"Pluja constant", un exercici d’excel·lent teatre

L'inici de l'obra comença amb l'exposició crua i sense embuts de les mediocres existències de dos policies nord-americans de Chicago a finals del segle XX. Amics des de fillets en un suburbi difícil i marginal, l'irlandès Joey (Pere Ponce) i l'italo-americà Denny (Joel Joan) representen dos arquetips d'immigració europea recent a EUA. Companys de pis, en Denny presumeix d'èxit personal a la vida, de triomfador, mentre que en Joey espera la seva oportunitat amb pessimisme.

Aparentment, a en Denny la vida sembla somriure-li d'orella a orella amb una família perfecta: una esposa amatent i maternal, dos fillets, un gos amb un nom simpàtic i molts televisors per la casa. Tot plegat, un escenari d'icones de l'èxit en la societat de consum, on hi aboquen i també amaguen els seus desenganys personals i laborals que s'acumulen dia rere dia com una muntanya de fems.

La relació entre ells tampoc és tot l'entranyable que es podria esperar d'una amistat originada en la infància, però dins aquesta relació d'amor-odi es recolzen en les seves pròpies soledats. Marcada per l'agressivitat interna sorgida de la impotència que senten com a conseqüència de les seves frustracions que disfressen i deriven en enveges malenteses i accentuades davant l'absència d'oportunitats i perspectives. A poc a poc van desvetllant-se les misèries de les seves vides i el buit de les seves aspiracions, culpant els altres de les seves pròpies limitacions individuals. Incapaços d'afrontar-les amb seny i maduresa, tant l'un com l'altre arrosseguen alcoholisme, i la drogoaddicció i un gust perillós i malsà pel risc, per part d'en Denny, potser el més feble en aquesta supervivència del " tu o jo, però només un."

Acostumats a bregar amb els més desfavorits i marginats, la llei del més fort s'imposa sobre els més dèbils, fins i tot en aquells que aprecien i més estimen o simplement compadeixen, per triomfar en aquell cant de sirena que és l'èxit del somni nord-americà. Els catalitzadors imparables del drama es basen en temes candents de la societat nord-americana actual -drogues, prostitució, racisme, corrupció, delinqüència... Circumstàncies que contrasten i a la vegada són inherents a la lluita desesperada d'en Denny per mantenir aquell miratge d'American way of lifeaconseguit amb molts d'esforços i autoenganys per superar el nihilisme instal·lat a les seves vides i que tanmateix, en Joey enveja i desitja fins arribar a un final al límit.

En poques setmanes, un seguit de situacions al límit tensaran al màxim, serà una caiguda ràpida cap a l'infern no només exterior, sinó també interior, sondejant les parts més fosques del seu esperit per tal d'aconseguir el que desitgen: en Denny, venjança i diners ràpids i fàcils, i en Joey, aquell miratge de somni americà que "pertany" al seu amic. El quid de la situació al límit arriba quan, per una complicació en la seva feina i un error comès per ells en una detenció, hauran de decidir qui dels dos es sacrifica per l'altre. I els papers es capgiren al voltant d'un mateix pivot de les enveges: l'estructura familiar d'en Denny... Els diferents sentits del deure que caracteritzen els dos homes davant aquest pivot seran els que donin el veredicte final. En un dels moments més clarividents de l'obra, en Joey se n'adona que aquella pluja que cau tan intensa i de cop, és com si hagués esperat durant molt de temps a caure i per fi ho hagués fet, sobtadament i sense aturador... De la mateixa manera que en unes setmanes, la vida d'ells dos i la seva amistat esclaten sense remei per arribar a una fi que de tant crua, era certament previsible.

I al final, a una li queden dues idees: que en cent minuts i des dels primers moments, el públic assisteix a l'autodestrucció anunciada de dues persones engrapades l'una amb l'altra per la cobdícia i la supervivència. I la sospita que en realitat són dos homes que es complementen com a Dr Jeckyll i Mr Hyde, i el dubte queda surant en l'aire: i qui és qui?