Geometria sonora amb el Kaleidos Trio

Després d’unes paraules inicials de la presidenta de l’entitat organitzadora, Pilar Carreras, en agraïment al públic fidel, qui ha ocupat els seients del mencionat recinte durant tot l’estiu, i llançant un missatge reivindicatiu en defensa de la producció cultural, local i propera i el valor del manteniment d’entitats històriques que fan possible la vida cultural dels pobles, començà un recorregut sonor per la segona meitat del segle XX.

El trajecte s’inicià amb «Concertino» de l’autor nord americà Anthony Plog, un dels referents en la composició contemporània per a instruments de vent-metall donada la seva faceta professional com a trompetista. Una peça en tres breus moviments enllaçats que, d’entrada, ja feu notar el caràcter persistent al llarg de l’obra de l’escola americana, basada en un control del volum i la intensitat sonora en el conjunt, amb parts solístiques de lluïment per a cada un dels intèrprets. Com dèiem, un repertori de ple segle XX i endinsat en una nova concepció de la sonoritat dels instruments de vent-metall, on hi llueix el domini dels timbres, accentuació i articulació. Un estil també present a l’altre «Concertino», del francès Jacques Castérède i que data de 1958, quaranta anys anterior a la primera obra. Una mena de joc d’efectes sonors que es complementaria amb l’ús de la gamma de sordines per a cada un dels instruments de vent-metall. Una tònica general que es va estendre al llarg de tot el concert.

Després d’un breu i necessari descans anunciat pels intèrprets donada l’exigència física del repertori, seria el torn de dues obres breus i sorprenents alhora. En primer lloc, «Tintomara», del compositor suec Folke Rabe, alumne del reconegut György Ligeti, moment en el qual apareixeren a escena el trombonista i trompetista alicantins Vicente Cascales i Alfonso Cantó. Un diàleg d’efectes a banda i banda d’escenari embolcallat en un joc rítmic precís i executat a la perfecció on la interpretació dels matisos ho és tot.

Seguidament, fou el torn, a solo, del pianista murcià del tercet, Ángel López, qui s’endinsà en la conjunció entre música i electroacústica que exigeix la peça «Demonic thesis» del compositor neozelandès d’arrels gregues John Psathas. L’exploració dels timbres del piano junt amb la base rítmica repleta d’estils diferents que anaren des del latin jazz fins a la música electrònica fou sumptuosa i portentosa, amb canvis bruscs de dinàmica que insinuaven una història dantesca. L’agilitat i virtuositat de l’intèrpret va merèixer l’agraïment dels presents.

I arribaria el moment més esperat de la nit, el moment final però principal del recital donada l’efemèride del cas. La darrera obra, en tendència estilística semblant a les escoltades a la primera part, no era una obra qualsevol sinó que se’ns oferí una composició encarregada expressament per el Kaleidos Trio al reconegut autor català Salvador Brotons, qui té un fort lligam familiar i professional amb l’Illa i que fou present al concert. Donada l’avinentesa, abans de la interpretació final de la que era l’estrena absoluta de l’obra a les Illes Balears i tan just la segona vegada que s’interpretava, el compositor explicaria el procés de creació de l’obra i la seva relació autor-intèrpret amb la formació. Paraules il·lustratives que crearien expectació per al que estava a punt de ressonar i que sempre s’agraeixen com a context del que esdevindria.

«El Double Brass Concerto» del mestre Brotons s’iniciaria amb una exposició tranquila de cada una de les veus per anar construint, de manera alterna i utilitzant tota la paleta de registres, volums i timbres, un discurs entorn a les possibilitats tècniques de cada un dels instruments. Una escriptura agradable però alhora rompedora i innovadora, de recent creació, emmarcada en l’estil brotonià que caracteritza l’autor i que, a voltes, en fa dir neotonal. Tota una declaració d’intencions i mostra del marc conceptual i estilístic que des de mitjans segle XX ha fet evolucionar la concepció dels instruments de vent-metall com a instruments solistes, concertants. Una relació, la de l’autor amb els instruments de vent-metall, que s’estén a vàries obres en una clara mostra del domini que en té de l’escriptura per a metalls. I tot això, perfectament executat per els Kaleidos, donant forma i sentit a al joc d’articulacions, ritmes i caràcter que exigia l’obra. Un resultat fabulós per acabar de manera àlgida el recital com ho demostraren els llargs aplaudiments del públic.

Per tancar la vetllada, una breu incursió a mode de propina cap a la música per a cinema, camp destacable de la creació contemporània de música culte, amb el hit de Cinema Paradiso del recordat Ennio Morricone per anar alleugerint tensions auditives.

En definitiva, un viatge per diverses sensacions en base a l’exploració de les formes i estructures musicals per crear noves sonoritats a partir de la geometria i distribució dels sons en la recerca de la bellesa, el que, conceptualment i semànticament, varen fer el Kaleidos Trio. Bellesa, «kalos» i forma, «eidos», el sentit de tota creació artística. Una prospecció en la qual cal incidir, fomentar i donar espai de difusió per a tenir futur humanístic. Talment el que va succeïr el passat dilluns a la cloenda d’un festival que any rere any promou noves propostes artístiques i dignifica la cultura. Esperem la seva continuïtat per al proper estiu sense deixar de donar espai i suport, en temporada baixa, al que ens dignifica i cultiva. Enhorabona!