Quan la claredat té veu

Pedro J. Bosch és com es mostra, i això també em fa sentir més còmoda en aquesta primera incursió meva al món de l'entrevista: una persona sense ombres ni cartes amagades. Afable i pròxim, però amb les idees molt establertes i pensades, resultat d'anys de compromís amb l'ètica del periodisme. De mirada franca i desperta, acostumat a dir el que pensa, però també pensant el que diu. I acostumat a bregar en el món del periodisme, amb tots els seus clarobscurs, però sense perdre de vista la seva idiosincràsia que l'ha fet molt popular en el diariMenorcai en el món literari durant dècades. I de seguida sorgeix una entrevista amena, que va més enllà del llibre: inicis en el món del periodisme, anys passats com a articulista significat i escriptor ocasional, el present amb el seu llibre recentment publicat (Cuestión de huevos) i un en procés d'edició que aviat veurà la llum (Cartas a un joven oftalmólogo), i tot amb la cirereta que el fa més feliç avui: la vinguda de la seva néta a l'Illa.

Com era d'esperar, la conversa ha començat per la qüestió que potser el fa sentir més compromès (amb permís del Barça, del que mostra un somriure irònic davant aquesta època quasi sobrenatural d'aquest equip). Bosch ho té clar amb poques paraules: l'estat de confusió on està immers el periodisme espanyol no està fet per ell. Posicionat en la independència i el rigor de les seves opinions, no dubta en rescatar el periodisme pedagògic davant la visceralitat amb la qual es comuniquen avui dia opinions i notícies. Un exemple d'aquesta llibertat d'expressió que demostra i defensa, i que és marca indubtable del seu tarannà personal, ésInventario de perplejidades(2010), un dietari on hi recull les impertinències i desvaris que més l'han commogut –en el sentit més irònic del concepte.

I parlant del gran recurs que avui dia s'ha tornat en el consol dels escèptics per no perdre del tot l'esperança, la ironia és un dels puntals de l'obra d'en Bosch, i per com l'explica, em sembla fins i tot que la seva arma de defensa més efectiva. En més d'una ocasió em parla d'en Woody Allen, aquest home esquifit i atacat de dubtes, però posseït per un geni indubtable a l'hora d'expressar i donar forma a les incoherències i absurditats de l'ésser humà per fer front a un món que li queda un poc massa gros, i que tanmateix lluita tota la seva vida per fer-se un vestit a mida amb ell... Precisament, un dels episodis més recordats de la filmografia d'Allen és una declaració d'intencions en el seu nou llibre,Cuestión de huevos(2011), on les vicissituds d'un home madur que creu que ja ha tingut prou de patir a la vida i, d'acord amb l'hedonisme social imperant, es crea un món de relacions a la seva mida on tothom hi participa: zero risc, zero pèrdues. El protagonista és un arquetipus de l'ésser humà modern amb por a les relacions directes per les conseqüències incontrolables que se'n poden desprendre, i amaga la seva sensació de fragilitat a través de la cibernètica i la tecnologia. Les relacions humanes que estableix són òbviament allunyades i a distància, no només de cos, sinó també d'esperit. Però malgrat aquests intents de protegir-se de les frustracions, l'inevitable és deixar-se dur per les emocions de les relacions humanes perquè, fet i fet, formen part de la nostra essència. En aquesta trama i amb grans dosis d'humor, hi conflueixen una sàtira de la societat occidental del present i la desmitificació de la tecnologia com a panacea de tots els mals de l'ésser humà modern. Tal com diu Alvy Singer aAnnie Hall, les relacions humanes són totalment irracionals, boges, absurdes... Però cal seguir mantenint-les perquè la majoria necessitem els ous d'aquell parent que no podem tancar en un manicomi perquè es creu una gallina...

Potser el que més li xoca de tot plegat a Pedro J. Bosch, i que queda sobradament reflectit en els articles i llibres que escriu, és la mercantilització de tot. I repassem tot un llistat de coses, materials i immaterials, que han deixat de ser sagrades per convertir-se en un valor afegit en un mercat saturat de sensacions i estímuls per ocupar el buit existencial i l'avorriment (en el sentit més ampli que proposa el castellà:aburrimientoiaborrecimiento) de tenir una vida ben traçada i sense alteracions, precisament per aquesta bombolla hiperprotectora que ens creem per no patir. Aquest plantejament de vida, quan l'ésser humà ha aconseguit l'esperança de vida més alta que mai en tota la seva Història, ha pres tota espontaneïtat al món que ha conegut la generació d'en Pedro J. Bosch –no la meva, que ja hem nascut i ens hem educat en aquesta sobreprotecció social i cultural que ha arribat a tenir caire de dictadura: la del pensament únic de mercat. Parlant, arribem a la conclusió que molts dels mals actuals venen perquè tot s'ha posat a la venda, i com a tal, tot és vendible. L'excel·lència de la persona, entre altres valors considerats obsolets per una societat que tot ho vol ara i ja i només prima la fi, no els mitjans, és el tema principal d'un nou llibre que aviat sortirà a la llum,Cartas a un joven oftalmólogo, recull de cartes escrites al seu fill perquè adopti com a nord propi les virtuts de l'excel·lència en una societat consumida pel seu propi afany de consum.

Acabem l'entrevista en el mateix punt on l'havíem començada: encara queda tot per fer, i sembla que tot s'embulla més, però això motiva en Pedro J. Bosch per seguir reclamant una humanitat més gran en un món que desvarieja del qual, tal com assegura, encara és capaç de sentir perplexitat i curiositat. S'acomiada dient que al final de tot, per moltes voltes que doni el món per a ell, el més important és la néta que l'està esperant des de fa una estona. Al final, l'entrevista ha sortit ben rodona, molt natural. N'estic contenta, ara toca passar-la a paper... Missió complerta, i amb molt de gust.