Dilly Bundy s?autorretrata en moltes de les seves obres.

TW
0

Llucia Pons Maó
"Tot el que faig és un retrat de mi mateixa", és l'afirmació d'una artista, Dilly Bundy, que s'interessa per les persones i fixa el seu interès en el retrat. "Tots nosaltres observem les vides dels altres, buscant miralls que ens permetin entendre el nostre propi jo".

Dilly Bundy és natural d'Anglaterra on no hi havia suficient sol pels seus ulls. Després de passar uns hiverns enfront d'una làmpada que li aportava la llum que li faltava, va optar amb el seu marit de venir a viure a Menorca. Com artista no és l'Illa en si mateixa el que li interessa, sinó la seva gent. La seva obra es centra en la seva persona, el seu benestar, i en la vida dels altres en la qual li agrada indagar, especialment la mirada que hi ha darrera unes ulleres de sol, sota l'ala d'un capell o el somriure que s'amaga baix uns mustatxos.

Després de mostrar la seva obra en diverses exposicions i de guanyar el premi Festes de Gràcia 2007, aquest any el repte de Bundy era mostrar l'obra a casa seva, una casa de Trebalúger que ha omplert d'obra molt diversa.
Dilly Bundy practica diferents tècniques que li donen resultats distints. Amb oli pinta els autoretrats on no mostra mai els seus ulls, ja que és la mirada interna, i reflexiva, el que interessa a l'autora. Juga amb el concepte d'espai on repeteix la figura diverses vegades per interrelacionar-les com si fossin diferents persones.

Una altra de les tècniques, que Dilly vol mostrar, a alumnes i a qui s'interessi per l'art, és la del monogravat que realitza sense planxa, i no veu el resultat fins que aixeca la fulla. Les noves tecnologies també són de l'interès de Dilly que juntament amb el seu marit, Paul, creen fotomuntatges instal·lant la seva obra en l'àmbit urbà, especialment de Maó. Per últim també hem de parlar de les instal·lacions que Bundy mostra per primera vegada i que es preocupen pel crit silenciós de socors que moltes persones ofeguen dins el seu propi cos. D'una paperera urbana, braços mostren la seva desesperació. En la taula, de l'últim sopar, les mans s'agafen les unes a les altres, menys unes, que resten apartades.