"Amb el primer asfalt les bísties llenegaven i queien"

On trobem les arrels d'aquesta professió de caminers?
El meu avi i el meu pare ja van ser caminers i jo volia seguir amb aquesta professió. Però primer vaig treballar de missatge fins que vaig fer el servei militar que em vaig traslladar a casa dels meus sogres en el lloc de Puigmenor, en el terme d'Alaior. També feia de missatge. Quan va arribar el segon fill vam venir cap a Alaior i vaig anar de jornal fins que va sortir la convocatòria de Peones Camineros del Estado aconseguint la plaça. Abans d'aquesta convocatòria em vaig presentar, amb 22 anys, a una primera convocatòria però no la vaig treure. I malauradament no se'n van tornar a convocar fins que no vaig tenir una trentena d'anys.

Vostè devia viure de ben a prop el món de les carreteres si el seu pare ja ho va ser...
Quan jo vaig entrar el servei de carreteres estava molt canviat al que jo coneixia. Per exemple, el meu pare i avi vivien en les casetes de les carreteres. Realment jo vaig néixer a la caseta del quilòmetre deu, devora Alaior. I cada caminer s'encarregava d'entre deu i quinze quilòmetres. L'eina de trasllat dels meus antecessors era una bicicleta. Quan vaig començar jo, els caminers ja vivien a casa seva i un camió passava per tots els pobles per recollir-nos i portar-nos en el tram de carretera on anàvem a intervenir en conjunt.

I és clar, quan vostè era nen, les carreteres devien ser de terra, no és així?
Jo ben record que feien recàrrecs, és a dir, afegir pedra a les carreteres, picaven la pedralla a mà i amb carros i bísties les repartien per carreteres. Després, passaven unes "apisonadores" i damunt hi posaven terra. El caminer havia d'adobar clots tot l'any. Ja va venir el primer asfalt que va ser des de mitjan lloc a Maó, quan jo tenia prop de 30 anys. Però era un sistema amb una qualitat llenegadissa, les bísties patinaven i queien. A poc a poc es van anar ampliant trams d'asfalt com el de Maó a Cala en Porter. Llavors, en lloc de fer matxaca de pedra picada, ja preparàvem per gravilla i asfalt. Aquí jo ja començava a treballar-hi. Jo diria que una de les coses més dures era fer regs d'asfalt, es feia manual i quedaves negre i és clar, era calent i t'escaldaves.

Quina era la seva feina?
Quan jo vaig entrar ja era neteja de carreteres i síquies, els adobs de carreteres que eren amb asfalt i senyalització amb la feina dels aforaments de tràfic, és a dir, comptar el tràfic que hi passava. Amb les dades s'ajudava a fer projectes de noves carreteres o reformes. També he vist eixamplar gairebé totes les carreteres.

I les rodones, quina va ser la primera en aparèixer?
La primera crec que va ser a Sant Lluís amb tan bons resultats que se n'han fet moltíssimes. També van començar a aparèixer les vies lentes en una pujada llarga.

I el seu fill ha continuat en la professió?
Quan faltaven set o vuit anys per jubilar-me ens van avisar que els caminers passarien a ser funcionaris encara que a jo no em van canviar i em van mantenir la posició que tenia. El meu fill i el meu nebot han seguit amb la mateixa professió, és ja la quarta generació de caminers.