Plecnik, el geni oblidat

Com a totes les històries de la Història, també la de l'arquitectura del segle XX va deixar en l'oblit a un extraordinari protagonista. En aquest cas, la figura de l'arquitecte eslovè Jože Plecnik, un artista dotat d'un enorme talent que no va seguir la tendència que els historiadors "clàssics", propagandistes de l'arquitectura moderna, van considerar associada a avantguarda del seu temps.

Així va ser com l'obra d'aquest home, sorgit de les capes més modestes d'una Eslovènia integrada en el conjunt de països que composaven l'imperi austrohongarès i considerat un dels més brillants alumnes de l'escola vienesa d'Otto Wagner, va ser entesa com una desviació de "l'únic i veritable estil de la modernitat" i, com a conseqüència, arraconada dins el bagul de les anècdotes històriques.

Certament, tal i com argumenta François Burkhardt, a priori no hi havia cap raó per imaginar aquest sorprenent destí. Plecnik va realitzar dues construccions que haurien d'ésser considerades com a obres mestres de l'arquitectura del moviment modern: la casa Zacherl a Viena i la Biblioteca de la Universitat de Ljubljana, ciutat natal de l'arquitecte. Però si, com expressa el mateix autor, també hi afegim l'exemple de perfecta integració d'una nova arquitectura en una estructura històrica preexistent com va ser la transformació de l'antic Castell de Praga (1921-37) en seu presidencial de la nova República de Txecoslovàquia, resten pocs arguments per negar a Plecnik la consideració d'indiscutible pioner de l'arquitectura moderna.
Com és conegut, a finals d'un segle XIX marcat per l'eclecticisme, Wagner i els seus alumnes cercaven la renovació arquitectònica sense abandonar els principis fonamentals de la composició tradicional. Un procés que Benévolo va definir com una "alternativa coherent adreçada a la transformació de l'immens repertori de formes heretades del classicisme, renovant-lo per liquidar-lo definitivament". Però, a diferència de Hoffmann, Olbrich i altres deixebles, el jove Plecnik no va trigar gaire a cercar el seu propi camí. Així, la posició ètica de l'arquitecte eslovè, marcada com Antoni Gaudí pel sentiment nacional i una profunda religiositat, el va conduir a la recerca d'una "arquitectura total" en un viatge que, recorregut en sentit oposat al de la resta dels mestres de la modernitat, va iniciar-se amb una elegant depuració constructiva per acabar dins l'exuberància ornamental.

No en va, l'obra inicial de la casa Zacherl (1903-06), incrustada en el teixit històric d'una Viena marcada per la tradició barroca, constitueix una experiència completament innovadora. El ritme vertical de les plaques de granit de la façana, que aconsegueix un equilibri perfecte amb els monumentals atlants que sostenen una potent cornisa, atorga al conjunt un alt grau de coherència en la recerca de la sinceritat constructiva pròpia de la primera ortodòxia de la modernitat.

És a partir d'aquesta "opera prima" quan, pot ser per causa dels escrits de Loos, Plecnik descobreix que el propòsit del moviment de la renovació arquitectònica és la negació de tots els estils coneguts, fer "tabula rasa" de qualsevol anterior experiència històrica.

Amb aquestes premisses, Plecnik inventa el seu propi univers i deriva cap a la síntesi personal amb una concepció basada en la lliure composició d'elements clàssics barrejats amb signes de la cultura popular. Alliberat de tot cànon dogmàtic i obert a l'experiència de manipular el tema de l'arquitectura clàssica i mediterrània, l'obra de l'arquitecte oferirà un refinat llenguatge arquitectònic a l'abast de tots els usuaris.

Després dels anys de Praga, Ljubljana és la ciutat on Jože Plecnik centraria la seva activitat a partir de 1921. La Biblioteca Universitària (1936-41), peça de sorprenents textures i una espècie de temple nacional del coneixement i la cultura, és l'obra mestra de qui ha estat considerat un símbol d'Eslovènia. En un concepte cerimonial de l'entrada, anteriorment desenvolupat a la casa Zacherl, l'edifici inicia el recorregut amb una llarga i fosca entrada bordejada d'imponents columnes que finalitza a les lluminoses sales de lectura.

En combinació amb l'exercici de la docència i el planejament urbanístic que volia fer de Ljubljana una moderna Atenes, el mestre va executar més de 130 projectes. Per això, aquesta bellíssima ciutat on destaquen les presencies del riu Ljubljana i de l'antic Castell, és una de les capitals europees més clarament associades al talent d'un arquitecte. Un extraordinari escenari on admirar tota classe d'edificis sorgits de l'exuberant imaginació del geni oblidat que va ser Plecnik.

És clar que, a finals dels anys vuitanta del segle XX, una gran exposició antològica celebrada al centre Georges Pompidou de París, va compensar tan injusta carència amb un reconeixement a nivell internacional. Però aquesta, evidentment, ja és una altra història.

Bibliografia consultada
- Curtis, William, "La arquitectura moderna desde 1900", Edit. Phaidon, London, 2006.
- Achleitner, Friedrich, "¿Un Gaudí eslavo?" i Burkhardt, François, "Moderno, postmoderno: ¿una cuestión de ética?" a Jože Plecnik, Arquitecto 1872-1957. Edit. Direcció General de la Arquitectura y Vivienda. MOPU. Madrid, 1987.
- Benévolo, Leonardo. "Historia de la Arquitectura Moderna". Edit. Gustavo Gili. Barcelona. 1974.