Just feia dotze anys que Espanya havia perdut les colònies d'Ultramar i, per la seva part, Menorca deixava de tenir Cuba com a mercat per a l'exportació de calçat, quan el 15 de juny de 1910 va néixer Esperança Pons Alonso a Maó. Filla de Llorenç Pons Vinent, propietari d'una fàbrica de bosses de plata, i de Magdalena Alonso Moll, va tenir cinc germanes (Antonyita, Carmen, Montse, Pilar i Magda) i un germà (Llorenç).
Quins records té de la seva infància?
Vaig anar a escola a can Fontirroig, a Maó, amb donya Magdalena. Me'n record que les meves amigues eren les germanes Blanca i Consuelo Riudavets i Marianna Quetglas, entre altres. També solíem jugar pel carrer a 'quic' a amagar. Quan arribava el Carnaval ens disfressàvem i anàvem a passejar pel carrer Nou i a ballar al Casino Consey. Els estius també solia anar amb un ranxo d'amics a la caseta que els pares d'en Delio Bagur, que després va ser el meu marit, tenien a Cala Rata.
Se'n recorda de qualque situació divertida?
Sí, quan a ca nostra venia el venedor de llet, les germanes el solíem enredar i així solia posar més mesures de llet dins el pot, sense adonar-se. A més, un dia la meva tia, Pilar Alonso, i jo mateixa, quan érem petites, vam tallar-li la trunyella a una al·lota que no ens queia gens bé.
De jove va anar a viure a Barcelona, ¿per què?
Va ser quan jo tenia 18 anys, mon pare estava malalt i ma mare va decidir que tota la família s'havia de traslladar a Barcelona. Primer vam viure a una casa del carrer Aribau i després a una altra del carrer Paradís. Una vegada vaig tenir tifus i la febre me feia veure a ma mare carregada de dimonis que m'encalçaven.
De què va treballar?
Vaig fer feina a la botiga "La Sirena" que es dedicava a fer cotilles, faixes, sostens. Solia passar "las de Caín" quan venien dones molt grasses, perquè costava molt fer-las passar les faixes. Quan era fadrina, tot el jornal que guanyava ho entregava a ma mare, com també ho feien les meves germanes.
Quan va començar a festejar?
Quan tenia 20 o 21 anys, els caps de setmana solia anar a passejar pel carrer Aribau i també al cinema. Vaig festejar uns quants joves, fins que finalment vaig trobar-me amb en Delio, l'amic de la infància a Maó, i m'hi vaig casar.
El seu casament va ser un poc accidentat. Ho expliqui.
Sí, me vaig casar el 1936 quan ja havia esclatat la Guerra Civil. Quan el meu marit i jo anàvem al Jutjat havíem de refugiar-nos en els portals de les cases per evitar la metralla de les bombes que llançaven i els tiroteigs. Finalment, ens vam casar i vam posar-nos uns anells que en realitat eren dues pessetes de plata que havíem fus.
M'han contat que vostè era un poc aventurera.
El meu marit estava mobilitzat per mor de la guerra i passava molts dies tota sola. Jo volia saber què era la guerra i, una vegada, amb una amiga vam anar pel camp per veure com eren les batalles. Però bé, vaig continuar treballant a "La Sirena", fins que me vaig jubilar.
Venia els estius a l'Illa?
Quan era fadrina i també de casada solia venir de vacances. En Delio i jo participàvem en les regates del port de Maó amb el seu bot. Ell ben coneixia el fons de la mar i passava per on els altres no s'atrevien i moltes vegades guanyava.
Quan es van establir de forma definitiva a Menorca?
Quan me vaig jubilar vam venir a viure al carrer del Carme i després el 1980 vam aconseguir plaça a la residència de gent gran del Consell insular. Els primers anys durant el dia recorríem l'Illa, vam fer moltes foto s de platges i del camp. Des que vaig enviudar, sempre he participat en les activitats de la residència, com en aquelles en les que han participat els fillets de les escoles.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.