Després de la lliçó espectacular que ens regalà Alessio Bax, passant del classicisme més pur a l'impressionisme, saludant de passada el romanticisme, em queda el dubte perenne: Què s'ha de fer amb Bach? L'hem de deixar com una mostra arqueològica, un referent històric, un déu intangible i sagrat? És el que fem en contemplar El Greco o Vermeer, Praxíteles o Rodin i no se'ns acudeix de fer-los arranjaments, mutacions, variacions, traduccions... Però és que la música té un suport absolutament diferent al de les arts plàstiques, ancorades en el moment de la seva creació. La Música no cobra cos mentre no es produeix el miracle de l'execució, i s'esvaeix a cada instant. I l'instrument i l'executant canvien constantment a compàs de les tècniques sempre renovades, dels instruments musicals constantment perfeccionats. Com pot sonar idò, com ha de ser interpretada la música de Bach després de tres segles que fou concebuda? Com ningú altre, Bach ha estat motiu de discussió perenne sobre com, amb què, on havia d'ésser interpretat. I és que Bach se'ns apareix com el predilecte en la constel·lació dels músics, l'excusa dels concertistes d'orgue, l'origen del virtuosisme d'un intèrpret de jazz, la justificació del camí ple d'innovacions dels compositors d'avantguarda, el refugi del neoclàssic endarrerit, l'antídot al verí de Beethoven, la mesura en front del colossalisme wagnerià, la llum que espargeix les tenebres de Debussy, la serietat que torna al seu lloc la ingenuïtat mozartiana. Aleshores, no hem d'acceptar la multiplicitat de formes, de maneres i d'estils d'escoltar la música de Bach?
Alessio Bax ha fet la seva opció. Toca el que li agrada i, sobretot, li agrada el que toca. Mesurat, sense perdre mai el control de si mateix, aquest autocontrol li permet d'arribar allà on vol amb un mestratge rar, donada la seva joventut. En possessió d'un coneixement profund del repertori i d'una tècnica irreprotxable, el jove pianista italià afrontà la música de Bach (cap de les peces del programa fou escrita en origen per a instrument de tecla) amb el talent i la destresa propis d'un gran mestre. Bax mostra una habilitat fora de categoria davant el repte d'unes obres de gran dificultat d'execució, que li permet envestir qualsevol desafiament de front sense haver d'acudir a recursos més o manco subtils: un ritardando, o un acord arpegiat, per exemple, quan les coses es presenten difícils. Controlat en els contrasts dinàmics que enriqueixen les transcripcions, combina perícia i poesia, amb l'autoritat que li dóna la seva tècnica admirable.
La música de Bach és a prova del temps i la seva versatilitat és tal que desafia la imaginació artística fins a límits insospitats. Bax en donà bona prova en portar la línia melòdica del coral "Sheep may safely grace" (Bach-Petri) en un context envellutat, amb intrincades filigranes de gran efecte. Oferí una versió de l'adagio del "Concerto en fa m." (Bach-Bax) d'emotiu lirisme en una concepció romàntica, amb tocs de modernitat en l'acompanyament. Convincent en la Siciliana de la "Sonata per a flauta en la m. BWV 1031" (Bach-Siloti), brodà amb exquisitesa l'Aria de la "Suite en Re. M. nº 3" (Bach- Siloti), tancant la primera part amb grandiosa Chacona per a violí sol que ha fet famosa la "Partita nº 2 en re m." de Bach- Busoni.
Ferruccio Busoni, a qui es deuen les transcripcions "clàssiques" de les obres de Bach, considerava la Chacona excessivament monumental, per ésser sonada per un violí sol i en la seva versió per a piano i la transcrigué com si fos concebuda per a orgue, a l'altre extrem de la complexitat respecte del violí. No gosaria a dir que Bax féu sonar el piano com un orgue, com si aquest fos el major elogi que es pugui fer d'un pianista. El piano ha de sonar com a piano, les seves qualitats pròpies permeten a l'executant aconseguir els efectes més brillants i sonors i Alessio Bax, posseïdor d'un virtuosisme de la millor llei, posà tots els amplis recursos d'una tècnica aclaparadora per traduir la càrrega dramàtica d'aquella majestuosa arquitectura musical amb una rica paleta de colors, una complexitat d'efectes sonors, una tensió dinàmica i una claredat portentosa per cloure amb un final enlluernant.
La segona part encetà amb la Balada nº 3 de Friedrich Chopin. Sota els dits privilegiats d'Alessio Bax assolí un aire nou. L'habilitat tècnica exigida, per molt que mostri la seva perfecció, no basta per reinventar Chopin; cal una pregonesa espiritual per expressar aquell procés dramàtic de complex entramat, farcit d'escolis; cal una intel·ligència interpretativa d'excepció per poder envestir aquell allau d'apunts melòdics canviants i assumir tons lírics o foscos, fins el paroxisme passional que corona l'obra. Obra complexa com poques, serví per resumir la qualitat extraordinària del pianista, sentiment sense sentimentalisme, claredat nítida i argentada, elegància formal, tot amb el suport de la seva tècnica insuperable, posada al servei d'una expressivitat i d'una capacitat de creació excepcionals.
"La alborada del gracioso", la segona obra de Ravel assolí sota les mans de Bax la pinzellada espanyola volguda per l'autor, qualitat compresa i projectada amb deliciós encís en la sorprenent línia melòdica sobre la profusa variació cromàtica que l'envolta, misteriosa i suggestiva.
La versió original per a piano del poema "La Valse" de Maurice Ravel, va cloure el recital. Bax exhibí el panorama acolorit, subtil i impressionant d'aquella mena de comiat al vals vienès amb gran coherència, hi posà gràcia i elegància i amb les capacitats de la seva musicalitat indiscutible i la seva digitació excepcional, confirmà el seu virtuosisme en una versió enlluernant, imprimint potència i velocitat fins a límits que difícilment es poden sobrepassar. Alessio Bax regalà un enter tractat de les seves qualitats i de la seva intel·ligència interpretativa, suportada per unes mans privilegiades i un pedal amb efectes espectaculars -mai, emperò en deslluïment de la claredat i nitidesa de la melodia- i una puresa de so increïble, fins i tot en els moments més compromesos i tècnicament arriscats, com la progressió sonora, cada cop més creixent i tumultuosa que tomba en la vertiginosa coda.
El públic, que en bon nombre acudí a la cita, mostrà amb vivesa la seva satisfacció. Als forts aplaudiments correspongué Bax amb el "Tango" d'Isaac Albéniz, la "Dansa hongaresa nº 5" de Brahms en transcripció de György Cziffra i "Estudi per a la mà esquerra" de Scriabin, que li permeteren revalidar les seves virtuts inqüestionables.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.