabé sobreposar-se a les condicions adverses de l'ambient, gens propenses, i amb la seva veu de timbre agradable i aguts ben col·locats, oferí una versió convincent i plena de gràcia de la bella ària de l'òpera de Mozart. Impregnà de sentiment la bellesa del càntic d'Orfeo "Che farò senza Euridice" de Glück; mostrà la seva tècnica innegable i veu plena i regular en tota la tessitura, en la preciosa romança de "La del Manojo de rosas" de Sorozábal; i imprimí gràcia i vivesa a les "carceleras" de "La hijas de Zebedeo" de Chapí. L'actuació de la cantant enfervorí el públic que, al final de l'actuació, li oferí una ovació de gala.

L'orquestra posà sentiment i força en la fantasia de l'opereta "Benamor" inspirada pàgina pseudooriental de Pablo Luna i tancà l'audició amb segell d'or amb la música de Johann Strauss "El vals de l'emperador" (1889). Obra de plenitud creativa, sumptuosa i popular tant pel plantejament melòdic com per la riquesa de l'orquestració, és, juntament amb "El Danubi blau", la composició més coneguda i apreciada del mestre austríac. Cristóbal Valero assolí una versió refinada i plena d'elegància, que l'orquestra traduí amb fidelitat en sintonia exemplar amb aquell, perfectament acompassada al "tempo" marcat pel director: marcial i solemne en la marxa d'entrada, sentimental, graciosa i viva en la tanda de valsos i pomposa i radiant en la coda. El públic mostrà la seva satisfacció amb una entusiasta ovació, que el director va correspondre amb una "Feliç Any Nou", corejat per l'orquestra, que regalà al públic, juntament amb Lorena Valero, una ària de l'opereta "Juditha" de Franz Lehar i la popular americana "Blanca Navidad".