"Cuidadín" amb el que desitges...

- Fua, deus estar que pixes colònia, no?

- Nah, que va tiu, després d'una estona vaig haver d'obrir la meva boqueta, demanar-li quatre coses, i bé, em va dir que estava a punt de casar-se amb un jovenet fill d'un empresari, que açò havia estat una bogeria, que li sabia greu i que se n'havia d'anar. I se'n va anar per potes. I jo, amic meu, ja tornava a estar enamorat.

- Sí, clar, com per Sant Joan. I després ho escriuràs pel Diari. En tot cas, quina "putada".

- Efectivament, no sabia si anar a emborratxar-me i pigar a qualcú, o si quedar a casa plorant. I saps que vaig fer? Vaig començar a pensar en n'Amy Winehouse.

- Típic de tu, Pedrito.

Així és, amics, la veritat és que aquest estiu sembla més un capítol de "Friends" que una altra cosa. Però deixant de banda les meves misèries personals, és cert que l'altre dia em vaig quedar pensant en la recentment morta "Troubled Diva" (que torna a ser número 1 al Regne Unit, morbosos que sou), i en com desitjar una cosa amb tanta força que, quan finalment l'aconsegueixes, no saps com controlar-la i la teva il·lusió es converteix en una bèstia incontrolable que et devora i no deixa ni les miques. En el meu cas, una al·loteta, en el de n'Amy, la fama i la fortuna.

Una cosa curiosa, açò de la fama. Així com hi ha gent que semblen estar comodíssims en aquesta posició (Mick Jagger va néixer per ser super famós, gran part de la importància social de Marilyn Manson radica en la seva fama), n'hi ha d'altres que, sincerament, odien tot açò que acompanya a l'èxit artístic de la teva obra. I no estic xerrant de Tommy Lee pigant una punyada a un fotògraf per envair la seva intimitat i després escrivint una autobiografia on té converses amb el seu membre viril. Estic xerrant d'ídols dels noranta com Kurt Cobain (i no, no començarem a xerrar de l'absurd "club dels 27"), Thom Yorke o Eddie Vedder, possiblement la màxima expressió de senyor que es fa famós i es passa la vida lamentant-se.

I jo dic: no sabíeu que formava part del joc? En serio el vostra art és tant pur que no us importa l'opinió del públic? Estaríeu millor sent artistes underground que tenen la seva pagineta de My Space, pengen les seves cosetes gravades a casa i (oh no!) han d'anar a "currar" a un súper perquè (oh no!) van deixar l'institut per triomfar amb el seu grup de Stoner Rock? Per què posau tantes energies en què els vostres fans us odiïn? Per què no feis "Platinum Passes" com els Kiss, us tirau mitja horeta fent-vos fotos amb quatre fans extasiats i de pas, recapteu uns quants milers d'euros que (clar que sí!) donareu a una ONG per alliberar el Tibet? Com ja vaig dir al seu moment, no puc ni imaginar el que devia sentir un fan de Radiohead quan va comprar "Kid A" i el va posar per primera vegada. I és que des d'aquell disc, sembla que la carrera de Radiohead ha estat un intent rere l'altre d'alienar els seus fans amb discos cada vegada més marcians, llançaments quasi secrets, comptades actuacions... No sé, quin és el problema?

He estat demanant a amics i coneguts què opinaven sobre la mort de Winehouse, i les respostes bàsicament eren del tipus: "Me la sua" (entre els més heavys), "massa ha tardat" (entre els més cínics) o "és una llàstima, era un talent, maleïdes drogues" (entre els més políticament correctes). I bé, què voleu que us digui, açò de les drogues és una mica així, perquè em sembla que quan guanyes un Grammy no t'obliguen a prendre sis grams de cocaïna. O que quan toques al Madison Square Garden, no et prohibeixen sortir a l'escenari fins que no t'acabis el bòtil de "Jack Daniels". És cert que aquestes coses estan més a mà quan tens un èxit desorbitant, i que sobretot el món de la música està minat de gentussa amb connexions dubtoses (o hi estava quan movia diners); però ningú obliga ningú a portar aquesta vida. En canvi si introdueixes aquest joc en el teu art, la cosa es posa perillosa, i el teu somni es pot convertir en un malson del tipus "Freddy Krueger". I no us tireu damunt jo, no estic dient que n'Amy Winehouse (aquí, sent sincers, mai he escoltat en profunditat ni crec que comenci ara) sigui millor ni pitjor que qualsevol de nosaltres. Només dic que has de vigilar el que desitges. Pot ser que ho aconsegueixis.

(Epíleg: buscant imatges per il·lustrar aquest article he posat "Amy Winehouse" al Google i la primera fotografia és un detall del seu nas amb restes de cocaïna. Quina merda de món el nostre!).