Premi per a una codolada sobre els esclata-sangs

Miquel Àngel Adrover guanya el premi de l'Associació de Vesins s'Enclusa

Els finalistes i el guanyador de la codolada, Miquel Àngel Adrover, després de recitar les seves codolades.

Pablo RodríguezFerreries19/01/24 4:00

Dimecres 17, dia de Sant Antoni, l'Associació de Vesins «s'Enclusa» va organitzar la sisena edició dels premis Joan López Casasnovas, els quals reconeixen les millors codolades de Menorca. El poeta mallorquí Miquel Àngel Adrover va guanyar el primer premi, dotat amb 300 euros, amb la seva codolada, la qual va titular amb un nom molt senzill: «Codolada d'anar a cercar esclata-sangs».
La codolada, un estrofisme narratiu que es remunta fins als temps medievals, conta una història absurda o una crònica d'algun fet a través dels seus versos octosíl·labs i tetrasíl·labs.

Sortit del món de la glosa, on també destaca amb escreix, Adrover assenyala que té «un ritme diferent de la glosa». «Com és una estrofa molt llarga, té diverses rimes seguides que s'estructuren en A-A-B-B-C-C-D-D...», explica. Com el mateix nom de la seva codolada indica, són històries molt inversemblants. En el seu cas, tot va sorgir a través d'una anècdota amb una closca de tortuga davant de l'institut en el qual exerceix de professor. «Segurament algun animal la va dur fins allà i a partir d'aquí va néixer la idea de la codolada», resumeix de forma molt senzilla.

Just guanyador

El jurat, format pels filòlegs Pilar Vinent i Ismael Pelegrí i els glosadors Moisès Coll i Joan Moll, va destacar «l'excel·lent domini del vers i del ritme», unes qualitats «molt preuades en la literatura de la transmissió oral». A més, també ressalten «la capacitat de concisió i la presència d'elements simbòlics i fantàstics tan característics de la codolada desbaratada» que desprenia l'obra d'Adrover.

El professor de llengua catalana, Miquel Àngel Adrover, havia estat practicant bastant i es va aprendre de memòria la seva codolada.

En segon lloc va quedar la codolada «Viatge a Barcelona» de Lluis Mir Martí i Joan Carreras Pons, la qual és una peça humorística amb un transfons de crítica social.

«De quan el cel quasi cau», de David Coll Pieres, va ser una digna tercera finalista amb múltiples referències a personatges populars de Ferreries i una història molt arrelada al territori.

Codolada d’anar a cercar esclata-sangs

Deixau-me contar la història
d’una vegada
que una tortuga espitada
el mes de juny
em fa fotre un cop de puny
perquè volia
que sabés el què es sentia
‘nant a cercar
esclata-sangs per sopar
l’estiu de ple.
Jo, cagat, no vaig saber
fer-li contrari
i damunt aquell Ferrari
(vull dir tortuga)
vaig emprendre la feixuga
tasca d’anar
a cercar-nos el sopar
dins la garriga.
La tortuga sàvia, antiga,
closca pelada
travessà tota envelada
la carretera
i de tan ràpida que era
un caragol
la va aturar en un control
a una rotonda
i ple d’una enveja fonda
la fa bufar.
Jo no sé què va marcar
la maquineta
però aquella tortugueta
volgué fugir
i em va deixar en terra a mi
que entretengués
tots els caragols bovers
que l’encalçaven,
i quan quasi m’agafaven
vaig explicar
que si jo em trobava allà
tan nirviós
era per contar orgullós
la codolada
que tenia copiada
a dins les mans
d’anar a cercar esclata-sangs
per Sant Tomeu.
I clar, no els va saber greu.
Tots m’escoltaven:
Entre els vesins que em miraven
allà hi havia
un moscard de sagristia
tres cucs de terra
i, sonant una guiterra,
l’escarabat
aquell que havia escapat
de Trebalúger,
i del femer de Malbúger
un conseller,
tres càrrecs grossos, també
deu regidors
i altres animals pitjors,
tots em miraven
però, mesquins, no trobaven
la solució.
“Esclata-sangs sí o no?”
Dic, dalt la barra.
Una formiga bandarra
els va advertir
que ella no els podia dir
on vaig anar
però que allà en va trobar
deu tonelades,
quatre mosques emprenyades
van afegir
que per un altre camí
n’hi havia cent
i en aquell mateix moment,
el conseller,
tres càrrecs grossos, també
deu regidors
set canonges dels millors
de Ciutadella,
s’enfilen damunt la sella
d’un ase mort
i l’esperonen tan fort
que ressuscita
amb la codolada escrita
d’una tortuga
que va donar-se a la fuga
del caragol
que va muntar aquell control
a la rotonda
i d’aquí fins a Pregonda
no es va aturar
Els set-cents que érem allà,
tots aplaudien,
de cap manera entenien
la codolada
ni la història enrevessada
de fets absurds
però per no semblar curts
cridàven “visca”!
Perquè mai ningú s’arrisca
a demanar.
Com que aplaudim així ens va
festes, eufòria,
Sempre la mateixa història...
I esclata-sang, cap ni un.