Pinzellades d'un temps pel record

"Genci", com tothom acostuma a dir-li, observa la seva darrera obra, a la galeria Retxa de Ciutadella, amb la satisfacció de qui ja fa temps que va retrobar-se amb "el camí". "Vaig tenir que posar-me a treballar amb 14 anys, i llavors vaig decidir no tornar a tocar un pinzell per evitar temptacions doncs era conscient que el meu paper era a l'empresa familiar". Una obligació que es perllongà fins que els seus dos germans pogueren coordinar la firma. "Tenia 36 anys, la meva dona em va recolzar per a que fes el que més m'agradava, pintar. Vaig deixar definitivament la feina, i als 39 anys ja podia viure de la pintura".

Torrents és de producció lenta. El realisme així ho requereix. Autodidacte confès, també ha experimentat amb el paisatge o la figura, si bé el bodegó és la temàtica que li resulta més fàcil. "Els pinto de memòria", diu, sense donar-li importància a la meravellosa tècnica que el duu a expressar l'enyorança d'un temps pel record. "Són objectes o escenes que he viscut, per això m'és tan fàcil", afegeix.

L'atractiu dels colors emprats i l'harmonia, i la conjunció en el bon fer de llums i ombres acaben d'arrodonir cadascuna de les seves creacions. La fusta, com a material de superfície sobre el que pintar, aporta un plus molt important a l'obra. "Cerco portes de mobles antics o qualsevol tipus de llenya vella que després utilitzo com a suport dels meus quadres", comenta. L'efecte és extraordinari, i així ho corrobora la fidelitat dels seus seguidors.

Durant la nostra conversa a Retxa se li atraca una parella de catalans. Fascinats per l'exposició feliciten l'artista per la determinació en el seu gest. Fruites, objectes de cuina o menjador, i rajoles quasi "autèntiques" amb les que té més d'una anècdota de gent que s'hi queda observant-les molt fixament per si de cas hi són penjades al llenç de veritat.

De caràcter afable i pictòricament modest, "Genci" ens relata una història que esbossa la seva manera de ser. Una dona, embadalida, per la seva producció li expressà el seu desig de penjar un dels seus quadres al dormitori, per poder-ne gaudir cada dia en despertar-se. "Em va donar l'enhorabona a través d'una carta però em digué que econòmicament no es podia permetre tenir una obra meva", relata "Genci". Més tard, el pintor no sols construiria la petició de l'admiradora sinó que es presentaria al seu domicili per fer-li entrega del quadre que -amb un preu del tot "emocional"- per suposat, ella li pagaria amb la convicció de lloar el gest de l'autor.

Apassionat de la pintura, com el seu pare que a les estones lliures no deixava de crear i crear, Torrents continua pel camí, marcat i impregnat des de l'ànima i el sentiment.