La història de Buranuna, per Mariona Fernández

Quin és l’origen del llibre que conta una història de fa cinc mil anys i en un país a 4.000 o 5.000 km de Menorca?

—Tot surt perquè jo organitz Talleres Islados, durant molts anys va venir l’escriptor i professor Bernardo Souvirón molt sovint i en un dels tallers ens va llegir una escena de la llegenda Gilgamesh, de la qual n’havia sentit a parlar, però jo no sabia res.

Què tracta aquesta escena?

—És una escena on se civilitza l’home salvatge, és una història explicada fa cinc mil anys en tauletes d’argila, l’origen de l’escriptura i sobretot de l’escriptura literària, a mi que estiguessin tres aspectes fa cinc mil anys i que formen part de la nostra manera de ser d’una forma tan clara em va commoure i em va fer agafar d’aquella escena com un desviament i m’invento una història que surt d’aquella escena, la llegenda de Gilgamesh va per un camí i jo agafo un desviament.

Quines qüestions la van fer reflexionar?

—A partir de Shámbat la dona que civilitza Enkidu i que jo m’invento que d’allà neix una criatura primordial que és Buranuna i llavors jo la segueixo amb les dues dones, mare i filla. Enkidu, l’home salvatge, es morirà i tot això, de fet el llibre comença així, «Enkidu, como los cedros, había muerto», això és el que provoca en Shámbat la dona que l’ha civilitzat provoca un sentiment estrany, de culpa, també d’haver contribuït a matar l’home salvatge, és a dir matar lo salvatge en nosaltres, és com que guanya la civilització.

Què li va captivar de la llegenda?

—Gilgamesh és un rei de la ciutat d’Uruk que s’ha tornat dolent, és molt dèspota i els habitants demanen ajuda als déus, que acaben creant un ésser que pugui ser una força contrària a Gilgamesh i que acabaran sent molt amics. Gairebé sempre que es parla de Gilgamesh es parla d’aquesta part del mite que és l’amistat i la mort després d’un amic, però a mi en va captivar més una mica la mort de lo salvatge.

I la consciència...

—Ell s’adona que sap coses que abans no sabia, com que la seva intel·ligència ha crescut, però a més a més ho sap, és a dir, agafa consciència, per primer cop es parla de consciència. El moment que entra la consciència, que és el que ens fa humans, però també és el que ens separa del paradís. Per altra banda, la comparació home-déu que encara la portem a sobre i que s’ha anat heretant en totes les nostres trajectòries occidentals, aquesta semblança, tot això fa cinc mil anys estava escrit, vol dir que si estava escrit ja portava molt temps segurament amb aquesta idea.

Tres idees que la sedueixen, com va agafar forma el llibre?

—Vaig començar a donar voltes, a donar voltes i em va costar molt arribar a trobar una veu que pogués parlar d’aquests temes. Tot això passava el 2015 quan Bernardo Souviron ens llegeix aquesta història i el llibre el vaig acabar el 2020, van passar cinc anys, allò que vas donant-li voltes, pensava igual pot ser un poemari, després no sé i al final va sortir la Buranuna, vaig inventar-me una criatura nascuda d’aquesta unió i això va ser una mica el miracle de trobar qui pot parlar de tot això, a part es diuen coses que avui no es dirien, llavors està molt bé poder tenir una veu de fa cinc mil anys que ho digui, sinó la gent em dirà ‘però tu penses això’, no ho sé, simplement es diuen coses perquè ens plantegem coses.

Quin gènere literari ha emprat per donar vida al llibre?

—És un llibre de prosa poètica amb molta idea una mica filosòfica també i cada pàgina a vegades és un fragment de quatre línies, a vegades una pàgina sencera, a vegades són dues línies, no és com una novel·la amb pàgines seguides, sinó petits fragments. Aquesta forma me la va aconsellar Jesús Aguado, que és poeta, perquè em deia és molt dens tot el que surt aquí, clar si ho poses seguit és massa, llavors és com si fossin petits poemes, encara que estigui en prosa i encara que sí que van explicant una història, què van fer Shámbat i Buranuna quan van saber que Enkidu s’havia mort, llavor aquí comença la història.