Nascut a Barcelona el 1924, el filòleg Jordi Carbonell i de Ballester ha dedicat una bona part de la seva vida a l'estudi de la literatura menorquina del segle XVIII i dels inicis del segle XIX. Els resultats de la seva investigació el van portar els passats anys seixanta a referir-se al període menorquí de la literatura catalana. El Consell insular ha acordat per unanimitat concedir-li el Premi Maria Lluïsa Serra 2010, amb el lliurament de la Taula d'Or.
Quan va entrar vostè en contacte amb la literatura menorquina?
El 1959, treballant per "Serra d'Or" en uns estudis sobre fonts teatrals, vaig trobar a una biblioteca a Barcelona tres tragèdies de Joan Ramis, "Lucrècia", "Rosaura" i "Arminda", i una traducció de Molière. Vaig quedar molt sorprès perquè no n'havia sentit parlar mai, no ho havia llegit a cap història de la literatura i, aleshores, vaig començar a analitzar la situació de l'Illa a l'època d'aquestes tragèdies.
Aquestes obres formaven part d'un moviment cultural més ampli.
No podia ser que aquestes tres tragèdies haguessin sortit soles i, efectivament, hi havia tot una sèrie d'escriptors de la mateixa època, com el seu germà Pere Ramis, per exemple, o com Joan Soler i Sans, dels quals molts es trobaven en la Societat de Cultura de Maó, que era una mena de rudimentària acadèmia de la llengua. També s'hi feien comunicacions sobre temes literaris i científics, tot sempre en català, amb uns estatuts escrits en català i un d'ells deia que el català era la llengua obligatòria de les reunions.
També es seva la descoberta d'Antoni Febrer i Cardona.
Buscant a les biblioteques de Menorca, vaig trobar un fons molt important de manuscrits de Febrer i Cardona, que ha resultat ser l'escriptor més important del segle XIX abans de la Renaixença. En aquest conjunt hi havia obres científiques i treballs sobre arquitectura, agricultura, medicina, amb una gran quantitat de temes que eren tractats en aquella època. Actualment, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Abadia de Montserrat promouen la publicació de les obres completes de Febrer i Cardona.
Quines persones a l'Illa el van ajudar en la seva investigació?
A les visites a Menorca que vaig fer, em van ajudar molt Joan Hernández Mora i Andreu Murillo.
Com va donar a conèixer tot aquests descobriments?
Jo vaig escriure un article publicat a "El llibre de tothom" i que es titulava "El període menorquí de la literatura catalana". Fins aleshores ningú n'havia parlat de la literatura menorquina, era una gran desconeguda, i a partir d'aquell moment va començar a sonar.
A partir de llavores, va intensificar la seva labor investigadora i de difusió.
El 1964, en una visita que vaig fer a Menorca, vaig començar a conjuntar tot açò i Andreu Murillo me va demanar que fes una conferència a l'Ateneu de Maó i va ser la primera que es va fer en català dins la Dictadura, perquè vaig dir que si no, no la feia. Aleshores vam publicar un número de "Serra d'Or" dedicat a l'Illa, que es deia "Menorca, ahir i avui", en el qual vaig escriure un llarg article amb una panoràmica de totes les descobertes que havia fet i un plantejament del que era la cultura catalana a Menorca. El 1967 vaig publicar un estudi sobre l'obra literària de Joan Ramis a la "Revista de Menorca", el 1972 vaig publicar un estudi sobre Febrer i Cardona i el comte d'Aiamans al Butlletí de l'Acadèmia les Lletres de Barcelona i, aleshores, va anar sorgint una literatura desconeguda fins aquell moment i que adquiria un gran relleu. El 1977 vaig incloure una part dels dos estudis sobre Menorca en una perspectiva general sobre literatura catalana en el període de transició del segle XVIII al XIX, després vaig publicar "Lucrècia" i "Rosaura", de Joan Ramis.
Posteriorment altres investigadors han aprofundit en aquest tema.
Sí, s'han dedicat a treballar sobre aquest tema de la literatura menorquina gent com Maria Paredes, Fina Salord o el mateix Josep Miquel Vidal, que s'ha especialitzat en història de la ciència. Encara als anys noranta vaig publicar un estudi sobre els idiomàtics i lexicògrafs menorquins anteriors a Francesc de Borja Moll i un altre estudi, en un col·loqui que es va fer sobre Ramis i Quadrado, sobre la incorporació de Joan Ramis a la historiografia literària catalana. Tot açò reflecteix un interès per la literatura menorquina i unes descobertes d'una realitat amagada que no s'havia tingut en compte.
Quines característiques es poden destacar d'aquesta literatura menorquina?
La gran varietat, hi ha les grans tragèdies de Ramis, l'obra de Vicenç Albertí, les traduccions de Febrer i Cardona. També hi va haver poesia, estudis de ciència, arquitectura i agricultura. La literatura menorquina d'aquest període té una gran varietat i un gran interès, i per aquest motiu el vaig denominar el període menorquí de la literatura catalana.
Quina incidència va tenir el fet que l'Illa va pertànyer quasi tot el segle XVIII a potències estrangeres, principalment a Anglaterra?
Els anglesos es van ocupar de tenir un port fonamental, que era el de Maó, d'introduir una raça de vaques que van produir llet, però no es van ficar amb la llengua, a diferència de la resta de territoris dels Països Catalans en què l'Estat Espanyol va dur a terme una repressió contra la llengua. A la Societat de Cultura de Maó hi havia membres de la guarnició anglesa. Els anglesos van contribuir a desenvolupar la seva economia, el comerç i, per altra banda, van permetre que l'Illa desenvolupés la seva capacitat i les seves possibilitats.
D'aquests intel·lectuals menorquins, quin destaca sobre la resta?
Febrer i Cardona és una gran figura, no només de Menorca, sinó també dels Països Catalans. Joan Ramis és, potser, el més gran dramaturg de tot el segle XIX abans de la Renaixença, naturalment. També podem citar Pere Ramis i Joan Roca i Vinent, entre molts altres.
Es pot destacar algun fet més d'aquest període menorquí?
El fet remarcable que fos utilitzat el català i, en concret, el català literari i no el dialecte, en obres de literatura de primer ordre i en altres obres. Aquesta floració fa que Menorca prengui a la segona meitat dels segle XVII i la primera meitat del segle XIX un relleu de primer ordre a la cultura dels Països Catalans.
Una persona com vostè, que ha rebut la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Honor de Barcelona, què li representa que el Consell de Menorca li hagi concedit el Premi Maria Lluïsa Serra?
Sempre m'he sentit molt estimat a Menorca, és una illa que sempre he tingut dins el meu cor i que estim d'una manera particular, he tingut molt bons amics i som membre honorari de l'IME. Representa la culminació de tota la meva etapa menorquina. Me sent molt honorat de rebre la més alta distinció de Menorca i molt orgullós. No puc venir a Menorca per recollir el premi i esper que el lliurament es faci a la Generalitat de Catalunya per donar-li tot el relleu que té el premi i que m'honora moltíssim.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
En esa entrevista de hace unos años, reproducida hoy, se desliza por parte del entrevistado, que no se habían dado conferencias en catalán en el Ateneo, en aquella época. Pero lo cierto es que no era así. Y por poner un ejemplo que recuerdo, la presentación de la obra "Incerta Gloria"", novela escrita por Joan Sales, que sitúa su historia en el frente republicano durante la guerra civil, y que el mismo autor , Sales,presentó, primero en el Ateneo y después en Alayor, durante el curso del invierno 1959-1960. Yo asistí.