Fa vint anys que tinc vint anys...

...20 anys i encara tinc força...
Els Amics de s'Òpera de Maó celebren enguany l'arribada dels quaranta. Quaranta temporades ininterrompudes d'òpera, d'il·lusió i d'un projecte que encara manté l'esperit jove. Aquest aniversari culmina amb la posada en escena d'aquí a pocs dies (2 i 4 de desembre), deIl trovatorede Giuseppe Verdi.

Per a documentar-me, he aprofitat un d'aquests matins en què diversos membres de la junta dels Amics de s'Òpera es reuneixen per fer algunes de les tasques prèvies a la propera representació. Durant tot l'any es treballa, cadascun fent el que sap fer millor, en l'enllestiment de la temporada. En aquest equip, del qual tinc la sort de formar part des de fa uns anys, hi he conegut gent que viu l'òpera amb la mateixa emoció que es concentra a l'estadi en ocasió d'un Madrid-Barça. Jo, que vaig conèixer el món de l'òpera a partir de la vessant més acadèmica, he de confessar que encara em sorprèn i envejo l'entusiasme i la passió incondicional que professen per l'òpera. Per això el relat de la seva pròpia experiència és la narració més intensa dels quaranta anys de vida de l'associació.

L'estona que dediquem a conversar sobre aquest tema està plagada de records, molts de bons i altres no tant. Ric quan m'expliquen una multitud d'anècdotes i curiositats que han donat color a tantes representacions durant el transcurs d'aquests anys, com la d'aquell tenor que anava amb els seus talons de pam i mig per poder mirar als ulls de la seva parella artística.

Segons Wagner, l'òpera havia de ser la màxima aspiració de l'artista, era l'obra d'art total (Gesamtkuntswerk), perquè en ella s'hi fusionen música, teatre, literatura i les arts visuals. Per això mateix, en el muntatge d'una òpera s'hi involucren centenars de persones que, com el complicat engranatge d'un rellotge, s'han de coordinar amb molta precisió. Una de les peces més importants d'aquest mecanisme és el cor dels Amics de s'Òpera, sense el qual, com recorden tots els membres de la junta, seria impensable organitzar les temporades. Encara no han acabat de representar una òpera, que ja han de començar a estudiar per a la propera, i així durant tot l'any, fins a les setmanes prèvies a les funcions en què els assajos s'intensifiquen.

Tot el que fa referència a l'aparat escènic (decorats, vestuari...) requereix també molta atenció. Els més veterans de la junta rememoren com, al principi, la manca de recursos obligava a enginyar-se-les per aconseguir un resultat mínimament satisfactori. Això ha canviat molt, sobretot en l'última dècada, quan s'ha donat una major transcendència a tota la part escènica. Avui en dia el director d'escena és una figura de gran pes en el muntatge d'una obra. El contacte amb altres centres ha permès que l'escena de Maó estigui al corrent de les noves tendències i hagi pogut comptar amb produccions de gran impacte visual.

A mesura que es va atracant la data de les funcions el ritme de treball augmenta. Cantants, cor i músics –des dels anys noranta actua l'Orquestra Simfònica de les Balears- assagen amb el director, mentre un gran número de tècnics s'afanyen a muntar els escenaris; es comencen a fer proves de perruqueria i maquillatge i les modistes, per la seva banda, ajusten els vestuaris i de vegades han de convertir, per art de màgia, talles mitjanes en extra-grans. La llista de persones que intervenen en les representacions és molt llarga: ballarins, figurants, tècnics d'il·luminació, personal del Teatre Principal, traducció dels textos...

Els últims dies, per deixar-ho tot enllestit, l'activitat és frenètica i els nervis no desapareixen fins que no s'abaixa el teló. Així i tot, sempre poden ocórrer imprevistos d'última hora. A l'òpera, recordem-ho, els protagonistes són els cantants. Són els músics que tenen l'instrument més delicat de tots, la seva pròpia veu, que pateix amb qualsevol contratemps. Així, en més d'una ocasió, hi ha hagut corregudes per substituir cantants que es posen malalts i s'ha produït alguna escena hilarant com la persecució d'un suplent que havia anat a parar a Mallorca enlloc de Menorca.

...i no tinc l'ànima morta...
Quaranta anys es diu ràpid, però hi ha moltes vivències acumulades. Fent un repassó històric, tots recalquen la importància de figures com Diego Monjo, Antoni Borràs i Joan Pons en la posada en marxa i continuïtat del projecte. L'altre puntal és, sense dubte, Josep Maria Quintana, que n'ha estat el president durant la meitat de la seva existència i ha estat al davant d'un equip que, segons he pogut conèixer durant la meva curta experiència, destaca per la seva cohesió i coherència, a banda d'una il·lusió que no s'esgota mai.

Durant la conversa, evoquen amb especial enyorança l'època en què es van haver de traslladar les representacions a un pavelló del recinte firal de Maó durant la restauració del Teatre Principal. Va ser una etapa de cinc anys que, tot i que en un principi havia de significar un greu entrebanc, va constituir al final una oportunitat de representar algunes òperes (amb cavall i tot) que difícilment es podrien adaptar a l'espai més reduït del Principal.

Per l'escenari maonès hauran passat en el transcurs d'aquestes quatre dècades les principals figures del món de l'òpera –que, posem per cas, fan una paradeta a Maó entre actuacions al Covent Garden de Londres i el Metropolitan de Nova York o la Scala de Milà- i se n'han vist néixer i créixer d'altres, com els cantants nascuts a Menorca i que després han anat a treballar fora, adquirint renom i donant prestigi a l'illa d'on van sortir.

L'òpera és un gènere que mou passions, que fa poc va complir quatre segles i que tant provoca amor com rebuig. Que és una manifestació artística plenament viva, malgrat algunes –poques- veus que el qualifiquen de gènere caduc, ho confirma el seguiment i l'interès d'un públic que creix a tots els centres on es representa òpera.

...i em sento bullir la sang!
Els Amics de s'Òpera de Maó és una associació que té molts paral·lels a Espanya (Madrid, Barcelona, Oviedo, Bilbao, Sabadell...). Aquestes organitzacions no treballen de manera aïllada, sinó que s'ha potenciat la relació entre elles, sobretot a partir de la creació de Òpera XXI (Asociación de Teatros, Festivales y Temporadas estables de Ópera en España) de la qual formen part els Amics de s'Òpera i també el Teatre Principal de Maó des de la seva fundació, en 2005.

Acabant la conversa, i aprofitant que sóc davant gent que ha viscut tots i cadascun dels moments de l'òpera a Maó durant aquesta etapa dels Amics de s'Òpera, els demano que em facin una relació dels moments més especials que han viscut. Tasca impossible i difícil de resumir, perquè no se'n queden amb cap de concret: a banda de les representacions d'òpera s'han organitzat multitud de concerts i recitals de grans cantants i s'ha obert la programació a un repertori més ample, sempre condicionat per les possibilitats econòmiques i d'espai, aportant títols menys habituals de Rossini o l'escenificació, per primer cop a Menorca, d'una òpera de Mozart. A la pregunta de què queda per fer em responen que "molt!"; no s'acaben els projectes, ni les ganes de fer coses noves, així com tampoc de donar a conèixer aquest gènere -que a Menorca té una tradició de més de dos segles- a nous públics.