Microrelats "Culturàlia 5.0"

Josep Masanés "Berlín 2012"
Un home demanava caritat a la Kinderstrasse. Quan el periodista va acabar de fer-li l'entrevista, el captaire va dir: Sap que és el més dur de viure al carrer? Que hagi de dormir en els caixers automàtics, que hagi de menjar pa sec, que faci pudor, i tot això malgrat ser descendent directe d'Adolf Hitler.

Pau Marquès i Oleo
Què hi cerques, infant, dins l'aigua fonda del pou d'aquesta sínia? Baix el sol clar del migdia lluu la terra olorosa i flonja on han espargit la llavor, i lluen també les closques dels escarabats i les formigues.
La mà tendre damunt la pedra aspre, que rasques mentre sotges la teva imatge fosca i llunyana. No sents els cascs de la bístia solitària que s'atraca?
És ella que ve a donar-te l'aigua fresca.

Biel Pons
La primera vegada, mai no la podré oblidar.
Devia tenir uns dotze anys (per algunes coses sempre vaig ser un poc precoç; per altres, no tant).
Era un dia d'aquells que sense fer res la calor et devorava i notaves com la suor et regalimava pel clotell.
Jo estava assegut a la part darrere del cotxe i ella va començar a acariciar-me per tot, em sentia com mai! Era un món nou i estimulant per a mi.
Ja no tenia calor, només volia que aquesta sensació continués per sempre.
De sobte tot es va aturar i jo, sense perdre un moment, li vaig dir al meu pare: "Pa, com es diuen?"
I ell em va dir: "els Beatles..."

Isabel Cano
Després de vàries setmanes de mudança, d'haver-ho deixat tot enllestit, d'haver-me acomiadat –entre besades, abraçades i plors- de tota aquella bona gent que m'havia acompanyat durant tots aquells anys, vaig pujar a s'autobús i vaig marxar. Deixava enrere aquells records tan feliços enfilats al meu cor i a la panxa, esgarrifada de dolor.
Emperò, es meu viatge no va durar gaire. Quan dúiem un parell d'hores de trajecte, sense haver-ho pogut evitar, vaig començar a cridar tan fort que el conductor, espantat, va aturar. Vaig sortir, vaig treure s'equipatge que duia i, mentre observava com s'allunyava el vehicle, vaig quedar-me quiet a un costat de s'autopista. Allà mateix, en mig d'un buit immens, vaig entendre que un no pot anar en contra ni del seu cor ni de la seva pròpia natura.

Carles Campomar "Despierta"
Despierta mamá, no puedo escuchar tu corazón quiero volver a sentir tus besos al despertar y tu abrazo de amor, hace mucho que duermes.

Francesc "Pols de festa"
Tenia l'arqueta damunt la taula petita de l'habitació, allà on ell acostumava a fer feina. Aquell dissabte matí, de festa, encara no havia sortit el sol, i ella es va rentar i va agafar les restes del seu estimat. Feia quasi dos mesos que havia mort.
Caminava amb un destí concret fent temps voltant pel poble, amb els ulls humits fregats per l'aire fresc. La festa encara no havia despertat, esperava la sortida del sol.
A la fi va arribar al destí. Aquells homes escampaven arena banyada mentre es sentien alguns crits perduts, es feia de dia i la calor aferradissa apareixia entre els arcs blancs.
Va esperar a que la calor s'assentés, la gent aparegués, el poble despertés... Les potes trepitjarien l'arena blanca... Després es ficà dins el bull, va obrir la capseta i el va deixar anar. Per sempre estaria dins la festa.

Sergi Olvera Maneu
Anem a tornar-nos bojos, i sense cap dubte morir d'aquesta manera. Robert Graves.
Recordeu aquest moment. Feu-me cas. Estotgeu en algun lloc del vostre cos les olors, sentiu el fred que gela i el sol que suaument crema la pell. L'aigua que et colpeja com si acariciar-te fos la seva única intenció. Els amics arriben. Les coses baraten. El temps passa cada cop més aviat, i és, també, cada cop més difícil trobar aquests petits moments, que són, sense cap dubte, els que componen la vida. No vulguem frissar en créixer, recordem aquestes petites coses, aquests petits moments, aquestes petites sensacions. Potser algun dia ens fan somiar i fins i tot fer-nos viure.

Aurora "Rutina, rutina"
Allà era un altre dilluns matí, de tornada a la rutina: començar una altra setmana, anar a la feina, de la feina a casa... i així cada dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres... En realitat les setmanes li passaven ràpid. El que no li passava ràpid era el dia a dia... Tot era rutina i rutina!! I no sabeu com frissava que fos el cap de setmana!
Fins que un dia es va adonar que els seus dissabtes i diumenges també estaven carregats de rutina: aclarir la casa, fer la compra, rentar la roba... rutina, rutina!! Però... oh! Aixecar-se tard, dinar a ca la mare, anar al cinema, quedar amb els amics, veure el partit, voltar i descansar... com li agradava aquesta rutina!

Bernat Triay
(Apunts d'agenda) Espavila. M'he de presentar al concurs de microrelats del Diari. Hauria de trobar un tema convincent. Escriure un paper gairebé planer. Açò del sopar de franc... Quin bromer! No serà un ham sense esca? Què amb quin escriptor voldria compartir el sopar? Amb en Víctor Martí. Amb quin pintor? Amb en Bep Gomila! Però, com hi arribam al restaurant sa Pedrera d'en Pujol, si cap dels tants sabem conduir... La voluntat mou muntanyes, diuen. El romanticisme pot esperar, dic jo.

Cristina LLabrés Pons "Indalo"
La cena se enfriaba en la mesa mientras lloraba el techo del mundo. El viento, amigo, aullaba mi nombre; habían venido a buscarte. Me miré al espejo: restos dorados y malvas impregnaban mis mejillas, restos de tu furia… tu lacerante huella. Mis recuerdos aletargados por una droga artificial emergían cargados de rabia y alivio; fuera, el viento de nuevo. Mi exilio, mi desahucio terminaba y mi reprimido corazón gritó, gritó poemas de amargura y futuro roto. La puerta estaba cerrada pero el viento , cual indalo, como aquella antigua protección, abrió una ventana. Ya no caminaría más por aquel filo de navaja.

Judah Glass
Tintinean las pesadas cadenas, suenan como una prudencia insensata. La duda se manifiesta, tenaz y rocosa, como eje del lastimero vaivén de un ego bipolar, taciturno y altanero. Brota salvaje la inspiración, abrasándome la voluntad, justo castigo por no hallar el modo de hacerle justicia. Almas sinceras alumbran el mundo con belleza sublime, mas ninguna ha de brotar de mí.
Tirita el pequeño ser, inerme, frío.
Y rompe el alba, pertinaz.

Josep C. Mascaró "El rellotge del temps"
En aquella vetusta engronxadora, i estimada alhora, que tenia la força dels anys i de l'enyor, que cruixia amb el balanceig i que guardava tantes hores de tranquil·litat i tantes servades generacionals, na Joana Vinent seguia mantenint el seu particular diàleg amb el passat convençuda que la vida li afegia uns anys que ella considerava escadussers. Agafada de les mans amb els colzes damunt les cames i mig ajupida d'esquena i cap, esperava l'hora. Serena, amb un lleuger somriure i amb aquells blanquíssims cabells amb suaus tonalitats liloses i amb volta onada cap enrere per damunt el front. La mort no li feia ni por ni respecte. Els seus reduïts ullets entelats i esclarits pel pas dels temps projectaven una mirada prolongada on levitaven els passatges més lúcids i foscos de gairebé el seu segle de vida. Esperava el moment, en aquell clic-clec de l'engronxadora, talment un rellotge del temps.