Dels "Amics de s'Òpera" a la "Fundació Menorquina de s'Òpera" sense deixar de ser el que som

És molt probable que el major auge marítim (comercial i militar) de Maó s'obtingués al llarg de les primeres dècades del segle XIX (abans del 1820), auge que serà decisiu per a la construcció del Teatre Principal, un teatre d'òpera construït sota la direcció de l'arquitecte i baríton italià Giovanni Palagi, que viurà moments de gran esplendor. El nou teatre s'inaugurava el 15 de desembre de 1829, i des d'aquell moment l'òpera sempre ha estat present a les seves programacions. Ja en la temporada de 1829-1830 es van representar, entre d'altres òperes, Caritea, regina di Spagna, de Mercadante, i Zelmira, de Rossini.

Encara que les tropes nord-americanes van abandonar l'illa el 1845, durant la segona meitat del segle es continuaran representant òperes al Teatre Principal, ja que en aquesta època l'òpera ja s'havia integrat en el patrimoni cultural de Maó. A finals del segle XIX, autors com Bellini, Donizetti, Verdi i Rossini monopolitzaran l'escenari insular, fet que demostra que la nostra ciutat estava al corrent del que succeïa en centres com Barcelona o Madrid, i, sobretot, a Itàlia.

Durant el primer terç del segle XX van continuar arribant companyies a l'Illa, que posaven en escena les seves produccions operístiques, però aquesta tradició es va truncar amb la guerra civil de 1936, crisi que es va perllongar fins a la constitució, el 1971, d'una associació privada sense ànim de lucre, els "Amics de s'Òpera de Maó", amb el propòsit de recuperar l'òpera per a la ciutat. Creada a iniciativa del qui era llavors alcalde de Maó, Rafael Timoner Sintes, la seva activitat es va iniciar el 1972, any en què es van presentar dos títols, Il barbiere di Siviglia, de Rossini, i Faust, de Gounod. I cal assenyalar que en aquestes primeres representacions van intervenir ja tres persones que han estat fonamentals per a la recuperació de l'òpera a la nostra ciutat: Diego Monjo, aleshores director artístic del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; Antoni Borràs, un baix maonès que havia projectat una interessant carrera pels escenaris espanyols; i un llavors joveníssim Joan Pons, que, per aquells dies de 1972 era simplement "un al·lot que prometia".

Monjo i Borràs eren naturals de Maó i es van bolcar en la tasca de difusió de l'òpera. El primer va tenir al seu càrrec la direcció escènica de totes les "Setmanes de s'òpera" durant més de vint anys, i Borràs va ser protagonista d'èxits més que notables al costat de grans cantants de l'època, com Bianca Berini, Ángeles Gulín, Luigi Ottolini, Franco Bordoni, Vicente Sardinero, Pedro Lavirgen o Humberto Grilli, entre d'altres. I Joan Pons, convertit en un dels barítons més importants del segle, ha interpretat entre nosaltres els seus títols predilectes. Ha encarnat el paper de Scarpia a la Tosca, de Puccini al costat de Jaume Aragall i de Norma Fantini el 1996, i al costat de Fabio Armillato i de Daniela Desi el 2009, unes interpretacions que tots els aficionats sempre servarem en la nostra memòria. Com recordarem també el Falstaff amb què es va reinaugurar el Teatre Principal després de la seva important reforma en 2001. A més d'aquests dos títols, Pons n'ha interpretat molts altres, sempre amb una gran acollida per part del públic i de la crítica. Hauríem de destacar-lo en tots els rols, però si n'hem d'escollir alguns, penso que, a més dels esmentats, hem d'assenyalar el de Germond a La Traviata (1990), el de Miquele a Il Tabarro (1992), el de Gianni Schicci, (1992), Nabucco (1995) Simon Boccanegra (2002) i Rigoletto (2003) a les òperes del mateix nom, el d'Amonasro a Aïda (1998) i el de Carlo Gérard a Andrea Chénier (2006).

Des de llavors, l'òpera mai no ha faltat a la seva cita anual a Maó. Avui, els Amics de s'Òpera programen dues òperes l'any, una a la primavera i una altra a l'hivern, amb dues o tres representacions de cada títol. En els deu últims anys, la programació s'ha obert a òperes que anteriorment a penes es representaven, es convida a grans cantants i s'ofereixen produccions artístiques noves, amb directors escènics i musicals de renom internacional.

Va ser pel gener del 2005 quan, empesos per l'embranzida que havia emprès l'aventura musical dels Amics de s'Òpera de Maó, els qui estàvem al front de l'associació vam creure que, per consolidar l'òpera a Menorca, havíem d'obtenir algun tipus de suport institucional. D'ací que vam creure que era arribat el moment de cercar una fórmula que permetés, sense que els Amics de s'Òpera desapareguessin i aprofitant la nostra feina callada i honesta, obtenir el suport de les Administracions Públiques. Per això vam proposar la creació d'una Fundació pública en la què participessin en qualitat de patrons fundadors el Govern de les Illes Balears, el Consell Insular de Menorca, l'Ajuntament de Maó i els Amics de s'Òpera. Aquest organisme va ser constituït l'any 2006 i, d'aleshores ençà, ha assumit l'organització de les temporades d'òpera, encara que ha traspassat la gestió als Amics de s'Òpera.

La Fundació ha obtingut ja èxits notables, com la Tosca, de 2006, en presència de tots els representats dels teatres d'òpera d'Espanya, o com I Puritani, de 2008, que va ser qualificat pel Ministeri de Cultura del govern d'Espanya com un dels cent millors espectacles culturals del país.

Josep M. Quintana va ser president dels Amics de s'Òpera de Maó entre 1990 i 2011.