Polítics 2.0... o no

Que les xarxes socials s'han imposat en la nostra vida quotidiana, ningú ho dubta. És cert que encara existeix una clivella digital, convivim nadius digitals i no digitals. En aquestes eleccions hi haurà 1.500.000 de nous votants. Votants digitals. Tecnoelectors.

Més xifres: de la ciutadania més tecnològica, el 50 per cent accedeix habitualment a les xarxes socials. Els més participatius són els estudiants (90 per cent), els joves de 16 a 24 anys (88 per cent), i les dones (54 per cent) més que els homes (49 per cent), segons les darreres dades de l'INE (Instituto Nacional de Estadística).

La tecnologia ens ha obert finestres, moltes. Ens permet veure, observar, aprendre, contrastar opinions. Ens hem convertit en generadors d'opinió, ens podem adreçar directament als polítics. Estem connectats a infinitat de gent i sabem el que pensen, perquè ho comparteixen. I tot això ens ajuda a decidir el nostre vot.

"No tan sols existeixen més eines per fiscalitzar la política, internet és un espai més crític, més madur i exigent. Amb gent amb capacitats i coneixements que no esperen una relació vertical amb la política. Des del punt de vista democràtic és molt més interessant", diu Gutiérrez- Rubí. És a dir, la comunicació ha de ser horitzontal.

El trípode de les xarxes socials en les quals podem trobar-nos els candidats són: blocs, Facebook i Twitter (però n'hi ha més). Avui em centraré exclusivament en Twitter, però heu de pensar que emprar mitjans socials en una campanya electoral vol dir estar disposat a escoltar, respondre, canviar. Aquells partits que estiguin disposats a fer un bon ús d'aquests mitjans hauran (haurien) de recollir les demandes dels electors.

Twitter és un plataforma de comunicació increïble, ràpida, que no atura mai. El problema és que les estratègies que estan desenvolupant són còpies del que feien analògicament. Allò que realment és important, i que els que entenen això ho saben, és generar comunitat, diàleg. No s'han d'enviar contínuament missatges, que ens saturin. I és que a les xarxes socials no funciona allò de repetir eslògans enllaunats o respondre de manera genèrica. Com si fos spam. No. S'ha de fomentar la construcció entre tots. En alguna banda he llegit el concepte "wikidemocràcia" i m'ha agradat molt: construir entre tots el programa electoral, ajudar a prendre decisions, sentir-nos escoltats. A qui, si no, s'adrecen els polítics? A nosaltres, els ciutadans.

Us posaré uns exemples d'errors a Twitter que han succeït aquests dies. I en posaré un de cada. L'equip que porta el Twitter de Rajoy (@marianorajoy), quan es van adonar que un parell d'usuaris es van posar la fotografia del candidat com a avatar, només se'ls va ocórrer que demanar-los-hi, educadament, això sí, que la canviessin. I va passar "l'efecte Streisand": això és, aconseguir l'efecte contrari del que vols. Moltes altres persones es van canviar la seva imatge per una de Rajoy, aconseguint que avatarmariano es convertís en trending topic. I en posaria una altra de Rajoy, però no ho faré per a que quedi equilibrat.

Un altre exemple, i ara serà de Rubalcaba (@conRubalcaba). El seu equip va pensar que seria bona idea oferir regals a aquells que compartissin continguts sobre aquest candidat a les xarxes socials, i aconseguir des de bàlsams labials (250 punts) fins a tasses tèrmiques (1700). Interessant i engrescador, eh?

Per acabar, els polítics han de tenir clar que les xarxes socials no són per emprar només a les campanyes electorals. Els ciutadans, digitals o no, estem vigilants, volem participar activament. Per què esperar 4 anys per votar si podem fer-los saber el que pensem cada dia, cada minut? Cal, emperò, que ens vulguin escoltar.