Antoni Tàpies

A més de la casa, Tàpies hi tenia l'estudi. Quan passaves davant l'edifici blanc on vivia i feia feina et trobaves a vegades un cotxe negre i un xofer que l'estava esperant. Ens agradava aquella sensació de disponibilitat. Era un artista i ni el temps ni l'espai estava acotat. També ens agradava que mentre nosaltres fèiem feina, ell també fes feina uns carrers més avall. Nosaltres uns insignificants artistes principiants. Ell un artista universal en el millor moment de la seva carrera. Tal vegada per viure coses com açò havíem fet el sacrifici d'abandonar Menorca per viure a Barcelona.

Antoni Tàpies era una persona distant. Nosaltres uns principiants arrogants. L'edat també ens separava. Ell tenia seixanta-cinc anys. Nosaltres no passàvem de la trentena. Era a finals de la dècada dels vuitantes. Barcelona encara era provinciana. Es preparava per als Jocs Olímpics que li rentarien el cos, la ment i l'ànima.

Solíem coincidir a moltes inauguracions, però també al supermercat del carrer de Balmes. Era com la creu on coincidien dues línies que es trobaven. Fer coa a la xarcuteria, passejar en silenci pels passadissos dels cereals, demanar tanda a la peixateria.

Una imatge ens va quedar gravada. Antoni Tàpies travessa un pas de vianants del carrer Balmes amb una pensativa lentitud. El color del semàfor canvia i els cotxes que davallen de la muntanya fan sonar els clàxons amb impaciència. L'ancià no s'immuta i, com un monjo que viu dalt d'una penya, va davallant per la vorera cap a ca seva amb una bossa blava del supermercat a la mà.

La imatge va ser recuperada aGossos de pluja: "De tornada, ens vam haver d'aturar davant un semàfor en verd. Encara que el vell creuava amb lentitud el pas de vianants carregat amb dues bosses blaves de plàstic d'un supermercat, Paula va posar el peu a terra i no va fer cas de la pluja de clàxons que sonava darrere la moto i que ens amenaçava com una estampida de nyus.
-Què fas? ?vaig dir, meravellat per la seva elegant sang freda-. Fa estona que el semàfor s'ha posat verd.

-És Antoni Tàpies ?va dir Paula sense mostrar signes d'inquietud-. Viu aquí a la vora. Un dia aniré a fer-li una visita. M'acompanyaràs?"

Sempre dèiem que ens plantaríem davant la porta de l'edifici blanc on també hi tenia l'estudi i tocaríem el timbre. No ho vam fer mai. Ens separava l'edat i la febre de la novetat. Vam optar per Miquel Barceló.

Antoni Tàpies, però, ens acompanyava amb les escultures repartides per la ciutat, amb les exposicions que feia als cinc continents, amb els llibres d'assaig que publicava, amb les entrevistes que donava als mitjans de comunicació, amb els premis que rebia dels estats, amb els honoris causa que rebia d'universitats de tot el món.

L'any 1984 havia inaugurat la fundació al carrer Aragó. L'edifici de l'editorial Montaner i Simon havia estat projectat per l'arquitecte modernista Domènech i Muntaner. Tàpies havia ideat una escultura original per personalitzar el nou espai d'art que enriquia l'oferta cultural de Barcelona: un vapor de filferro que havia batejat amb el títol deNúvol i cadira.

Tàpies era objecte de la burla i de la incomprensió popular. El mateix havia passat amb Gaudí i el mateix encara passava amb Miró. La polèmica va arribar al punt més àlgid amb l'esculturaEl mitjó. Havia estat un encàrrec institucional de l'any 1992, però els responsables de la Generalitat van prendre la decisió de no instal·lar la gegantina escultura de divuit metres d'alçada que havia de penjar del sostre oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Una campanya virulenta dels mitjans de comunicació n'havia estat la causa. S'havia posat de moda entre els intel·lectuals, els escriptors, els polítics i els artistes fer broma de l'art de Tàpies. Ens deixava perplexos aquella ostentació pública d'arrogància i d'ignorància.

Ens vam canviar de pis i vam abandonar Sarrià Sant Gervasi.

Ara tenim molt enfora la casa i el taller que va ser de l'artista, però tenim molt a prop la fundació del carrer Aragó.

Fa poc, Antoni Tàpies va fer realitat el projecte del mitjó humil que només havia existit en una encara més humil maqueta i el va fer instal·lar al terrat de la fundació.

Ara som tres i vam anar-hi el dia de la inauguració. Es fa mal d'explicar a un al·lot d'onze anys els motius que van desencadenar la polèmica. Plovia damunt el calcetí i ens van robar el paraigua. L'escultura no fa divuit metres i no es troba al museu oficial de Catalunya. És igual. De fet, inevitable. És un símbol. És el preu que han de pagar els artistes, els veritables artistes. Des de Gaudí, Dalí, Picasso, Miró o Tàpies.