El territori propi de l'escriptor José Carlos Llop

L’autor d’obres com «Oriente» (2019), «Reyes de Alejandría» (2016) o «Solsticio» (2013), defineix el treball, no com un llibre de memòries, sinó com «un fragment de memòria convertit en un viatge immòbil a la costa nord de Mallorca i, al mateix temps, una poètica de vida i escriptura».

Tot i que «utilitza qualque tècnica novel·lística, no és una novel·la», i «l’argument és la vida».    Dels «estius a un petit port de pescadors que és alhora un finis terrae», diu l’escriptor, tot afegint que es tracta d’un «llibre ple de vida».

La seva Mallorca

Palma o Deià esdevenen protagonistes de la història, igual com «els personatges  que passen i enriqueixen la memòria dels llocs». Així mateix, hi ha una «forma de mirar; tot el llibre abraça la mirada d’un escriptor que també és poeta i això és important, pels sentiments i pel paisatge com a mirall d’aquests sentiments».

Llop s’inspira en aquests indrets, conscient «del deure de qualsevol creador, que és fundar un territori propi». El llibre «és un dels mapes del meu territori, traçat des de la maduresa, quan ja miram la joventut com un passatge que se’n va».

Ser illenc li confereix quelcom especial a l’autor, qui recorda un vers de Walcott que ell va traduir quan encara no havia rebut el Nobel, ni se l’havia traduït a Espanya: «estimar l’horitzó és insularitat», per açò, els balears «sense la mar, no som, i sense la mar, estimem pitjor», assegura.

Té bones crítiques aquest llibre que alguns veuen com l’obra més personal de Llop. Opinions que l’autor relativitza, «de vegades els crítics tenen raó i d’altres no. Tant els meus poemes com els fragments de memòria que he anat publicant són sempre personals, i les novel·les possiblement també». De fet, conclou l’escriptor, «sense la persona que hi ha en l’escriptor, la seva obra no existiria, supòs».