Fan falta més grups com Manowar

I precisament d'aquesta entranyable banda xerrarem avui, i aprofitarem per retre homenatge al seu bateria Scott Columbus, que va morir el passat dia 4 per motius encara desconeguts. Així que desenfundau les vostres destrals vikingues i preparau-vos per una bona ració de tòpics heavys. Hail And Kill!

Manowar són els autoproclamats reis del Heavy Metal. De fet, tenen un disc de 1988 titulat així ("Kings Of Metal") que tracta exclusivament de lo collonuts que són, que toquen més fort que ningú ("les altres bandes toquen, Manowar MATEN!", diu la tornada del tema títol), que tenen els amplis més enormes de l'univers i que els agrada ràpid, i els agrada fort. Es deuen referir als menús del McDonalds.

La banda va néixer quan Joey DeMaio, que currava de pipa a la gira més absurda de Black Sabbath ("Born Again", amb Ian Gillan de cantant i "Smoke On The Water" al repertori"), i Ross The Boss, guitarrista del grup teloner de la gira, van començar a picar-se per veure qui tocava més ràpid el seu respectiu instrument. Malpensats del món: en Joey tocava el baix i en Ross la guitarra, a veure que us pensàveu. Així, en poc temps van reclutar el cantant Eric Adams i un bateria que ningú recorda, i van decidir crear el grup de Heavy Metal més excessiu, bombàstic i (involuntàriament) ridícul de la història. No em mal interpreteu, durant la seva primera època aquesta banda va gravar discos enormes, plens d'himnes de Heavy Metal clàssic, però si tens una mica de sentit de l'humor disfrutaràs molt admirant les seves portades, on els membres del grup surten caracteritzats com extres de "300", o les seves lletres, que repeteixen sense cap pudor paraules com (la llista és llarga): brother, metal, king, kill, die, sword, blood, power, death, warrior, fight, war, steel, hail, loud i altres coses polides.

Una dada curiosa és que al seu primer disc, "Batle Hymns" (1983) van comptar amb una narració collonuda per part de (poca broma) Orson Welles. I és que aquesta gent ho tenia clar des del començament. El seu primer contracte discogràfic el van signar amb la seva pròpia sang, durant un temps van tenir el record Guinness de decibels a un concert o quelcom així, i cada concert l'acaben amb un festival de renou infernal acompanyat de destrucció d'instruments. Però de música què?

Els meus discos preferits són, a part del primer, l'esmentat "Kings Of Metal" i, sobretot, "Figh­ting The World", amb himnes com el tema títol, "Blow Your Speakers", on demanen a la MTV que posi més vídeos de Heavy Metal, i concretament, dels Manowar; "Defender", on Orson Welles repeteix narrant una història èpica; "Violence And Bloodshed" que com el seu nom indica tracta de l'amor primaveral i l'insuperable "Carry On", himne oficial del bar Línea 1 d'Alaior. Menció apart requereix l'últim tema "Black Wind Fire And Steel", on repeteixen el títol 21 vegades, i l'últim "steel" que pronuncia Eric Adams s'allarga en un crit que dura... 30 segons! Açò és diu la tècnica Manowar per que no oblidis les seves tornades. I funciona. Vaja si funciona.

Bé, fins aquí una aproximació a una de les bandes més excessives i divertides que roden per el món actualment. Si us voleu endinsar en aquest món, a més dels discos esmentats, us recoman fervorosament qualsevol dels seus DVD's, on documenten les seves gires, els seu estil de vida i la seva filosofia. I ja em contareu si no és més divertit que tirar-se un capvespre escoltant música de casiotone amb lletres absurdes però tant adorades pel modernikisme imperant.
Fins d'aquí a quinze dies!

T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es