Pedro Sánchez Tuomala08/06/11 0:00
TW
0

Ja sabeu que aquí escoltam la música de manera diferent. Aquí ens és igual que un grup sigui millor o pitjor. Si el guitarrista és un virtuós o si el bateria té un groove que tira d'esquena. No ens importa si les cançons són millors o pitjors, si les lletres són brillants o són estúpides (encara hem de decidir si ens agrada Daniel Johnston!). Tant dóna si són el grup de moda, o si tenen una llarga, dilatada i respectable carrera. Aquí els grups han de molar. Els grups han de significar alguna cosa, han de transmetre un missatge, una idea, un concepte, una moralitat. I no hi ha millor concepte, ni més ben expressat, que el concepte dels Ramones. I de quin concepte xerram? És senzill: si el mantra punk era "Fes-ho tu mateix", els Ramones l'ampliaven fins a: "No importa si ets un inadaptat, un tio rar o directament un malalt mental, tu mateix ho pots fer".

Record quan fa anys, el "Popular 1" va retre homenatge a Joey Ramone amb una majestuosa portada i un reportatge apassionat. Record caminar del quiosc a casa admirant la seva foto i pensant amb aquest missatge: "Si aquest tio, lleig com el dimoni, sense cantar especialment bé, amb mil trastorns de personalitat, ho ha aconseguit, vol dir que qualsevol ho pot aconseguir!". I açò, amics, és realment inspirador...

Però la perfecció dels Ramones no acaba aquí. Des del seu preciós logo (que d'uns anys ençà es veu per TOT), l'economia sonora dels seus primers discos, les pintes... Tot és senzillament perfecte! Està clar que quan aquesta gent va començar el grup ho tenia molt clar. Eren un exèrcit de quatre persones amb una missió clara: salvar el punyetero Rock'n Roll, quan a finals dels setanta es començava a convertir en una cosa avorrida, previsible i absorbida pel sistema.
(Incís ximple: Sembla que a finals dels setanta era convenient tornar a les arrels i a l'autenticitat, però sense pensar-hi gaire, aquella era l'època de, per exemple, el "Wish You Were Here" de Pink Floyd; els últims passos del dinosaure Led Zeppelin; l'eclosió de Kiss, l'etapaundergroundde Van Halen... Ara sí que farien falta bandes com els Ramones!)

Realment el seu primer disc homònim és gairebé perfecte. Una producció gairebé inexistent, unes guitarres que sonen seques i afilades com motoserres, temes ràpids, poques ximpleries, influència seixantera però feta de la manera de finals dels setanta, i les cançons. Quines meravelloses cançons. El rollo "Nazi-de-broma" de "Blitzkrieg Bop" i "Today Your Love, Tomorrow The World"; el punk de llibre (el llibre el van escriure ells) de "Judy Is A Punk"; la violència sense sentit de "Beat On The Brat"; el romanticismeteenagerd'"I Wanna Be Your Boyfriend" (no crec que ella vulgui ser la tevagirlfriend, Joey!), tot encaixa en aquest document sobre la merda que devia resultar ser jove al barri de Queens de NY als anys setanta.

Però sabeu el millor? Que el seu últim disc (vint anys després) sona exactament igual que el primer! Durant la seva carrera van fer alguns experiments, i trobam alguns discos que sonen una mica (una mica) més en una direcció o altra, però bàsicament el so dels Ramones es va definir al començament, i allà es va quedar. I açò m'encanta perquè demostra que aquets no anaven d'hòsties. Segurament gràcies a la perseverança del guitarrista Johnny Ramone, els Ramones van seguir fent el que sabien fent, i perfeccionant el seu estil fins el màxim. I és genial, veient com els seus companys de quinta s'autodestruïen, es venien de la manera més descarada o es perdien en rollos, pseudo-artístics que no interessen a ningú.

I per açò mos agraden els Ramones. Perquè són una lliçó d'autenticitat, i d'açò en fa molta falta aquests dies. Què collons, sempre.

@T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es