No hi haurà pau per a Enrique Urbizu

Sense haver passat mai per una escola de cinema i sense haver dirigit mai cap curt amb 16 mm o 35 mm ?dels 8 mm adolescents no es lliura ningú...of course?, Enrique Urbizu Jáuregui (Bilbao, 1962) va realitzar amb 'Tu novia está loca' (1987) una voluntariosa i estilitzada ?però fallida, de totes maneres? comèdia que ja deixava veure, en canvi, tot el cinema que havia assimilat, prèviament, un cap que pensava amb imatges i que portava a dins la millor escola de cinema clàssic... Després d'aquell brot prematur, situat encara dins la dècada dels 80, Urbizu ho va rebentar tot amb la seva següent pel·lícula...

'Todo por la Pasta' (1991) va ser un títol precursor i avançat que va encapçalar, cronològicament, la irrupció immediata d'altres realitzadors bascos (Julio Medem, Juanma Bajo Ulloa, Álex de la Iglesia) dins la cinematografia hispana, juntament amb els quals, Urbizu integra la primera fornada de renovació al cinema nacional als anys 90... Amb la complicitat de tres grans intèrprets, Kiti Manver, Marria Barranco i Antonio Resines, 'Todo por la Pasta' es va endinsar dins un territori que, fins a aquell moment, havia estat completament verge pel cinema del nostre país... Amb el prestigi guanyat amb aquest reconegudíssim film, un hàbil, dens i saborós thriller urbà situat a Bilbao, amb detalls còmics i transfons de corrupció político-policial (senyes que, com s'ha vist als següents anys, no ha perdut de cap de les maneres), Urbizu es trasllada a Madrid per a tractar de treure endavant algun dels seus projectes, però a la capital tan sols troba feinetes d'encàrrec...

Disposat a exercir la seva feina, per damunt de qualsevol cosa, accepta dirigir dues comedietes domèstiques i de consum conjuntural per a entregar, succesivament, 'Cómo ser infeliz y disfrutarlo' (1994) i 'Cuernos de Mujer' (1995), un parell d'artefactes còmics plens de professionalitat que el consoliden com a un eficaç artesà i amb els quals aprèn direcció d'actors (o millor dit, d'actrius: aquesta experiència el va ajuntar amb Carmen Maura i, novament, amb María Barranco), però que li deixen un regust d'insatisfacció... L'escassa ressonància de la seva següent realització, 'Cachito' (1996), un acurat conte d'aventures ingenuistes, edificat al voltant d'una base literària de baix calat (un relat curt d'Arturo Pérez Reverte per a 'El País'), el porta a capficar-se massa en un combat personal contra els elements per a adaptar la novel·la 'Esos Cielos' de Bernardo Atxaga...

"No es fácil encontrar financiación para una historia que hable de ETA, aunque sea de gente que deja ETA"... Després d'anys buscant mitjans per aquesta adaptació, Urbizu passa una temporadeta a la Costa del Sol treballant encara en el llibret d'Atxaga ; allí, en contacte amb una realitat d'especulació immobiliària, requalificacions de terrenys, negocis subterranis, màfies internacionals, violents ajustaments de comptes, diaris i bancs corruptes, va sorgir la trama de 'La Caja 507' (2002), un thriller seriós i realista amb José Coronado i Antonio Resines, en el qual Urbizu comença a traçar amb força seguretat el camí que va de Don Siegel a Robert Aldrich, passant per Jean-Pierre Mell­ville o Samuel Fuller, aconseguint aquest llenguatge tan personal, ple de sequedat i distanciament, però poderosament atractiu i demolidor...

Novament amb Coronado, Urbizu signa 'La vida mancha' (2002), la seva darrera pel·lícula abans de 'No habrá Paz para los Malvados' (també amb l'actor el Santos Trinidad de la seva darrera pel·lícula; probable nominació als Goya?)...Es tracta de l'estranya i suggerent aproximació a una història intimista, utilitzant diferents gèneres i referències... Aquest western emocional (com es podria definir) plegat de perdedors, sec i força silenciós esdevé, probablement, el seu film més elegant i trist, contat meravellosament des de la comprensió i la tendresa... Enrique Urbizu és un cineasta amb prou cap i amb prou ofici, que porta a la sang el llenguatge de les imatges, està clar... La seva mirada ràpida i la seva expressió sincrètica assimilen, amb cridanera harmonia, la herència del classicisme i el llegat de la seva pròpia època...

Tan aliè a la retòrica visual com a la qualité literària, Urbizu busca, i ho demostra més que mai al seu darrer film, un cinema altament físic, capaç de generar alhora acció i moral, emoció i reflexió, sense que hagi tingut mai facilitats per a trobar un camí prou clar per a poder arribar a concretar els seus més interessants projectes personals... Tot i així, Urbizu ha trobat prou escletxes en el nostre particular panorama cinematogràfic per a convertir-se en el cor del thriller contemporani nacional... Un cinema que ens parla de tu a tu, de manera seriosa i adulta, i que obra inquietants abismes sota les nostres confiades existències... Fins la setmana que ve, incrèduls!