D.R.B.Maó28/07/10 0:00
TW
0

Vestit de blanc i amagat darrera unes ulleres de sol i un capell, el cantautor mallorquí Tomeu Penya va sortir ahir a la palestra de la Tertúlia a la Fresca des Mercadal, on un centenar de veïns esperaven per escoltar les anècdotes i records que han marcat els trenta anys de la seva carrera musical.

Abans, però, va tenir una estona per conversar i explicar breument quins són els seus projectes més immediats, entre els que destaca la publicació del seu darrer disc, el que serà el número 24 de la seva discografia. Es tracta d'un "unplugged" o disc gravat en directe, que portarà per títol "Trenta anys després", que serà també l'única cançó del nou àlbum que serà nova. La resta serà un recull de balades que "el jovent segurament no haurà escoltat mai", comentava el mallorquí ahir.

Sobre el títol del tema "Trenta anys després", Penya explicava que es tracta "d'una cançó d'amor desafortunat, d'un ligue d'Anglaterra que al cap de trenta anys li torno una visita promesa i em trobo que té quatre fills i tres matrimonis a sobre".

El pas del temps va ser també una de les qüestions que va tractar Penya abans de la Tertúlia. El músic mallorquí, que ha estat definit a Catalunya com a emblema del "country mallorquí", admetia ahir que per les Illes s'ha fet famós per altres tipus de cançons: "Aquesta barreja d'estils és, precisament, el que ha fet que la meva música no passés mai de moda".

Precisament sobre la seva relació amb les Balears també va fer referència el mallorquí, quan afirmava que "a les Balears m'han tractat sempre com a un senyor, i a Mallorca no es pot tractar ningú millor".

El que no és el mateix és el tipus de música que es fa ara amb la que es feia quan Penya començava a pujar als escenaris, ara fa més de trenta anys.

"Era l'època en què creixia el turisme a Mallorca i no hi havia músics. Els hotels es barallaven per tenir un grup cada dia", apuntava. Tot així, "poc a poc aquest tipus de grups van anar desapareixent per deixar pas a les discoteques, fins a dia d'avui que ja no en queden".

Els músics joves d'ara, es lamentava Penya, "s'ofereixen a tocar per no res i això és el que ha acabat perjudicant els altres músics, que amb una llarga carrera no poden tocar per tant poc".

Malgrat la protesta, que sempre ha estat present en les lletres del cantautor, Penya no renuncia al seu estil genuí, que és el que l'ha portat fins a on ha arribat. Això, i la seva capacitat de transmetre a les seves cançons la "barreja de realitat i fantasia, sense les quals, una cançó, no seria cançó".