Lluís Magrinyà, jesuïta, superior provincial de la Companyia de Jesus a Catalunya, d'ençà una experiència viscuda als anys 60, ha dedicat la seva vida a projectes d'ajuda humanitària i a la cooperació per al desenvolupament. A més de ser llicenciat en Teologia i haver estudiat Educació Comparada a la Universitat de Xicago, després de passar cinc anys al Txad va fundar i dirigir durant quinze anys l'ONG Intermón. També ha treballat amb els refugiats ruandesos del Congo. Des de 2000 fins el 2007 ha dirigit el servei jesuïta als refugiats, un treball que l'ha portat a viatjar per tot el món visitant projectes d'aquesta organització i avaluant les necessitats més urgents en aquest camp. Divendres va oferir una conferència a l'Ateneu de Maó, "Els refugiats del món: un repte per a tots" organitzada per Pau amb Dignitat i Amnistia Internacional.
Quina és la complexitat general que es viu als camps de refugiats d'arreu del món?
Penso que la complexitat més important que es viu als camps de refugiats és que quan arriben a un camp, normalment fugint d'una guerra, no saben mai quan podran tornar a casa seva. Això fa que visquin en un terreny que no és d'ells i al no saber quan podran tornar a casa seva viuen situacions d'ansietat molt fortes, psicològicament és molt dur, els suposa una tensió nerviosa molt important. Als camps de refugiats neixen criatures que després s'hi han casat i han tingut els seus propis fills. A Palestina, per exemple, en aquests moments estan naixent els besnéts dels primers que van arribar.
En què centra la seva atenció el servei jesuïta?
Des de 1980, que és quan va començar, s'ha centrat en el treball social especialment en la creació d'escoles i en l'acompanyament de persones vulnerables. L'educació és molt important perquè d'una altra manera es dóna el cas de les generacions perdudes, hi ha nanos que neixen allà i hi passen 30 anys, llavors creiem que és molt important que l'educació es posi en marxa quan abans millor. Estudien Primària i Secundària i a més això és important perquè també obliga la família a complir amb l'obligació i dur un ritme que els aporta una rutina. Si no, perquè aixecar-se? Respecte al treball amb les persones vulnerables es refereix a nanos que s'han quedat sols, a vegades a càrrec dels seus germans amb només dotze anys i per altra banda gent gran que també està sola i famílies monoparentals, normalment formades per vídues amb tres o cinc fills. Tenim programes de formació professional amb els que ensenyam a cosir, a fer pa, coques, coses que després es poden vendre.
Vostè cap als anys 60 viu un fet que el marca i l'impulsa amb la seva missió humanitària.
La crida al treball d'ajuda humanitària em va venir anant en tren de Túnis a Algèria l'any 1968. Un professor d'universitat em va dir si a l'estiu volia fer-li de secretari perquè estava escrivint una guia turística entre Còrdova i Túnis. Vaig tornar amb tren per Algèria i em va sorprendre molt veure quan paràvem a les estacions la gent, milers de persones, s'acostaven al tren i la gent els tirava un tros de pa o unes monedes, eren com bèsties i em vaig dir això no pot ser, Déu no ens ha creat per això. Em va quedar dins i al final vaig cercar què podia oferir i uns companys treballaven al Txad i me'n vaig anar cap allà.
Després de tants anys treballant per la pau, quines diria que són les directrius necessàries a seguir?
El primer és que no hi hagi corrupció, quan hi ha corrupció no hi ha pau ni drets humans. Si hi ha corrupció tothom té un preu, i així no hi ha possibilitat de justícia. Un altre aspecte fonamental és el diàleg social. A Mozambic, per exemple, es va donar el cas d'estar en guerra durant més de trenta anys i al final es van asseure entorn d'una taula uns i altres i es va arribar a signar la pau, després de signar-la es van tornar a asseure i van firmar un altre document per si algun altre dia tenien un conflicte s'asseurien a dialogar de nou. Han passat anys i no ha sorgit de nou el conflicte.
Quin calat té realment la solidaritat internacional en aquestes problemàtiques?
Hi ha un moviment de solidaritat important però que no és suficient. Hi ha gent que ha aconseguit canviar coses, és veritat. Moltes vegades no som prou conscients de la força que una societat civil organitzada té per fer pressió als governs perquè trobin solucions. També crec necessari la creació d'un govern internacional que pogués obligar als països a complir les lleis o els pactes que signen a Nacions Unides. Aquest govern també hauria de poder intervenir quan hi ha un dictador que està matant al seu poble, com està passant a Corea del Nord on la gent mor de fam mentre el Govern gasta el 25 per cent del pressupost nacional en armes. Això no pot ser. En nom de la defensa de les persones hi hauria d'haver un govern que prohibís aquestes injustícies.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.