Les dones i la Prehistòria

En l'actualitat es segueix una tendència majoritària, generalista i indiscutida a mostrar el nostre passat no escrit a partir d'idees preconcebudes i obsoletes. Hi ha hagut seriosos intents de ser actualitzada amb noves perspectives, desafortunadament un tant aïllades i que injustificablement no han acabat de quallar en ple segle XXI.

La Prehistòria és, de lluny, l'època més llarga i desconeguda de la Humanitat: des de l'aparició dels primers homínids, fa milions d'anys, fins a l'aparició de l'escriptura, cap al tercer mil·lenni abans de Crist. Per efectes d'una tradició d'imatges mai discutida, hi ha la tendència generalitzada a imaginar uns homes robustos i velluts armats per anar de cacera, discutint en grup sobre les estratègies a dur aquell dia; fent feines creatives, concentrats en l'aprenentatge i el perfeccionament de l'elaboració d'eines de pedra, en l'art rupestre o en l'observació dels cicles del sol i de la lluna; o tornant de la caça tot carregant les preses, satisfets pel deure complert amb els instints de supervivència i protecció de la comunitat, mentre el grup es rendeix a ells en una admiració devota. D'una altra banda, tenim les dones, representades quasi sempre com a personatges secundaris junt amb la gent gran i els infants. Acostumen a ser traçats amb actituds de dependència de l'èxit dels homes del grup i de la superioritat intel·lectual i física, que la tradició els ha atribuït desigualitàriament des del segle XIX: per alguna cosa els representen gairebé sempre esperant-los, sovint vora una foganya i dins una cova o just a l'entrada. Les dones són gairebé sempre imaginades a la Prehistòria com ombres feineres, silencioses i disciplinades que treballen pells o donen el pit als nadons mentre rosteixen peces de carn, amatents a l'espera dels qui "mantenen" el grup, quan en realitat són la meitat fonamental, el pilar invisible i complementari on es sosté tot. Poques vegades les he vist representades comunicant-se entre elles. La seva actitud sovint és expressada com a passiva, esperant l'actiu masculí. En definitiva, la tradició les representa com a reines d'una primitiva llar.

Aquesta representació de les escenes a la Prehistòria, ben filetejada per poder adonar-nos-en dels prejudicis que transmeten, la podem trobar des de llibres d'escola fins a museus o documentals televisius, passant per tota la gamma de divulgació audiovisual a l'abast de tothom. I no em deixa de sorprendre que aquestes representacions són copiades i repetides fins a la sacietat, sense més actualitzacions que redibuixar l'aspecte dels nostres avantpassats amb les noves troballes arqueològiques en forma de joiells, armes o eines, o els edificis que ocupaven. En ple segle XXI, ens mostren una Prehistòria on les feines associades al foc o a la pedra, a la creació i construcció d'enginyeries, art i arquitectures que faran avançar els grups cap a pobles, i els pobles cap a civilitzacions, estan realitzades per figures masculines. Mentre, les dones, envoltades de criatures i aclaparades de feina, continuen sent representades immerses en un món a part.

Ens podríem qüestionar aquestes imatges. En realitat, procedeixen d'un temps i una època que ja està força superada: el segle XIX i la seva mixtura amb l'època victoriana i l'emergent cientifisme. Fet i fet, segueix els paràmetres propis d'una societat patriarcal tradicional. La Prehistòria és una època en que no hi ha textos escrits i l'arqueologia descobreix contínuament moltes opcions d'interpretació: ens han deixat d'herència una enorme quantitat de rastres de vida que el pas del temps i la natura sovint han malmès o fet desaparèixer. És molt difícil comprovar, per exemple, que els estris de caça foren fets i usats només per homes, i que les pells foren fetes vestits per mans femenines. Per tant, a les societats de la Prehistòria tot és possible: que hi haguessin sistemes de govern on el paper social i cultural de les dones fos més actiu, o fins i tot participessin dins del mateix poder junt amb els seus companys. O qüestionar-se la divisió sexual de la feina: realment cap home devia cuidar treballar les pells, realment cap dona devia participar en les caceres? Sembla il·lògic pensar que si en un grup mancaven homes o hi havia massa feina, aquests preferien que la feina quedés per fer només per imposar condicions a les seves companyes. L'etnologia ofereix molts exemples de pobles i ètnies en tot el món on les dones desenvolupen un paper molt igualitari amb els homes, i no és estrany que la seva opinió influeixi o fins i tot decideixi en aspectes bàsics o crucials de la vida de la comunitat.

Acostuma a passar que les coses, de tan vistes i habituals, passen a normalitzar-se i a ser considerades acceptables. Amb les imatges sobre la part més humana de la Prehistòria passa el mateix, amb molta més força perquè avui dia estem dins una societat on una imatge val més que mil paraules. L'aprenentatge que fem de l'inici de la Humanitat no hauria de dependre de clixés i prejudicis. La base de l'evolució de l'ésser humà fins a l'actualitat és massa important com perquè no ens importi la seva força en la societat actual. Qüestionar-se aquestes generalitzacions és bo i necessari, perquè permet avançar incidint en aspectes que no ens hi aturem a pensar gairebé mai. Si els infants i la joventut prenen aquestes idees com a habituals, no les discutiran; hem de ser nosaltres qui els hi fem qüestionar-se-les: de veres creus que era així? No hi ha més possibilitats?