L'OCIM crea l'efecte Beethoven interpretant la Novena

Nogensmenys i per fortuna, n'hi ha que no només calmen les coïssors estiuenques, ans també produeixen tota una sèrie d'efectes que sacsegen els dedins fins al punt que ànima i ment demanden més d'aquesta mena seqüeles, diguem-ne secundàries, tot i que molt, molt plaents. Em refereixo a l'estrena absoluta de la Novena Simfonia Coral en re menor opus 125 de Ludwig Van Beethoven, concert inaugural del cicle Fosquets a Lithica el passat divendres a les Pedreres de s'Hostal i al Teatre Principal de Maó justament ahir, fet que va més enllà de ser una exultant celebració de les tres principals entitats organitzadores: el 25è aniversari de l'Orquestra de Cambra Illa de Menorca, el 50 aniversari de Joventuts Musicals de Maó i la inauguració del 51è Festival d'Estiu de Ciutadella, sinó que ha resultat ser una fita valenta, audaç i, per què no dir-ho, temerària, tota una gesta, fruit de la qual qualsevol dels assistents a la première podria dir que, en un passatge o l'altre dels quatre    moviments que integren l'obra, se'ls ha posat la pell de gallina.

Parafrasejant Wagner: «La darrera simfonia de Beethoven redimeix la música per la seva virtut més íntima i la porta envers l'art universal del futur». Així, oferir a Menorca la Novena de Beethoven, sens dubte l'obra més reconeguda del compositor i de la qual l'any que ve complirà el 200 aniversari de la seva estrena al Kärntnertortheater de Viena, ha estat un dels esdeveniments més esperats de la temporada que, en el meu parer, no ha deixat indiferent ningú.

El director d'orquestra Francesc Prat, perfectament connectat amb els entrellats que una obra de tal dificultat exigeix, va saber transmetre des del principi, a través dels cinquanta-un músics de l'OCIM, la personalitat i el vigor de la simfonia, plantejant el primer moviment de forma agresta amb una molt encertada concatenació d'episodis que anaven de l'esclat a un contagiós esperit de dansa.

Els compassos d'introducció del Scherzo van donar lloc a un conjunt de frasejos curts i vivaços amb una bona articulació de les dinàmiques que reclama aquesta part, acompanyades pel gest furiós de Prat, tan efusiu que, en certs passatges, semblava voler tocar tots els instruments ell mateix.

Les llums i les obres de les dues parts de l'Adagio molto e cantabile, amb la batuta més reposada, foren interpretades pels músics de l'OCIM amb l'assossegament i la coherència necessàries per omplir l'ambient de textures transparents i diàfanes, sobretot quant a les interpel·lacions entre la corda i el vent fusta. Dominat per l'esperit líric, antesala al quart moviment, aquest moviment esdevé un emotiu cant a la fraternitat que és, sens dubte, una porta oberta a l'exposició del gran tema motivador del Finale: l'Alegria.

Amb la incorporació dels quatre solistes: la soprano Isabella Gaudí; la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis, el tenor David Alegret i el baríton menorquí Simón Orfila, i de la coral de la Capella Davídica de la Catedral de Ciutadella i les Veus de la Coral Universitària de les Illes Balears, començà el moment culminant de la Novena com és el Finale. No puc en aquest punt deixar de fer esment al text triat per Beethoven per a ser cantat, i que no és altre que l'Oda a l'Alegria de Friedrich Schiller, tot un gest per part del compositor atès que, a més de revolucionar l'esquema tradicional d'una simfonia, atorgava a la veu la mateixa dignitat de la que gaudien els instruments musicals, és a dir, va fer de la veu un instrument de la formació orquestral que aportava noves textures, timbres i efectes a la composició.

I precisament això és el que succeí dalt l'escenari: la paraula poètica s'elevà a la forma de la simfonia. Des del presto dramàtic representatiu del caos inicial, Prat liderà amb convicció aquesta darrera part tot fent que l'orquestra executés els tempi de forma clara i sense una excessiva dificultat per acoblar totes les parts en els moments de tutti, demostrant la capacitat dels músics per mostrar les cites als tres primers moviments, separats pels solo dels violoncels. El recitatiu «O Freunde, nicht diese Töne!», interpretat amb un assossec tibant per Orfila, feu esclatar l'oda a l'alegria «An die Freude» i pont simbòlic entre la realitat terrenal i l'alegria celestial, la convidada a l'alegria com a traç de la unió entre els homes, paper simbòlic en la reconciliació entre pobles. Amb certesa, la interpretació llustrosa dels solistes, les intervencions acurades del cor i l'eficàcia en l'execució dels músics de l'OCIM, juntament amb les exigències de Beethoven ben indicades amb gest precís per Francesc Prat, crearen la tensió emocional precisa al públic que ocupava l'aforament sencer d'ambdós auditoris, que ovacionaren intensament i extensament, corroborant amb aquest esvalot que la interpretació per primera vegada a Menorca de la Novena Simfonia de Beethoven va produir als assistents la mateixa joia que provocà la primera, dos segles enrere.   

Pensem-hi, idò, en l'avenir, en aquest entente entre pobles en què les fronteres físiques semblen desaparèixer alhora que se n'alcen altres de noves i potser més difícils d'enderrocar que posen en risc la idiosincràsia, la cultura, la llengua i, per damunt de tot, aquesta fraternitat que Beethoven, a través d'aquesta grandiosa partitura, i Schiller, amb la proclama «Alle Menschen werden Brüder», havien desitjat.