És a vosaltres (dones) a qui correspon mantenir sempre, amb el vostre amable i innocent imperi i el vostre esperit insinuant, l'amor a les lleis en l'Estat i la concòrdia entre els ciutadans; reunir per mitjà de feliços matrimonis les famílies dividides, i sobretot corregir amb la persuasiva dolçor de les vostres lliçons i les modestes gràcies de les vostres plàtiques, les extravagàncies i capricis que la nostra joventut adquireix en altres països on, enlloc d'aprofitar tantes coses útils, no cerquen sinó, revestits d'un to infantil i ridícul aprés entre dones perdudes, l'admiració de què sé jo de preteses grandeses (...). Sigueu (dones) doncs, el que sempre sou, les castes guardianes de costums (...), i continueu fent valer en tota ocasió els drets del cor i la natura en benefici del deure i la virtut." (J.-J. Rousseau,Discurs sobre l'origen de la desigualtat).
Durant la Història, les dones, a manca de moment per parlar, d'oportunitat per decidir, d'espai per pensar i de franquesa i respecte per ser escoltades a la societat, mai no deixaren de banda la seva inquietud per cercar el seu propi camí i ser elles mateixes. Simplement però amb eficàcia, empraren aquells marges que les societats s'havien oblidat o menyspreat.
Camille Claudel (a la fotografia), Concepción Arenal, Jane Avril, Sara Bernhardt, Isadora Duncan, Christine de Pizan, George Sand... imposaren la seva petjada amb les seves pròpies mans, sense esperar mediació masculina. Per a la resta de dones que transgredien el seu redós imposat, anònimes en la seva immensa majoria, qui els hi van donar un lloc a la memòria foren precisament aquells homes que van creure en elles, els outsidersi elsénfants terriblesde l'època que empesos per la seva perspectiva bohèmia de la vida, veien en aquelles dones un símbol, la sublimació de la recerca per a la seva llibertat de comportament, actitud i expressió dins de l'encotillament de la societat. Aquestes muses sovint eren dones que havien arribat per circumstàncies alienes o indesitjades a les situacions que vivien; d'altres, més afortunades per poder elegir, es llençaren de ple a anar contracorrent amb totes les conseqüències que els hi suposava. Unes i altres tenien quelcom en comú: passaren a viure en un estat de marginació, no necessàriament de pobresa, sinó de buit legal i social. Desemmarcades dels camins de la religió o el matrimoni, eren dones conegudes com "perdudes", ja que es considerava que havien perdut el seu "camí natural" de devoció o maternitat.
Moltes d'aquelles dones decidiren quedar-se fadrines -una altra qüestió era estar amb parella- i per tant, quedar-se "desprotegides" davant una societat plena de riscos on només un ombra propera masculina i dominant podia ajudar-les. Dones de mil-i-una feines. Dones que es deixaven retratar o esculpir mig vestides o nues per artistes a la recerca del seu propi camí creatiu, sense límits; dones que volgueren tastar els camins que els homes tenien per dret de naixement, però a elles els hi estava vedat, com tot allò relacionat amb el pensament, l'escriptura i l'art, tot allò que implicava creativitat i iniciativa. Dones que viatjaven soles, dones que seguien els seus companys a les guerres, com a cantineres; dones que es disfressaven –anomenades despectivament transvestides-, per poder escolar-se subtilment en aquells llocs infranquejables amb faldes; ballarines, cantants, acròbates i actrius de teatres consolidats o ambulants... Totes elles, independentment de la classe social per la qual es movien i cercaven el seu propi lloc, estaven subjectes a ser objectiu de prejudicis, violència, discriminació i assetjament sexual. Les dones havien de complir com a mínim una de les tres missions: la genitora, com a mare de família; l'expiatòria, dins d'un ordre religiós, o la protectora, dins d'una família. Qualsevol altre camí restava al·legal i per tant, esdevenia terra de ningú. Els retrats i fotografies d'aquelles transgressores tenen en comú una mirada desafiant, com de roca viva. Les dones, dins d'aquella absoluta llibertat i independència que havien pagat amb l'aïllament, avançaren dins d'aquells mons masculins, malauradament massa sovint competint entre elles o ignorant-se. Era encara un món on l'agermanament femení i la col·laboració entre companyes es posposava en un lloc secundari per no perdre les fites aconseguides, tot per deixar enrere la femineïtat convertida en llast dins aquells àmbits masculins tan durament aconseguits i aconseguir ser "creïbles". La negació de l'àmbit femení sovint era el peatge més car que havien de pagar aquelles dones transgressores, i moltes se'n ressentien.
Avui dia, l'objectiu segueix sent el mateix: avançar un pas més per refermar la seva posició i el respecte en la societat. Un salt de gegant o un petit pas de formiga, ràpid o lent, en solitari o en grup, fent coses o només pensant-les. Sempre endavant. Pot ser des de conduir un cotxe com a Aràbia Saudí, promovent vagues de treballadores per aconseguir millors condicions laborals com al Marroc, fins abanderant les marxes per protestar contra les apropiacions il·legals de terres, com a Colòmbia; pot ser, només, tenint un esperit crític contra aquelles demostracions de masclisme, evidents o soterrades, que encara perviuen entre nosaltres i repetim mecànicament entre tots. De tant en tant en descobrim alguns, i ens bull la sang si els deixem córrer, perquè no volem que les nostres filles, nebodes, nétes els heretin.
I llavors, la nostra transgressió serà fer-ho públic, criticar-ho, compartir-ho. Tenim més llibertat que mai per expressar-nos: emprem-la, sense prejudicis ni dubtes. Devem moltes coses a les transgressores del passat; nosaltres s'ho devem a les dones que vindran.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.