Raquel MarquésMaó25/01/12 0:00
TW
0
El vaig entrevistar l'abril de 2010. Durant la nostra conversa, a la cafeteria Amadeus de l'Esplanada de Maó, em vaig qüestionar (al minut 1 de la seva presència) el següent: "Què fa un home tan interessant perdut en una illa?". Enric Barbat respirava experiència de món pels quatre costats. S'estimava Menorca, però es considerava, per damunt de tot "terrícola". Així m'ho va fer saber aquell dia de primavera. "L'Illa és un lloc on he passat uns anys esplèndids i a on han nascut els meus fills, però em sento tan menorquí, com català, com humà", em digué.

Nascut a Barcelona, al barri assolellat i laboriós de Gràcia, també un mes d'abril, però de 1943, Barbat comentava que va anar creixent "entre gent gran amb vestits grisos, 'cartilles' de racionament i molta escalfor al niu". D'ell diuen que fou el més líric i irònic membre dels Setze Jutges. El número 6, per ser exactes. El barceloní va formar part del grup que va impulsar la Nova Cançó Catalana, fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs.

La música i la tasca com a aparellador l'acompanyaren durant la seva residència al municipi de Sant Lluís, on ens deixà el passat dissabte als 68 anys d'edat. "L'Illa segueix sent molt maca, però ja no és el mateix", aquestes paraules abocades pelCulturàliaeren segurament l'entre línies del seu proper propòsit: "De un tiempo a esta parte, Barbat y su esposa, Teresa Olives, habían decidido dejar Menorca, regresar a la Península y emprender un viaje sin prisas, en busca de otro lugar en el que asentarse", així ho va ressenyar La Vanguardia en la seva edició d'aquest dilluns, on quedà definit com el chansonnier català. Com a cantant va debutar a la Facultat de Dret de Barcelona amb la cançó "La Sirena", i del 1964 al 1970 va gravar sis singles molt influïts pel francès Georges Brassens.

La seva darrera aparició a aquest rotatiu fou per l'estrena del seu disc ("Camí de tornada" 2010) que regalà online des de la seva web oficial. Una decisió moguda per donar prioritat al fet creatiu. "Al món hi ha massa soroll, tot és xerrameca, hi manca silenci...". En acabar l'entrevista, ho vaig entendre tot. Barbat era un generós que encara continuava el camí emprès pel seu grup i la Nova Cançó Catalana: "Aixecar l'ànima de la gent". Que llavors ho fes des de Menorca no era rellevant perquè, com digué, el que importa de veritat és la creació, en el seu cas la música, per gaudir-ne sense intermediaris...