Leonmanso: «La música és una amiga meva, mai no em deixa»

D’on sorgeix la idea de preparar aquest llibre?

—La idea té un punt màgic. Vaig tenir molta sort que algú m’ho oferís. Tot açò sorgeix quan en Cristian P. Coll, que forma part de Far Cultural, em va telefonar i em va proposar publicar un llibre amb les meves lletres; escrits que tenc, fulles i fulles de material, cançons que no són a cap disc, i d’altres temes que encara no han sortit. Aquesta proposta em va semblar molt curiosa i divertida, fins i tot fantàstica. A partir d’aquí va ser quan vam començar a donar forma a aquest llibre, que es titula «Tot està escrit».

Quin és el seu contingut?

—Una sèrie d’escrits dividits en tres espais diferents: «ahir» per a les cançons que escrius en solitud, i que, d’alguna manera, són per a tu mateix. Les cançons d’«avui» no tenc tanta por de donar-les a conèixer i et fan l’efecte que la seva feina és animar el dia a dia d’alguna persona, i transmetre les mateixes sensacions que perceb quan les escric. I les cançons de «demà», que per jo són les més lliures, en el sentit que tracten temes quasi universals. Encara no sé quan sortirà, però entre finals d’aquest any i principis de l’any que ve.

Quina era la música que li agradava?

—Abans, a la costa del port, hi havia molts bars... I concretament Es Vaporet, que n’era un de rock i grunge, on sonaven Nirvana, Pearl Jam, Rage Against the Machine... Però hi havia una hora concreta on havíem de fer una certa concessió per aprofitar que hi havia més gent que volien ballar, i posaven un estil tipus rumba. Més tard, quan la gent tenia ganes de marxa, baixaven al port, i era en aquell moment on molts dels meus amics hi anaven, però jo necessitava quedar as Vaporet, i escoltar aquella música.

Té un amor especial per qualque disc?

—La veritat és que el tenc per tots. Però si em pos a pensar bé, «Rinosaure», que va ser el meu primer disc. Moltes vegades em venen records de gravacions concretes; per exemple, quan vam acabar la darrera cançó, «Barba Llarga». Record que just vam fer el darrer acord jo estava damunt una cadira, i tot havia anat tan bé, però aquella cadira va explotar, i vaig caure a terra. Tots ens vam posar a riure, i aquestes situacions m’encanten, va ser un moment molt màgic. Són precisament aquests petits moments, que ara no em venen, però que hi són, que donen la màgia que necessita una gravació.

Per què va començar a compondre música?

—Componia per pura necessitat emocional. Moltes vegades estava a casa i no sabia què fer, necessitava fer alguna cosa que anés amb la meva manera de ser, enlloc de quedar amb els amics o sortir. No ho sé, sentia un buit d’alguna cosa i em semblava que la música el podria omplir. Em vaig apuntar a classes de guitarra, vaig aprendre els conceptes bàsics per començar, quatre acords. A partir d’aquí vaig veure que la música és un vehicle de comunicació molt bo. Em duia coses molt bones i em permetia dir coses que em costaven en el dia a dia.

Què va extreure de les cançons?

—Estava clar que el que feia era molt important per jo, però, què podia representar per altres persones? Es podien pensar que era molt flac, o que no estava malament, o tal vegada coincidia que els agradava. I per por a aquest judici, a no saber exactament, tractava de no compartir les meves cançons, tenia por a aquest rebuig, i per açò me les quedava per a jo i per a la família... Però quan ho vaig amollar tot, vaig tenir una gran sensació d’alliberació, i el que vaig extreure va ser el fet de no tenir por de ser sincer.

Quin és el seu procés creatiu?

—No et podria dir un sistema concret perquè són diversos. Per exemple, un de tants seria agafar la guitarra i d’alguna manera deixar fluir les sensacions cap allà on volen anar els dits, i que deixin emetre un so que, tal vegada, ja li donin un color. Notes un poc com et sents, i penses «avui la cosa anirà d’una cançó un poc més trista i melancòlica». D’altres vegades m’ha vingut una frase o una paraula i a partir d’aquí, trobar-les una musicalitat, uns acords concrets i un bon ritme. Un exemple podria ser una cançó que es diu «Jo trob que a sa Coca-Cola li posen cosa».

Què sent quan toca?

—Sent moltes coses a la vegada; moltes sensacions. Normalment, quan vaig a actuar davant gent, quan vaig a pujar a un escenari o l’esdeveniment que sigui, el primer que sent és estar molt content i sentir-me molt afortunat, perquè estic a punt de fer una cosa que m’encanta, i veig que el públic està disposat a veure i escoltar el que vaig a fer. Açò em fa posar en una posició molt agradable i emocionant. Però tenc moments de tota casta, moments en els quals em sent el més afortunat de la sala, també tenc moments que duc una nirviada i altres moments en els quals pens «com és que no estic jo assegut allà fent una birra i veient com toca un altre?» Però quan ja he pujat dalt l’escenari, llavors deix que l’emoció s’obri pas i s’expressi; i deix que les sensacions siguin naturals.

Qui és en Leonmanso?

—En Leonmanso és en Llure Marquès. Realment, el meu nom artístic sorgeix quan comença a sortir el correu electrònic, el Hotmail... I jo record que quan intentava posar el meu nom, lluremarques@... em sortien nombres, i jo no volia ser un nombre. Així que vaig decidir que era millor inventar-se alguna cosa, i em va venir al cap Leonmanso. Em va semblar que sonava potent i que tenia gràcia. També és ver que un dels meus peluixos preferits era un lleó que tenia a casa.

Què intenta expressar amb les seves cançons?

—Intent expressar allò mateix que sent jo quan les vaig escriure i pensar. No vull fer cançons i que només siguin açò, cançons. Han de formar part important de la meva vida. La música és una amiga meva, que va amb jo, que camina amb jo, i que mai no em deixa, vagi allà on vagi. I si aquestes cançons t’arriben, i t’agrada escoltar-les, també poden ser amigues teves.

Quins són els seus referents musicals?

—Quan era petit, sempre havia escoltat el que anomen «sa bona música», sobretot amb el meu germà. Però hi havia discs de The Beatles, els Rolling, David Bowie... D’alguna manera els clàssics estaven sonant constantment a casa. Açò em va fer atracar molt al gènere del rock, i a partir d’aquí, als 90, quan va arribar tot el gènere del grunge, amb Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam... I aquest tipus de música em va enganxar de ple, i feia hores escoltant aquells discos. Tot açò forma part del meu món. No sé si podré viure de sa música, però no puc viure sense ella.