Són les móres fruites estranyes a la comèdia anglesa?

SIEMPRE LOCOS
proposta de Johnny Mora
Una flama contra el temps. El foc del temps contra una flama. El foc del temps que no es consumeix però va consumint, perquè no se'l pot guanyar, però sí plantar cara. I açò és el que fan els protagonistes d'aquesta desconeguda (enèsima) ambrosia cinematogràfica: Desafiar el temps transcorregut, gràcies a una flama que encara crema, com diu una de les seves cançons. Intentar assaborir de nou una pretèrita glòria del rock, tornar a esser ciutadans de l'Olimp rocker com als anys 70, com quan eren uns il·lusionats mossos amb somnis creats amb la matèria del triomf; fins que el rosari de l'aurora es va imposar com a prematur final d'estada al planeta dels escenaris. Un retrobament que no seria possible sense la seva fidel, abnegada "al·lota per a tot" Karen. En fi, uns personatges a la recerca de l'esplendor que el vent dels anys s'endugué per deixar pas a una frustrant nostàlgia. Un tema que tocava ja, per exemple, "El crepúsculo de los Dioses" de molt i molt radicalment diferent manera.

Aquest entranyable grup d'exjoves melenuts no en va s'anomenava i anomena "Strange Fruit", ja que no són sinó uns estranys en els temps actuals. Un grup de ja (in)madurs rockers, "iaios" amb insatisfactòries vides, amb l'anomenada flama a dins ells com a as amagat contra la banalitat vital que els hi està fent de vehicle, en aquestes alçades del seu pas per aquest món. Com no, les dificultats tindran bastant a dir d'aquest ascens als cels de la música: Diferències entre ells, egos pujats, desordres gàstrics i de salut variats (i de l'edat derivats), problemes de so i escènics, discrepàncies, relacions sentimentals no nades; i l'ombra de la mort del seu cantant, una "Rebeca" que tant els serveix d'argamassa per a unir-los en la seva aventura, com per a tenir baralles i discussions. Ja ho diuen al film: Per als grups de rock com "Strange Fruit", la saviesa no és tant important com la fama, la fortuna i la fornicació.

Assenyalar que aquesta pel·lícula és una molt bona comèdia amb certs toquets dramàtics a on Bill Nighy, Stephen Rea, Jimmy Nail, Timothy Spall, Billy Connolly i Juliet Aubrey aixequen acta de manera molt plausible i còmica del que deu suposar per a uns oblidats rockers, ja entrats en anys, voler tornar a ser els que eren i agafar "carretera y manta". "Siempre locos" és una altra aplicació del fet empíric a aquell famós adagi que ens xerra de la immortalitat dels vells rockers.

Quasi es podria dir que els "Strange Fruit" són els envellits components de la resultona (però una mica massa idealista i ensucrada) pel·lícula "Casi famosos"; com si "Siempre locos" fos una continuació d'aquella, emperò més humana, més realista, molt més divertida, més honesta i –aiii!- oblidada (tal com els hi passa als "Strange Fruit").

Bon cinema i bona música. Combinació que es pot qualificar de fabulosa.

Resposta

Efectivament, Johnny, Siempre Locos és més del que sembla… Tant els guionistes com el realitzador d'aquesta pel·lícula coneixen sobradament el món del rock… Brian Gibson va dirigir la TV movie The Josephine Baker Story (1991) i Angela Bassett a Tina (What's love Got to do with it) (1993), mentre que Dick Clement i Ian La Frenais van formar part de l'equip de guionistes del meravellós film d'Alan Parker The Commitments (1991)… La seva feina en comú va acabar inscrivint-se, amb tota la lògica del mon, dins l'àmbit de la comèdia nostàlgica… La reaparició a escena de mítiques bandes entrades en anys no és cap novetat; però el film de Gibson rendeix un sincer homenatge a aquests vells rockers que es resisteixen al pas del temps i, alhora, no pot reprimir una oberta i franca ironia al voltant d'ells…

Un parell de flashbacks ens fan tornar, inicialment, als anys 70; però ràpidament Siempre Locos ens retorna a la vorera del nou mil·lenni per a aprofitar el magnífic moment de la comèdia anglesa costumista i social que es va iniciar als 90 amb Full Monty (Peter Cattaneo, 1997) i aprofundir en una reflexió sobre la utilitat terapèutica que consisteix en fer allò en el que qualsevol creu dins la segona meitat de la seva vida… la convincent recreació d'un grapat de dinosaures permet, gràcies a l'estat de gràcia d'un repartiment fantàstic, la versemblança total dels "Strange Fruit"…

I és que, curiosament, aquesta cinta sobre la música es permet el luxe de prescindir de qualsevol figura del rock (amb l'excepció de Gary Kemp, un dels components de Spandau Ballet, que va fer un assessorament musical per a la banda sonora) per a assolir el seu propòsit d'arribar a vells i no tan vells rockers… Que no hi hagi cap rostre de taquillatge segur i que els protagonistes siguin (grans) actors no excessivament consagrats no aconsegueix evitar la magnífica complicitat en aquest joc de miralls deformants que fa que els "Strange Fruit" sigui un més que convincent reflex de totes i cadascuna de les mítiques formacions setanteres… Especialment, Bill Nighy es permet aconseguir una exagerada però brillant composició del cantant glammy i delirant a l'engròs del tipus David Bowie o Iggy Pop…

El teclista , Tony Costello, interpretat per Stephen Rea es guanya la vida omplint màquines de condons per les nostres Illes Balears; Ray Simms (Nighy) viu en una mansió, carn d'agències immobiliàries, creient que el temps no ha passat; el baixista, Les Wickes (Jimmy Nail) és un home familiar que es dedica a reformar taulades i el voluminós bateria David 'Beano' Baggot (Timothy Spall) fuig com pot d'hisenda… Els "Strange Fruit" surten dels seus respectius forats gràcies a Karen (Juliet Aubrey) i dels egos que els van enfonsar perquè desitgen tornar a intentar triomfar… Finalment, tot i l'ajuda de Kemp i l'aportació de membres de bandes com Squeeze o Foreigner, els grans guanyadors del film són Nighy i companyia; narcisistes, egocèntrics i un poc patètics, però tota una banda de rock'n'roll… En Mora, en Johnny Mora, és un autèntic "strange fruit" i ens ho ha demostrat amb un altre deliciós e-mail…

Moltes gràcies, Johnny! Fins la setmana que ve, incrèduls!