La capellana, Mateu Seguí de Vidal, va estar acompanyat per vuit preveres i dos diaques - Javier

TW
0

Es retalla emblanquinada en el cel del capvespre l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia sense que la pau que alena es vegi pertorbada ni pel vent que bufa amb força ni per la gernació que es congregava al seu voltant. Són vora les set i tothom espera expectant l'arribada de la qualcada. Dintre del petit temple tot està enllestit per a les primeres vespres de la Verge.

Es revesteixen capellans i diaques i es multipliquen afectuoses salutacions de fidels i visitants que entren per fer una ullada, qui sap si amb una petita pregària al cor adreçada a la patrona de Maó. Les campanes anuncien que ha arribat el moment. Caixers i cavallers es disposen a entrar a l'ermita precedits pel so del fabiol i el tambor, que aconsegueix fer callar el murmuri i que la solemnitat acompanyi la col·locació de la bandera als peus de l'altar.

Presidit per mossèn Mateu Seguí de Vidal, l'acte litúrgic començava poc després de les set i mitja. Com cada any, els preveres de l'arxiprestat acompanyaren la capellana als peus de la Verge, com també ho van fer de manera assenyalada els diaques permanents Joan Mercadal Victory i Vicent Llabrés, que van encarregar-se de la lectura de la Paraula i de les pregàries.

Una llum daurada acaronava els caps de caixers i cavallers mentre avançava la celebració, enriquida per les veus de la Coral del Centre de Persones Majors del Consell Insular de Menorca, acompanyada al teclat per Mari Quintana. Abans del "Magnificat" el flaire de l'aigua-ros s'escampava per l'ermita, on el murmuri trencava la solemnitat.

Hom va demanar silenci abans que pregàs l'assemblea a la Plena de Gràcia per qui es trobi en perill, per les famílies, pels que pateixen, pels servidors públics, pels caixers i cavallers i pels que veuen augmentada la seva feina amb motiu de les festes. El Parenostre i les cobles a Nostra Senyora de Gràcia van precedir la pujada dels membres de la qualcada al cambril de la Verge.

"Ara ve lo bo", comentaven alguns en baixar-hi. Els ulls brillants, el somriure que anticipava l'emoció del jaleo, els nervis, la responsabilitat i la il·lusió barrejats en els rostres de caixers i cavallers mentre, asseguts dintre l'ermita, esperaven sortir al pati per anar en formació a la beguda.

Quan passaven deu minuts de les vuit, el caixer fadrí arreplegava la bandera i al toc de la fabiolera, la comitiva sortia del petit temple per retrobar-se en un capvespre grisós, en quedar la seva llum daurada als peus de la Mare de Déu.

La solemnitat de les Vespres es traslladà a la beguda que es desenvolupava en el pati i contrastava amb l'animació que es vivia a les portes de l'ermita. Famílies, parelles i amics intercanviaven comentaris i rialles i es desitjaven bones festes sota l'esguard distret de qualque cavall i la curiositat dels visitants, molts d'ells pendents de les seves càmeres.
Els grups de joves sorprenien amb la seva actitud desimbolta en passar l'espera amb el bòtil de pomada en la mà. En un d'aquests grups portaven una guitarra i una tonada menorquina va donar la benvinguda al fosquet. Res no trencava la calma. Es deixaren veure polítics –amb roba informal i somriure relaxat arribaren Alberto Moragues, Marc Pons, Lázaro Criado o Susana Gomila– que aprofitaren per saludar companys i amics.

El pati es buidava poc a poc encara que eren molts els que esperaven. Gairebé no va sentir-se el toc de fabiol i de tambor que posà fi a la beguda. Mancaven vint minuts per a les nou quan la comitiva sortia de l'ermita per muntar els seus cavalls acomiadada pels aplaudiments.