"Al nostre poble, la majoria dels donants nous són joves"

Autofitxa
Som n'Antònia Moll Arguimbau. La meva feina és fer de mestressa de casa. Tinc 60 anys, i estic casada amb Antoni Vidal. Vam tenir tres fills. Un d'ells va morir de càncer. Jo sóc la responsable dels donants de sang de Ferreries i, també, la vicepresidenta dels donants de Menorca.

Com i quan va entrar dins la Germandat de Donants de Sang?
L'anterior responsable, Antoni Marquès (en Toni de son Arro), va conquistar el meu home perquè col·laborés amb l'entitat i així acudia a les reunions periòdiques, i per no anar-hi tot sol, em va demanar que l'acompanyés, i d'aquesta manera tan senzilla vaig començar a fer feina per a la germandat. D'açò ja fa 12 anys.

Quina és la seva tasca com a responsable a Ferreries?
Com a vicepresidenta, cada mes, tinc reunió de la germandat de Menorca. Pel que fa al poble, el dia previ a les extraccions, que tenen un caire mensual, ho notifico a tots els donants. Tres dies abans, encomano les coques als forns del poble i el mateix dia, faig una roda pels supermercats: Diskont, Spar, Pròxim, Ca na Clara i el bar Oar, per recollir el beure. Tots aquest establiments comercials aporten els seus productes de manera desinteressada i com a col·laboració amb els donants de sang. Una hora abans de l'extracció, preparo el local; les lliteres; el menjar i el beure, i el full que han d'omplir els donants. I després quant tot es posa en marxa, m'encarrego de donar la bereneta a tots els qui han donat sang i de que, quan les extraccions han acabat, tot quedi com estava.

Aproximadament, quants donants venen cada mes?
Cada mes, passen unes cinquanta persones i d'aquestes, en queden uns quatre o cinc sense poder donar sang, per diferents motius, una volta han passat el reconeixement mèdic. A Ferreries hi ha uns 200 donants, que és una xifra considerable. Quasi cada mes hi ha tres o quatre nous donants, i vull dir que la majoria són gent jove.

Per què fa aquesta feina?
Si he que dir la veritat, primer ho vaig fer per provar una cosa nova i, a poc a poc, vaig veure que m'omplia i m'hi trobava a gust. Hi va haver un temps que per mor de la malaltia del meu fill, en Manuel, vaig haver d'anar molt a Palma i ho vaig deixar molt de banda, però el mateix Manuel em va dir "mare, no ho deixis". No ho faig perquè ell m'ho hagués demanat, però tot ajuda. Avui em sent molt realitzada i si quedés sense aquesta activitat, me sentiria malament, seria com si me donessin una punyalada.