Es Migjorn gaudeix d'un segon jaleo que perllonga la festa

La forta calor que s'endivinava mentre esperava que acabés la missa no va desanimar els apassionats de la festa que recorrien els carrers del centre del poble, conversant pausadament, gairebé destorbats per la forta música que sortia d'alguns bars. Pensava jo que açò era cosa del vespre. S'acostava el migdia i jo a sa Plaça. Tots estàvem nerviosos. No podíem defraudar la il·lusió dels qui esperen viure l'emoció que els transmetem amb els nostres bots.

Un darrere l'altre, ens disposem a entrar a sa Plaça. Arriba el meu torn. Què és açò? Quina gentada!!! Per on passo? Sent les carícies de la gent, l'alè de la meva caixera, tan nerviosa com jo. A la plaça tot és bulla i l'emoció de la que us parlava queda ben subratllada per la música de la banda municipal, el director de la qual no dirigeix sinó que toca el trombó en aquest moment, no sé ni com vaig fixar-me en aquest petit detall. I jo peg un bot, i un altre, i un altre, sent aplaudiments, rialles, i la música, la música.

De sobte estic fora de la bulla. Torno als carrers silenciosos i frescos, a posar-me darrere dels meus companys. Açò no s'ha acabat. La gentada, no tanta com dissabte vespre segons diuen els altres cavalls, tenia ganes de bulla i el jaleo, amb el lliurament de les canyes verdes, va perllongar-se fins les tres del capvespre. Estavem suorosos i cansats. Malgrat el nostre acomiadament, eren molts els qui demanaven més, els qui volien que l'alegria de Sant Cristòfol no aturés.

Tots plegats van trobar en la Banda des Migjorn el seu principal aliat. La pols dels darrers bots nostres no s'havia dipositat encara al terra quan la samba la feia ballar sense descans, com un sortilegi, embogint els més festers, fent-los oblidar que la festa començava a caminar cap a 2011 i convencent aquest humil cavall que voldrà ser-hi, malgrat la calor i el cansament d'ahir.