El somni de tornar, fet realitat

Cal remuntar-se a 1999 per explicar el desenllaç d'una llarga història de sentiments, viatges als camps de refugiats sahrauís, molta burocràcia i una llarga espera. Aquell any, Santi Benejam i Gadi Medina van descobrir la campanya Vacances en Pau de l'Associació d'Amics i Amigues del Poble Sahrauí i van adherir-se al programa disposats a acollir un fillet. Va ser la primera passa del que ha estat una intensa implicació de la parella amb l'entitat i la causa sahrauí. El juliol de 1999, amb el grup de fillets i filletes que van ser acollits per famílies menorquines, arribà Salek. Tenia 11 anys i complicacions de salut. "Va venir amb un informe mèdic que deia que l'havien operat a Barakaldo dos anys abans per problemes renals. La recuperació als camps de refugiats havia estat difícil per la qualitat de l'aigua i la deficient alimentació. Tenia infeccions", explica el pare de la família. Durant aquell estiu a Menorca va rebre tractament perquè tenia la llengua afectada. L'agost, quan el grup de fillets era a Palma per tornar a casa, el metge no el va deixar partir perquè encara tenia febre. "Va tornar cap a Ciutadella per a recuperar-se del tot. Era l'únic fillet que es quedava i en veure's tot sol es va enyorar molt. Aquí a casa, amb aigua en bones condiciones, una bona alimentació i estimació va guanyar en salut", comenta Gadi Medina. Salek va convertir-se en un més de la família durant els 7 mesos d'acollida, compartint pares amb en Jaume i na Clara, els altres dos fills de la parella. Anà a l'escola Mare de Déu del Toro i amb en Jaume descobrí jocs, esports i amistats. "Es trobava bé, però enyorava ca seua", diu la mare adoptiva. Salek tornà cap els camps de refugiats, al desert de La Hamada, a Algèria, amb recomanacions de medicació i prou medicines per als seus problemes renals.

Des d'aquella estada a Menorca, Salek sempre ha volgut tornar a l'Illa. Per problemes burocràtics no va poder acollir-se a noves edicions del programa Vacances en Pau. "Han estat 9 anys de lluita perquè pogués tornar. Qui ho ha patit més ha estat ell -diu na Gadi-, perquè aquí les coses han continuat, tot i que sempre l'hem tingut present".
La parella quasi cada any ha visitat Salek als camps de refugiats i ha conegut els seus pares i vuit germans. Un any es van endur na Clara i en Jaume. També han mantingut un contacte telefònic periòdic. Abans d'implantar-se els mòbils, Salek havia de desplaçar-se 50 quilòmetres fins a la línia de telèfon més propera per poder xerrar amb la seva família menorquina. D'ençà 2002, el jove ­sahrauí no s'ha oblidat mai del nombre de mòbil de na Gadi i del telèfon familiar. I és que els dígits dels dos telèfons eren l'única oportunitat de no perdre el contacte amb la família i amb Menorca.

Salek ha trigat 9 anys en aconseguir el passaport i el visat per poder viatjar a Menorca. Com que els campaments de refugiats sahrauís estan al desert d'Algèria, qualsevol tràmit depèn d'aquest país. Però Salek i la família Benejam Medina no han defallit. "Estic convençut que si algú vol una cosa, l'arriba a aconseguir", afirma Salek. La família l'ha ajudat. "Hem hagut de tramitar molts documents perquè amb la situació actual d'allau d'immigrants la burocràcia és més complicada i hi ha moltes restriccions per entrar a Europa. De moment ha aconseguit el visat turístic i es podrà prorrogar perquè pugui passar una llarga temporada amb noltros", diu Santi Benejam.

Durant aquest temps de separació han passat moltes coses. Salek s'ha fet un home. Ha estudiat dos cursos d'institut al desert, ha ajudat a la subsistència de la seva nombrosa família i ha fet la "mili" a l'exèrcit de la República Democràtica Àrab Sahrauí (RASD). A la casa d'acollida també hi ha hagut canvis: en Jaume té 19 anys, na Clara en té 16 i ara hi ha en Josep, el fill petit nascut fa 5 anys. La mare de la família reflexiona. "Si hagués hagut de triar el moment d'acollida, no seria aquest. Ara en Jaume estudia a fora i després de Nadal tornarà a partir i en Salek no el tindrà com a referent. Durant aquests 9 anys hem perdut temps perquè en Salek es pogués formar i estudiar. Però sigui com sigui és benvingut i estam molt contents de tenir-lo a casa. En comptes de tres, ara tenim quatre fills! (riu)". La família ha hagut d'organitzar-se per a repartir les feines de casa i en Jaume haurà de compartir l'espai de l'habitació amb el seu germà sahrauí.

El jove deixa una situació política estancada als camps de refugiats sahrauís, que fa anys que reclamen tornar a un Sàhara lliure, el seu país, ocupat pel Marroc d'ençà 1975. "Com més conflictes internacionals hi ha al món, menys volum d'aliments arriben als campaments de refugiats perquè l'ajuda internacional s'ha de repartir", comenta. El que sí destaca és la labor de les dones sahrauís, que "són el motor de les famílies mentre els homes són a l'exèrcit, estudien o treballen a fora".

La família d'acollida brinda una nova oportunitat a Salek. La prioritat per al jove sahrauí és aprendre el català i l'anglès i perfeccionar el castellà. "Trob molt important que estudiï. Per tenir una bona feina necessita preparació", diu na Gadi. La família també mira que es pugui matricular a l'Escola d'Adults per preparar l'accés a un cicle formatiu de cara al proper curs. "I durant l'estiu, a veure si pot trobar una feina, perquè també haurà de treballar", afegeix la mare d'acollida.
Per als sahrauís, sortir dels campaments de refugiats és molt important per a estudiar i formar-se. "La majoria estudien a fora i quan tenen una titulació, com a metges, advocats, mestres d'escola, infermers... tornen a casa per ajudar el seu poble", assenyala Santi Benejam. Ell coneix bé la complicada situació al desert. Hi ha estat en set ocasions. A través de l'Associació d'Amics i Amigues del Poble Sahrauí va ajudar a muntar una escola d'educació especial.

Dos mons diferents
Només dues hores d'avió separen dos mons de diferències abismals. Salek afirma sentir-se sorprès per l'abundància que ha vist durant les festes de Nadal. Allà es mira prim amb tot, especialment amb el menjar, i no es llença res. Salek practica la religió musulmana i la família respecta les seves creences. "Tenir una persona de diferent cultura és una oportunitat mútua per aprendre". Na Gadi conserva com un tresor la pedra que Cori, la mare de Salek, li regalà en un viatge als campaments. No és una pedra qualsevol. És l'únic que la dona va poder agafar de la seva terra, al Sàhara, quan es produí la "Marcha Verde". Era la cosa de més valor que li podia oferir a na Gadi en agraïment per acollir Salek com un fill més i obrir-li un futur.