Dits que no es toquen (agonia a l’abisme dels ideals)

'Qui ha contemplat la bellesa amb els seus propis ulls està ja consagrat a la mort' (Plató, citat per Thomas Mann a l'assaig 'Sobre el matrimonio' de 1925)... Diu Visconti al voltant d'aquesta cita: 'Jo volia que hagués sigut la frase de llançament del film, perquè dins ella es recull el seu sentit primordial'... i no podia haver estat més encertat: la contemplació de la 'Bellesa que prepara per a la Mort' (la fatalitat de la dualitat ontològica platoniana) és la sinopsi més perfecte per a definir la novel·la de Thomas Mann 'La Muerte en Venecia' (Der Tod in Venedig, 1912), però encara ho és més per a descriure, amb quirúrgica exactitud, la resta de la pel·lícula, encara més preciosa, més mortuòria i més decadent que la nouvelle (novel·la curta o relat llarg) escrita per un jove Mann amb la genialitat que li faria ocupar el lloc més alt dins les modernes lletres alemanyes...

La història se li va ocórrer a Mann en un viatge al Lido venecià realitzat al maig del 1911 i que es repetiria l'estiu del 1912... Seixanta anys més tard (per a nosaltres, tot just un segle), Visconti va recuperar les millors essències d'aquell relat i ens va brindar una de les obres mestres de la seva filmografia i del cinema europeu en general, narrant el procés de vellesa i decrepitud del músic alemany Gustav Von Aschenbach (Dirk Bogarde) i el seu amor homosexual pel jove polonès Tadzio (Björn Andrésen)... Alguns analistes van voler veure un component autobiogràfic al film, argumentant que un sexagenari i malalt Visconti (que sempre va reconèixer la seva homosexualitat), tractava de retratar-se a si mateix en el personatge principal... però 'Muerte en Venecia' (Morte a Venezia, 1971) és molt més que això...

En aquella època, el director de 'El Gatopardo' acariciava adaptar 'En Busca del Tiempo Perdido' (l'heptalogia de novel·les que Marcel Proust va escriure als començaments del segle XX) però, tot i que mai va poder arribar a fer-ho, els ressons proustians són potser més evidents que els del propi Thomas Mann al film; l'evocació nostàlgica del personatge quan es veu reflectit a l'androgin Tadzio i la recerca d'aquell temps perdut i retrobat a l'ombra de l'adolescent perfecte és un símptoma evident que Visconti llegia Proust fervorosament durant aquells anys, tal i com ell mateix recordava...

'Muerte en Venecia' és una de les obres que millor defineixen el caràcter cultural de les elits intel·lectuals d'Europa, la seva decadència fora del temps i la senectut d'un modus de viure... Tot conforma un espai mític, únic, poètic i irrepetible: els joves embotits dins els banyadors finiseculars a les platges del Lido, els aristòcrates alienats de la realitat social dels inicis del segle XX al Hôtel des Bains, metàfora de la seva cuirassa mental, els estiueigs interminables, el rostre vetllat de la mare de Tadzio (una distant i elegantísima Silvana Mangano), el còlera envaint els canals venecians (un espai simbòlic d'un lloc que en qualsevol moment es pot enfonsar... llurs ciments es sostenen sobre incertes aigües...of course), els carrers pestilents i asfixiants, la fugida i retornament de Von Aschenbach... Tot rodat amb l'habitual estil elegant del mestre italià, amb plànols llargs i sostinguts, 'travellings' pausats i panoràmiques interminables i eternes...

Dins la memòria queda el final d'Aschenbach, ja convertit en una grotesca imatge maquillada, mentre la tintura dels seus cabells rellisca per les seves galtes i nega, desesperat, l'agitació dels cossos quan contempla Tadzio engrescat dins una baralla (que realment és joc) amb un amic... Les imatges es pertorben, i la més gran evidència, el plànol amb Tadzio, dins el mar, a l'esquerra del fons de l'enquadrament, i una càmera sobre un trípode a l'angle dret en primer terme, com a una projecció, una idea o una imatge estatuària... Aschenbach mor a la vorera del mar, de la vida, presoner a la seva caverna platònica, davant la visió d'un cos que prefereix mantenir, dins la seva contemplativa mirada, com a idea d'horitzó i elevació... Tadzio apunta amb el dit cap a amunt i Aschenbach, també amb el seu, cap a la seva imatge fora de camp... Dits que no es toquen, com els de la Capella Sixtina, perquè els separa aquesta càmera interna del moribund compositor...

La repressió ha vençut l'espontaneïtat, la corrupció de la seva incapacitat de fer i sentir real a aquesta imatge divinitzada, que és pantalla i simulacre, amb la qual s'absenta de la realitat... La mort d'Aschenbach és la mort d'Europa... D'una certa idea d'Europa... Decadència o festivitat cinematogràfica pels canals venecians? Les mateixes aigües i els mateixos reflexos... Fins la setmana que ve, incrèduls!