"En primer, a Llucmaçanes érem com una petita família"

Vostè és na Margarita de cas Valencià, per què?
Quan jo vaig néixer els meus pares, que eren d'Alaior, estaven de pagesos de l'estància de ca's Valencià, situada a la dreta del Camí de Biniparrell, anant cap a Sant Lluís. Aquesta estància era de la senyora Margalida, una cosina de na Tònia de ca's Torrats Vells o de Biniparrell Vell, i estava casada amb un valencià, en Josep Llop.

Els seus pares eren naturals d'Alaior, per què van venir a viure a Llucmaçanes?
Els meus l'avis per part de mu mare vivien a Malbúger Nou i, per tant, van triar una estància a prop d'aquest lloc. Ses cases de Malbúger les van derruir quan van construir el camp d'aviació de Sant Lluís.

Quins records té de la seva infància?
De petita, dels sis als 12 anys, vaig anar a escola a un edifici que hi ha a la plaça de Sant Gaietà. La mestra de les filletes era donya Eulària, que vivia a la planta baixa de la casa amb el seu marit el senyor Bernat, que era el mestre dels fillets.

Poc temps després va començar la Guerra Civil. Quins records en té?
Jo tenia 15 anys i durant tres mesos vaig fer companyia a la senyora Rafaela, perquè van tancar el seu marit en Paco de sa Garriga en es 'barco' (l'Atlante). Era un matrimoni que vivia devora ca nostra, sense fills ni nebots. Quan van amollar en Paco, vaig continuar anant-hi a fer net i el menjar.

I després?
Quan aquest matrimoni va morir, vaig anar a viure amb el meus pares a la casa on actualment hi visc, al carrer de sa Font i sempre he viscut aquí.

Com era la vida en aquell temps?
A l'hivern els diumenges capvespres hi havia ball al Casino, gent de Sant Lluís i Maó feien funcions, i els homes jugaven a la bolla o a les cartes. Abans de la Guerra, dos dies a la setmana, el dimecres i el diumenge, al matí un cotxe de cavalls de can Doga duia la gent a Maó i el migdia la tornava. Jo he anat a peu a Maó a fer feina, fins que vaig tenir una bicicleta.

Com ha canviat Llucmaçanes durant aquests 90 anys?
Ha canviat molt. Llucmaçanes era un caseriu molt petit, jo he vist construir més de 60 cases. En primer, els veïns es feien més entre ells, érem com una petita família. Hi havia can Safrà, es casino Vell, can Fuguet, ca na Caçana, es Forn, cas Sord, Can Carreres, can Borràs, can Rafel Bessó, can Pelut i ca na Nena Pardala, entre altres. Ara hi ha molts forasters, gent de la Península i altres països, que també són una monada.

El 2002 els seus veïns li van reconèixer la seva labor.
Sí, em van donar el guardó de Llucmaçanera de s'Any per la meva dedicació al poble com a practicant durant 40 anys.