La visita del general Francisco Franco a Menorca l'11 de maig de 1960 va mobilitzar milers de menorquins que van protagonitzar una rebuda multitudinària en la seva única visita a l'Illa com a cap d'Estat. No obstant açò, la visita que el "Generalísimo" va realitzar a l'Illa, de la que aquest mes s'ha recordat el 50è aniversari, no va comptar amb l'aplaudiment unànime de la ciutadania. Molts van ser els menorquins, en aquest reportatge oferim el testimoni de cinc d'ells, que no van festejar la vinguda del dictador, perquè no tenien raons objectives per fer-ho. Uns per motius ideològics i altres per haver patit en la seva pròpia pell o en la família la repressió franquista durant els anys posteriors de la Guerra Civil de 1936-1939.
La visita de Franco a Menorca va representar la implantació de fortes mesures de seguretat i la presència de nombrosos efectius policials, que solien acompanyar al dictador en els seus viatges per a les ciutats i regions de l'Estat. Dies abans de la visita, les autoritats van realitzar un seguiment d'aquelles persones que consideraven desafectes al règim, amb l'advertiment de que no podien sortir al carrer durant l'estància de Franco o, com assenyala Joan López Casasnovas, la seva retenció en dependències municipals, com els va ocórrer a Miquel Casasnovas, més conegut per en Miquel de s'Hort d'en Vigo, darrer batle republicà de Ciutadella, i a altres persones. El dia de la visita del dictador es va declarar festiu, amb la suspensió de l'activitat lectiva a les escoles, per tal de facilitar la presència d'adults i també de fillets que onejaven petites banderes espanyoles de paper en el moment de passar la comitiva oficial. El propi Joan López Casasnovas, que tenia vuit anys, recorda la visita com una cosa efímera, semblant a la recordada pel·lícula "Bienvenido Mr. Marshall".
Context històric
La visita de Franco el març de 1960 es va produir en un moment històric en què l'Illa havia començat el seu camí cap un increment del seu benestar, després d'haver deixat Espanya la política econòmica autàrquica implantada al final de la Guerra Civil, és a dir, haver de ser autosuficient i dependre el menys possible de l'exterior, segons ha escrit el doctor en Història, Miquel À. Casasnovas. Segons aquest mateix historiador, la dècada dels anys cinquanta va ser preparatòria de la gran expansió turística que va tenir lloc a la dècada següent, que en el cas de Menorca no es va materialitzar fins als anys setanta.
A finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta l'oposició al règim a Balears era molt dèbil, una desmobilització que es veia afavorida per la manca de conflictivitat laboral. En aquest sentit, Casanovas ha escrit que la immensa majoria de la població semblava haver-se adherit per convenciment o per resignació a un règim que es perpetuava e n el temps.
Un jove comunista
No obstant açò, molts menorquins van mostrar la seva més absoluta indiferència a la visita de Franco. Un d'ells va ser Miquel Sintes Andreu (es Castell, 1939), un jove militant del PCE que fa 50 anys era soldat voluntari d'Enginyers. Aquell dia estava en el soterrani de l'edifici d'Acció Catòlica, donat que amb altres soldats preparava uns coloms que s'havien d'embarcar cap a Mallorca. Uns companys seus, armats amb fusells i cinc bales en la cartutxera, van participar en l'acordonament del trajecte per on va passar el dictador. Sintes, que treballava a la fàbrica de Sumadoras Comerciales, a Maó, se'n recorda que un company de feina, que havia estat empresonat per formar part de Socorro Rojo, va ser advertit que aquell dia no sortís de ca seva, una situació que van patir altres amics seus.
Fills de militar republicà
Joan Gordillo Caules (Librilla, Murcia, 1939) feia les pràctiques de Magisteri al col·legi "Primo de Rivera", a Maó. Com a fill d'un militar defensor de la República i criat en una família que abraçava els ideals republicans, Gordillo recorda que la visita de Franco va tenir lloc en un ambient de control. Considera que molta gent que va anar a saludar el dictador no va rebre les consignes per fer-ho, donat que no resultava necessari, sempre dins aquest ambient de pressió social. La seva percepció és que Franco ho controlava tot, per la qual cosa l'odi cap al dictador augmentava veient tota la parafernàlia que l'envoltava durant la seva visita a l'Illa.
Per la seva part, la seva germana Marianna Gordillo Caules (Maó, 1948) recorda que la seva família vivia al Camí des Castell i que, tres dies abans, van rebre la visita, a les 2.30 de la matinada, de tres policies de la Península i un altre menorquí, pel fet de ser persones "desafectas al régimen" o, com li agrada dir, "rojos". Assegura que la seva mare va atendre sense por els agents de l'autoritat, donat que el seu pare, un antic militar republicà, jeia al llit degut el seu delicat estat de salut. Els policies van efectuar un registre domiciliari, inspeccionat fins i tot dins les olles i els llibres, els quals eren del seu germà que estudiava Magisteri i que aquell vespre dormia al domicili de la seva àvia, en el mateix Camí des Castell. La seva mare no va amagar la seva indignació davant l'hora en que van efectuar el registre. A més, el dia de la visita de Franco van mantenir tancades les finestres de la casa, com ho van fer altres veïns del carrer, per mostrar el seu rebuig a la presència del dictador.
Família republicana
Roberto Victory Manent (es Castell, 1926) no podia amagar que procedia d'una família republicana. Tant els seus pares com els seus sogres s'havien casat pel civil, de la mateixa manera que ell ho havia fet el 1957, només tres anys abans de la visita de Franco. Aquell dia, Victory, que treballava com a mecànic als talleres ROMP, situats al port de Maó, no va anar a la feina donat que va ser un dia festiu. No obstant açò, va tenir molt clar que no aniria a saludar el dictador, perquè sempre s'ha considerat un antifranquista, tot i que aquell matí va pujar al terrat de ca seva per veure l'arribada del vaixell en el que viatjava Franco i els destructors que l'acompanyaven. Victory assegura que un company seu de feina, que havia sofert presidi per motius polítics, va rebre indicacions que aquell dia no sortís de ca seva. Per altra banda, afirma que as Castell cap persona va ser empresonada per la visita del dictador, ni creu que tampoc a la resta de pobles, davant el compromís que el llavors delegat del Govern, Carlos de Salort y Albertí, va adquirir amb els representants de Franco.
Fill d'un afusellat
A Heribert Anglada Tudurí (Sant Lluís, 1938) no li agrada fer ostentació, ara que tant es parla de la memòria històrica, d'un tràgic fet que va marcar la seva família –a ell, la seva mare i els tres germans– com és l'afusellament el mes de març de 1939 del seu pare per part de les tropes franquistes, just després de la rendició de les autoritats republicanes de l'Illa.
Anglada tenia 22 anys quan va venir Franco a Menorca i recorda que estava llogat a l'estància de Biniali de sa Torre, més coneguda per Cas Corpetons, per la qual cosa hi treballava de dilluns a dissabte capvespre, quan tornava a ca seva. Donat el caràcter festiu de la jornada, aquell dia va aprofitar el matí per arranjar l'estivada, mentre que el capvespre va anar al poble per estar amb la família i els seus amics. Assegura que aquell dia no tenia cap motiu de celebració, tot i que de la mort violenta del seu pare no s'havia acostumat a parlar-ne durant els vint-i-un anys que havien transcorregut. També reconeix que la seva mare mai li va inculcar l'odi cap el règim polític que va arrabassar la vida del llavors cap de família, quan ell tenia només tretze mesos. El fet de no pertànyer a cap associació juvenil ni interessar-se per la política va fer que la visita de Franco transcorrís dins la més absoluta indiferència.
La preocupació per aprofitar el bon moment econòmic
El maig de 1960 la visita de Franco a Balears va ser -ha escrit Miquel À.Casasnovas- un altre pretext per exaltar el règim en la persona del dictador, el qual va rebre un bany de multituds.La visita del dictador va servir per inaugurar dues obres importants que el règim va dur a terme a l'Illa: la central tèrmica de GESA i la Residència Sanitària. En aquells moment ningú no parlava dels durs anys de la repressió ni de les cartilles de racionament. La preocupació dels menorquins, i els balears en general, era la d'aprofitar el bon moment econòmic i, per tant, millorar la seva qualitat de vida, front un hipotètic intent de canviar el règim polític. En aquest sentit, Casasnovas ha escrit que els menorquins aspiraven a obtenir la millora del seu poder adquisitiu, açò sí, a costa de llargues jornades laborals, en les que normalment es combinaven dues feines diferents, per poder comprar-se vehicles, electrodomèstics i, també, construir-se una segona residència a les urbanitzacions de la costa que es començaven a dissenyar a la costa. Per altra banda, l'historiador ha destacat el gran absentisme polític de la majoria de la població, en un sistema en que el règim organitzava les seves eleccions amb una manca total de transparència i democràcia.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.