Fernando Sabino Seguí22/09/11 0:00
TW
0

"Los fabulosos Baker Boys" o les insospitades utilitats d' un piano
A l' escenari un piano, que serveix ell mateix també com a escenari. Una col.lectiva hipnosi per mitjà de femenina sensualitat: Recordem Rita Hayworth a "Gilda" com una de les pioneres; Michelle Pfeiffer, a n' el cas que ens ocupa, o Salma Hayek a "Abierto hasta el amanecer". Com es pot comprovar, d' una a l' altra la sutilesa va decreixent amb el pas de les èpoques... La Pfeiffer, aquella actriu amb nom de cançó dels Beatles, posa una estrella al "paseo de la fama" de nostra memòria cinèfila amb: Un piano per fer-hi a damunt moviments i postures d' alta graduació seductora; una molt suggerent veu; un vestuari vermell, recalcador de la seva bellesa, fent que els ulls dels espectadors (dintre i fora de la pel.lícula) siguin com a bous atrets per aquell vermell tèxtil. I ja m' oblidava de la cançó: "Makin' Whoopee", un standard americà interpretat al piano per Jeff Bridges.

Esdeveniment cinematogràfic dels bons, on els germans Bridges/Baker i Pfeiffer/Suzie Diamond executen, qual Juan Tamariz, un número de màgia consistent en fer aparèixer i desaparèixer el que de romàntic i glamurós té el món de l' espectacle ("¡¡Chan-ta-ta-chiaaaaaaaaan!!"). Per una banda: El vestir-se de forma elegant; cantar i tocar grans temes a diferents locals; acompanyar als clients -més o menys agraïts- durant les vel.lades; celebrar després els triomfs, com a l' escena de l' habitació de l' hotel a la que l' alegria i unes copes de més es veuen puntejades de fons per la meravellosa "Moonglow" tocada per Benny Goodman, a un decorat de lluna i estrelles de "cartón-piedra" (segurament fet així aposta, per accentuar la vessant romàntica del moment amb un toc d' onírica irrealitat deliberada). I per l' altra banda: Baralles, l' existencial buidor revestida de duresa i passotisme de Jack/Jeff Bridges, el tancament (i cabreig) a les innovacions sense consulta per part de Frank/Beau Bridges. Còm no han de xocar aquests germans amb diferents caràcters? I còm no s' han de sentir atrets -i a estones rebutjats- Jack i Suzie l' un per l' altre? Clar, tenim dos germans i una dona que s' hi "fica" enmig: Idò, alerta que venen curves! (les de Pfeiffer i les de les situacions que es donaran). Quí sap, però, si les segones oportunitats no han dit encara la seva...?

Fabulosa pel.lícula sobre uns fabulosos germans que van conèixer una fabulosa fèmina. De còm Jeff Bridges va tocar el piano amb el seu germà Beau, prèviament a ser hippy col.locat i detectivesc, per passar -entre d' altres- a "provar sort" amb la guitarra country i després amb les pistoles de l' Oest.

Moltes gràcies i salutacions!

AQUE


En Johnny Mora torna a fer-nos sentir el calor del homenatge cinèfil amb aquesta conegudíssima pel·lícula de l'any 1989, 'Los Fabulosos Baker Boys' (The Fabulous Baker Boys), dirigida pel llavors debutant Steve Kloves, i que va suposar la consagració definitiva de Michelle Pfeiffer com astarde Hollywood i, per suposat, com la gran actriu que és... Més enllà de la valoració artística del film, 'Los Fabulosos Baker Boys' és fruit d'una excel·lent feina de conjunt: a la Pfeiffer l'hi hem d'afegir l'oportunament fraternal duet Jeff & Beau Bridges; i a Kloves el secunden, fantàsticament, el director de fotografia Michael Ballhaus i el força guardonat Dave Grusin en la composició de la partitura musical...

La història va sobre aquests dos germans músics, pianistes de segona fila a hotels i sales de festes, que busquen una cantant per a configurar un trio, més a l'alçada de les modes 80's, i que troben l'explosiva companya que farà sorgir de dins seu els seus més íntims sentiments de frustració artística... El conflicte fraternal, que intenta explorar quin germà ha fet més per la carrera de l'altre, resulta un poc forçat; la suposada profunditat de sentiments de Jack Baker (Jeff Bridges), ofegant les seves penes, pel talent consumit acompanyant al seu germà en la seva trista experiència professional, en meravellosos solos jazzístics a localutxos de mala mort, esdevé distracció insuficient de l'autèntic atractiu de la pel·lícula...

Llavors tenia trenta-dos anys, una veu tímida i melancòlica i uns ulls profundament pàl·lids i infinits... Apareixia silenciosament i, de repent, es despenjava amb una cançó que et trencava el cor... en la ficció s'anomenava Suzie Diamond i resultava ser una desarrelada flor de la vida que, amb inèdita tenacitat, acaba convertint-se en la peça que faltava a casa dels Baker... És la sensualitat i la gran seducció feta dona... feta cantant... Una encantadora i continguda explosió de furor i passió... Quasi resulten indiferents les altres coartades dramàtiques i còmiques de la cinta: ni la calculada relació paterno-filial amb la veïneta orfe, ni els problemes dentals del labrador Eddie, ni el 'blues' de la història amorosa, ni la meravellosa atmosfera nostàlgica amb un repertori musical d'altres èpoques... Res pot amb Michelle Pfeiffer...

La pel·lícula de Steve Kloves pràcticament comença quan ella apareix per primer cop, s'eleva cinematogràficament quan desplega els seus recursos dramàtics i artístics i arriba al seu punt més àlgid quan l'actriu posa en funcionament la seva interessantísima veu i aixeca la seva melodia per damunt dels dos ximplets al piano... Qualsevol desajust que li puguem trobar a 'Los Fabulosos Baker Boys' es salva amb una seqüència autènticament inoblidable... la de la seductora cantant, envoltada de setí vermell, provocant la sexualitat del seu pianista des del damunt del instrument, sota la melodia del 'Makin' Whoopee' i l'inevitable record a Ella Fitzgerald...

Tres coses se li poden agrair a aquest insuls realitzador, que poc o res a fet desprès (és poc i es diu 'Como uña y carne',Flesh and Bone, del 1993, amb Dennis Quaid i Meg Ryan...): que planifiqués la pel·lícula amb la suficient funcionalitat i sobrietat per a que esdevengui una narració acceptable al voltant del seu valor segur, que confiés la fotografia del film a Michael Ballhaus (aconseguint plànols realment sublims i ja quasi mítics de la meravellosa Pfeiffer) i que ens ocultés les escenes d'amor de la cantant amb el Bridges, cosa que la sensibilitat de qualsevol de nosaltres (amb en Johnny Mora i un servidor al capdavant,of course) no hagués aguantat fàcilment... he..he..he...

Fins la setmana que ve, incrèduls!