TW
0


Vivim eterns temps de 'remakes' i més 'remakes'... Aquest divendres 18 de novembre es va estrenar al nostre país 'Perros de Paja' (Straw Dogs, 2011) de Rod Lurie, una revisió del clàssic homònim de Sam Peckimpah del any 1971... Basades ambdues en el llibre de Gordon Williams 'The Siege of Trencher's Farm' (El asedio a la Granja Trencher), el film de Peckimpah va suposar, al seu temps, una encesa polèmica al voltant de la hipocresia humana, la virulència i la frontalitat de la violència com a única eina de defensa... El film de Lurie sembla que no pretén actualitzar la cinta de fa quaranta anys (això, de fet, seria un suïcidi artístic, amb tot el que ha plogut en l'aspecte transgressor sobre la violència als darrers temps i amb l'allargadíssima ombra de Peckimpah al darrere), sinó que, més aviat, vol ajustar-se el màxim possible en la novel·la original i ajustar-se al discurs polític i cultural del enfrontament social...

La nova versió té, com a principal novetat, que la parella protagonista es trasllada a Blackwater (Missisipi), mal intencionada idea del típic poble del Mitjà Oest americà, amb un ambient de fons ple de barres de bar, futbol americà i radicalismes religiosos; David Sumner (James Marsden) és un guionista de cinema i la seva jove muller Amy (Kate Bosworth), és una jove actriu que s'obre camí per la televisió... A la pel·lícula de Peckimpah, David Summer (Dustin Hoffman), matemàtic pacifista, i la seva dona Amy (Susan George) s'instal·len a un petit poblet anglès, a on ella va néixer, per a dedicar-se a la investigació i, de passada, evadir-se del malestar dels USA i tractar d'arreglar la crisi del seu matrimoni... Igualment, totes son professions força lliberals que xoquen frontalment amb l'excés de cervesa, el culte exagerat a la Bíblia i la devoció per les armes de foc...

La pel·lícula de Sam Peckimpah va tenir força problemes poc abans de la seva estrena... Després de rebutjar la possibilitat de retocar el guió del director californià, el dramaturg i futur premi Nobel Harold Pinter va qualificar l'obra "d'abominació"... "Fascista", "misògina" i "monstruosa" van ser altres adjectius que, juntament a la seva prohibició temporal al Regne Unit, van alimentar al seu culte i la seva popularitat crítica, com a un sangonós costellam de vedella entre un banc de taurons... Com tothom sap, la violència sempre va perseguir a Peckimpah com a testimoni subjectiu de la seva manera d'entendre el cinema; el seu acte de crear corresponia a un estat d'urgència i visceralitat que, en aquesta pel·lícula es manifesta d'una manera tan soterrada com incòmoda... 'Perros de Paja' és una de les seves malediccions cinematogràfica, però també esdevé un pur i legítim acte de supervivència artística d'aquest geni...



Podrà agradar-te o no, però difícilment podrà deixar mai d'impressionar o semblar una pel·lícula fallida o feta amb indiferència, ni que passin quaranta anys més... 'Perros de Paja' és una cinta sincera, impúdica, profundament (auto)compromesa, desesperada i obsessiva; esdevé un autèntic salt de fé per a l'espectador, perquè dins ella Peckimpah aconsegueix fer nostre el seu particular malson... Aquesta és una trista i esgarrifosa exposició dels neguits interns del seu mític director, de les seves neurosis, de les seves pors, de la seva solitud i, sobre tot, del seu absolut abandonament, humà i artístic, al mig del desert dels convencionalismes...

És un film magníficament realitzat, amb una tensió perfectament aconseguida fins a límits agobiants, dins la qual viatgen, subterràniament, amenaces latents i inquietuds invisibles... Qualsevol diàleg aparentment innocent o burlesc entre la parella protagonista, amaga una llarga insatisfacció mantinguda fins a aquell moment... Uns ulls humits d'ella, un gest nerviós d'ell, esdevenen mirades d'auxili, suplicis continguts, recerques impossibles...Espasmes d'una comunicació moribunda...

El personatge de Dustin Hoffman, David Summer, odia la violència, però la troba per tot arreu. La conté al seu interior, reprimida dins ell mateix, dins la seva relació amb la seva dóna Amy, dins la seva pròpia debilitat... La complexitat de Peckimpah no permet, of course, la idealització de cap personatge, i molt menys, del pacifisme d'aquest pobre matemàtic; Summer és nerviós i vulnerable i això, de vegades, resulta especialment humiliant; quan rebenta i es defensa dels seus agressors, es torna tan salvatge com ells...

La violència crea violència, però en el fons de l'ànima de Summer hi ha recreació i reivindicació...La violència allibera el ressentiment, afluixa l'autoconvenciment i ofega la covardia i la inferioritat...La violència esdevé exhibicionisme quasi pornogràfic...La violència arriba com a conseqüència, moguda pel simple mecanisme causa-efecte, com a desencadenament brutal i ansiós per sobreviure...La violència és el ralentitzat caos que sempre li va calentar la gargamella al gran Sam Peckimpah...

La violència és un animal, un gos, de carn i ossos... Res de palla, incrèduls... Res de palla...