Objectes del passat que eduquen els joves per afrontar el futur al ‘Ramis’

La visita s’ha programat a l’horari de l’assignatura de Cooperació i Serveis a la Comunitat de l’IES Joan Ramis i Ramis, en la qual aquesta vintena d’alumnes de tercer d’ESO treballen dues hores a la setmana en el projecte de recuperació, catalogació i divulgació de les peces que formen part del museu del centre, inaugurat ara fa dos anys i a un espai que es va guanyar en la darrera gran reforma de l’institut. Es van estrenar com guies amb els amics de l’Illa del Rei i repeteixen amb les famílies. També es fa a segon d’ESO.

A la rebuda els assistents coneixen la història del ‘Ramis’ i el seu museu, i obtenen una descripció genèrica del que es fa en aquesta assignatura sobretot pràctica i de la distribució de l’espai, amb els objectes que s’empraven per impartir classe a la planta baixa i els documents d’arxiu al primer pis. La primera etapa són els animals naturalitzats (popularment dissecats) que coneix qualsevol persona que hagi estat alumne del centre d’haver-los vist a les vitrines dels passadissos. No hi són tots. Només els millor conservats.

Des de les primeres presentacions del contingut per part dels alumnes es nota que alguns es troben més còmodes que altres, que introdueixen més elements de teatralització a les seves intervencions. Els més recatats es limiten més al text, però tots ells demostren conèixer el tema del qual xerren. Les explicacions dels joves guies fugen de les descripcions lineals de diccionari, estan trufades d’anècdotes i detalls sobre peces concretes que fan la visita amena, lleugera i interessant.

Per exemple, dels animals naturalitzats expliquen el seu origen i característiques, però també com es van obtenir, quan van costar i quines peripècies han viscut a l’institut en mans dels estudiants més irreverents. O els diversos noms que ha rebut un esquelet humà, que va costar 400 pessetes, i que va servir tant per les classes de ciències com per les bromes dels alumnes. Açò són adhesius per a la memòria. Aquesta pràctica representa «un enriquiment de l’aprenentatge actiu i significatiu dels estudiants», segons destaquen els docents que hi participen.

La biblioteca històrica, els mapes antics, les esferes i aparells científics curiosos segueixen en les explicacions en què els alumnes es van donant pas de forma coordinada i metòdica, assajada sense cap dubte, molt treballada. Una làmina amb mesures, brúixoles arcaiques, unes ulleres 3D de fa molts anys, un llibre de plantes que és el més antic del museu (1694)... Tot posat en relació de personatges coneguts, anècdotes i trets principals del procés de recuperació, canvis d’ús al llarg del temps com amb les descàrregues elèctriques. No s’amaga que algunes dades no es coneixen. Feina per fer si algun d’aquests estudiants veu activat, amb l’assignatura, el seu vessant investigador. És important assenyalar que amb aquesta tasca es fomenta «el treball en equip i la creativitat a través de projectes reals i motivadors», afegeixen els professors, desenvolupant «competències claus en contextos pràctics, connectant la teoria amb la realitat».

Al primer pis, a l’arxiu històric, alguns pares es posen en alerta. Els alumnes tenen accés als més de 20.000 expedients dels estudiants que han passat pel ‘Ramis’. Quatre estan sobre una taula. «No haureu tret el meu», diu un dels visitants. No l’han tret. Un dels expedients és el número 71, de Francesc Hernández Sanz, que va rebre classes al ‘Ramis’ entre 1875 i 1880. Un altre és d’Àngel Ruiz i Pablo. Els altres dos corresponen a dues germanes, excel·lents estudiants, que es va acabar sabent que eren d’una família d’espies de Stalin.

De nou a la planta baixa, s’acaba la visita amb l’estrella del museu, els ossos d’una balena de principis del segle passat que han estat recuperant els darrers mesos de forma molt acurada, amb assessorament d’experts i la voluntat que l’esquelet presideixi la sala. Prest penjaran el crani del sostre, expliquen. Estudiants i docents estan molt orgullosos del que fan amb aquest rorqual, un projecte de llarga durada i molta feina que combina aprenentatge i museïtzació «que és únic a Espanya i a Europa», una característica que proporciona elevades dosis de motivació entre els aprenents, orgull i ganes de participar.

La sorpresa per als familiars arriba al final. Convidats a seure davant una taula i una pissarra, de sobte comproven com un dels alumnes, Jan, es converteix en professor simulat, passa llista. Se’l veu antic en formes i estètica. Xerra de vostè i esbossa una classe magistral, al dictat, amb en Francesc. Com abans. L’escenari canvia de sobte. Apareix un nou actor, Màrius, en aquest cas un docent actual, que convida els alumnes a tocar, a experimentar. És el contrast entre dos mètodes d’ensenyament. El darrer és el que ha permès fer una assignatura com aquesta de Cooperació i Serveis a la Comunitat al ‘Ramis’. Una de les docents explica que «així fan teoria sense adonar-se», i que el següent repte és adaptar la visita a fillets petits. Entre molt altres. La feina al museu, i en la formació de joves, és inacabable.