Raquel MarquésMaó25/10/11 0:00
TW
0

És veritat que el seu caràcter impulsiu la féu canviar els llenços i els pinzells per la tinta xinesa, l'aquarel·la o el bolígraf?
Totalment. El caràcter impulsiu, els nervis, la impaciència i la necessitat de xerrar molt.

La seva vocació arribà relativament tard, això vol dir que abans no creia en el seu potencial?
Porto pintant a l'oli des de els quinze anys. I amb els llàpissos de colors, ni ho recordo. El que sí que recordo és que la part creativa, fins fa un cinc o sis anys, estava en un segon pla, m'interessava molt més la pintura com a ofici. Em semblen ridícules situacions com la d'arribar a una aula d'un taller de pintura a la universitat i que el primer dia, el professor digui "expresseu-vos!" abans d'ensenyar a ningú a agafar un pinzell o a explicar com es mesclen els colors a l'oli, o com es dilueixen. És com intentar parlar sense saber cap paraula! Així que, tal vegada, el que arribà tard no va ser la vocació, sinó el gust per la línia negra i per les aquarel·les i la tinta xina. Suposo que abans de parlar havia d'omplir-me de coses per a dir, i que quan vaig sentir la necessitat de dir alguna cosa el primer que vaig trobar damunt la taula va ser un boli Pilot negre.

A la seva obra: què neix abans el dibuix o el text?
Normalment el text. Llegeixo o penso en alguna cosa i tot seguit apareix un dibuix que la il·lustra. Hi ha alguns cops en els que surt primer la imatge, però són molt pocs. Llavors és més complicat, perquè he d'entabanar els escriptors perquè inventin un text a la carta. M'agrada molt quan ho fan. L'última va ser Amaia Crespo, i em va encantar el que va escriure. És una virtuosa de les paraules. Només rebent un escarit sms que descrivia la imatge va saber trobar les paraules precises per a dir exactament el que jo volia comunicar.

Encara és professora de llengua i literatura, o ja pot viure de la il·lustració?
Cada cop sóc menys "profe" i més pintamones.

Recentment presentà la seva producció a Berlín?
No exactament. El viatge a Berlín va ser per a presentar INBOX 12, un projecte de "la dueña y señora de San Colorea" (http://sancolorea.blogspot.com/). INBOX12 és una caixa plena de meravelles. 12 il·lustradors de 5 ciutats distintes (Londres, Nova York, Madrid, Tokio i Berlín) han dibuixat en format postal el seu lloc favorit de la seva ciutat. I al darrere han escrit el per què de l'elecció. És un catàleg d'il·lustracions i, al mateix temps, una guia de viatge. Tinc moltes ganes de que es faci la tira de 12 imatges de València. Jo tindria claríssim quin lloc dibuixar.

Algunes de les seves obres ja han arribat a Menorca, li agradaria exposar a l'Illa?
Molt.

Què li meravella de Menorca?
L'Illa sencera. El cotxe llogat per recórrer-la, les parets seques, les vistes des dels penya-segats i les ones trencant-se a tants metres sota els nostres peus (em sentia com dins un quadre de Friedrich), i -sobretot- l'amabilitat i hospitalitat dels menorquins.

Què pensa què és el que convenç al públic de la seva obra?
Crec que la meva obra convenç perquè és molt propera, perquè parla d'estats d'ànim i de sentiments molt quotidians on tothom es pot veure reflectit.

S'imaginava tenir tants encàrrecs?
Mai m'ho hauria imaginat. Estic desbordada. M'encantaria que el dia tingués més hores, o jo poder tenir més mans!

Les galtes vermelles són el seu segell personal. Són fruit d'una generació espontània de galtes vermelles?
No sé de què són fruit. Un dia van aparèixer i punt. Al principi eren més subtils, però a poc a poc van anar aconseguint un lloc privilegiat en les meves il·lustracions. Quan tinc un dibuix on no hi ha galtes vermelles, alguna cosa m'inquieta, és com si aquest dibuix no estigués acabat.

A qui no retrataria mai?
A un polític.

Somia amb els seus personatges?
Sí, clar. Els meus personatges son els meus amics. M'encanta retratar la gent que estimo. I normalment les pobres persones que es sotmeten a les llargues sessions absurdes de fotos davant un focus només poden ser amics meus.