El dia que en Loquillo em va demanar silenci

Segurament pel bon gust de boca que va deixar la seva visita el 2010, la gent va respondre esgotant les entrades pels dos dies d'actuació que culminaven una setmana d'assajos a la sala superior del local del port. Gent penjant vídeos pel facebook, ambientet pre-concert, fins i tot la sala penjava fotos dels assajos. I amb aquestes fotos jo em vaig alarmar una mica: hi havia un tio amb un contrabaix. Així que vaig començar a indagar, anant al seu web oficial, mirant el seu nou videoclip (una cançó gens roquera, amb una lletra bona però en general discreta, discreta) i llegint sobre l'espectacle que presentaria en aquesta nova gira. I què presentarà: un nou disc on musica poemes de la poesia contemporània espanyola, acompanyat de Gabriel Sopeña, que l'ha ajudat en els seus discos més "cantautorescos". A més, repassarà alguns temes dels seus treballs en solitari. Sense els troglodites. És a dir, que ni Cadillacs, ni Camions ni Yotengounabandaderocanrol…

Personalment, aquesta faceta seva no és la que m'agradi més,
però sempre és encomiable quan un artista li fot nassos,
es desfà del seu personatge i en fa un de nou.
Sense troglodites, ni Cadillacs, ni camions...

Personalment, aquesta faceta seva no és la que m'agradi més, però sempre és encomiable quan un artista li fot nassos, es desfà del seu personatge i en crea un de nou, fent una mica el que li doni la gana i ficant-se en terrenys pantanosos. Però clar, no es pot demanar que tothom s'informi com jo, la gent té feina, família, vida social i aquestes coses, i em sembla que el problema és que molta gent volia un concert de rock'n roll. O més bé, sentir les quatre cançons mítiques de quan eren joves.

Així que, després de fer una mica de temps col·locant-nos a propet de l'escenari i xerrant una mica de l'imminent nou disc de Tom Waits amb l'amic Josep Vinent (quin discàs, company !), vam observar com la banda sortia precedint a l'estrella de la nit, que s'asseia a un tamboret i ens explicava de què aniria la cosa. I sense més, començava un concert de Rock prominentment acústic (els guitarristes ocasionalment agafaven les elèctriques), amb teclats, violí i sobretot un bateria francès que tocava com volia. Quan la sonorització ens permetia entendre amb claredat la veu de l'enorme (vull dir que és molt alt) Loquillo, sentíem unes lletres àcides, intel·ligents i, clar que sí, poètiques, que caminaven sobre uns temes que, a pesar de no ser memorables, tenien els seus moments. Va repassar cançons com "Balmoral", "La Mala Reputación" i la seva cèlebre versió del "Man In Black" de l'enorme (vull dir que era boníssim) Johnny Cash, mentre alguns sectors del públic s'anaven indignant i desfilaven cap a la barra. No perquè la cosa fos millor ni pitjor, sinó perquè començaven a resignar-se i veien que aquell vespre no hi hauria Cadillacs.

En resum, no és el millor concert seu que hagi vist (crec que era la cinquena vegada, contant una breu actuació com a teloner dels Rolling Stones l'any 2007), però si el més diferent, amb un format especial, una banda especial i aquesta actitud d'assaig general que li donava una atmosfera distinta. Encara que no mola que el cantant demani silenci abans de començar una cançó. Però digues-li tu que vols callar no a en Loquillo, si tens ous!

@T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es