Dotze senyeres honoren la Mare de Déu del Toro

Una gernació es trobava dalt el turó, quan l'enrenou dels picarols, el ressò dels esperons i la melodia del fabiol retronaren amb força anunciant l'arribada de la qualcada. Les dotze banderes, seguides per 32 caixers i acompanyades pel toc del fabiol, desfilaren en processó fins a l'interior del temple acompanyades per una multitud de fidels, un bon grapat dels quals van haver de quedar-se de portes a fora.

La celebració religiosa, que va començar passades les 11 del matí va ser oficiada pel caixer capellà, Francesc Cardona, amb els concelebrants Manuel Sanchíz i Alfredo Jiménez, a més del seminarista Llorenç Sales, qui la propera setmana rebrà els Ministeris Laicals a l'església des Migjorn. Un dels moments de càrrega simbòlica va esdevenir amb la reverència de les dotze senyeres postrades als peus de la Verge per honorar-la mentre sonava el fabiol en mans de Francesc Gomila. Tampoc no deixà indiferent ningú el repartiment de l'aigua-ros que aromatitzà la fe present en el temple.

Curiós va ser com el rector del santuari, Francesc Huguet va saludar mercadalencs i visitants. Ho va fer amb una glosa de creació pròpia en la què deia que "tots qui sou aquí, un regal us heu d'endur: el cor serà més tendre si us agafau a Jesús i els braços de la mare us el dóna de bon gust. A tots felicitar amb un desig, que l'any que ve ens tornem a trobar amb salut, pau i bé, i amb la Verge del Toro i Sant Nicolau també".

A la sortida del temple, es van repartir els tradicionals panets de Sant Nicolau que, segons va explicar Francesc Cardona, "no són per menjar, sinó que la tradició diu que s'han de posar darrera la porta perquè ens resguardi dels trons i llamps".

Passats uns minuts de les dotze del migdia, la senyera de Sant Nicolau encetà el camí cap a fora del temple i fou seguida per onze banderes i, per tant, per onze corbatins blancs, representants de cadascun dels pobles de l'Illa. I no foren poques les persones que volgueren saber què se sentia en veure dansar els cavalls i alhora tenir tota l'Illa a sota dels peus. Aquest sentiment es va fer gran quan, entorn a les 12.30 hores el caixer capellà va fer ballar el cavall a ritme de pasdoble. Tot seguit va començar a sonar la jota per tal de donar inici al jaleo, que no només va estar embellit per l'enigma que desprèn l'indret sinó també per la valentia d'aquells qui necessiten beure de l'adrenalina llençant-se en parapent des del cim més alt de l'Illa. Segurament foren qui millors vistes del jaleo van tenir.