Els meta-quixots de la fi del mil·lenni (segona part)

Precisament com la font textual en la seva segona entrega és força enriquidora en aquests paranys , el director tan sols ha de deixar-se emportar per la dualitat del seu desenvolupament narratiu… D'aquesta manera, la faula comença amb una deliciosament irònica seqüència en la que els veïns de Quijano i Sancho celebren la fama literària assolida pels seus companys (ja es coneixen les seves primeres aventures gràcies a la impremta), arribant a discutir-se sobre l'existència real de determinats cavallers… El Quixot i el seu estimat servent tornen a sortir de trot, abordats en part per les gestes impresses que d'ells roden pel territori castellà; són, per això, molt més autoconscients de la seva condició de subjectes de ficció (fins i tot, en un dels episodis, una senyora revel·la al noble que ell és el famós Don Quijote, i en un altre, un cavaller els hi fa sabedors entre viandes del llibre apòcrif de Avellaneda que ell també protagonitza)…

Es radicalitza, molt més que en la primera part, aquest curiós encreuament de rols entre els dos protagonistes: la 'quixotització' de Sancho Panza i l'aterratge mental del Quixot s'accentuen força, però entren també en aquest joc identificatiu uns altre personatges secundaris, com el batxiller Sansón Carrasco (aquí interpretat per Santiago Ramos) en el fons gelós per la fama del seu veí… Els dos protagonistes s'humanitzen, s'allunyen deliberadament de l'estereotip literari i icònic difós segons patrons preferentement decimonònics… Sancho (un extraordinari Carlos Iglesias) és menys gras i el seu enginy és més 'viu' que els dels 'Sanchos' precedents, en tant que Alonso Quijano es distanciarà encara més dels models retòrics anteriors, descobrint un perfil de carn i ossos que resulta molt més identificable amb la proposta de Cervantes (fins i tot en l'aparença física, menys envellida en aquest cavaller 'que frisaba los cincuenta años')… A tot això hi contribueix enormement Juan Luis Galiardo, un galant tardorenc tradicionalment vinculat a la comèdia i al cinema més contemporani, que exhala una creació sensible, inspirada, intel·ligent, convincent i, sobretot, projectada de l'universal personatge… La mà instructora del realitzador és molt responsable d'aquests èxits, també en l'ús de la llengua, que ajuda a definir els personatges: impera una versió actualitzada del castellà que contrasta amb els parlaments vells del Quixot en els seus deliris cavallerescs…

Gutiérrez Aragón es deixa emportar pel corrent cervantí, que recrea amb fidelitat genuïna l'inconfusible gust per la ironia que impregna el llibret original… En aquestes noves bogeries de la parella, la imaginació (l'episodi de la cova de Montesinos), la citada autoconsciència (Quijano atacant a un còmic que li ha usurpat el seu paper) i el joc de miralls i ficcions (l'episodi dels ducs que 'manipulen' a uns personatges 'literaris') constitueixen les coordenades primordials d'aquesta recreació fílmica… Allò artificiós, una de les més grans constants de la incipient poètica barroca, està present en aquesta pel·lícula i es condensa en varies escenes: quan Don Quijote veu com el Paje Tosilos (Juan Diego Botto) es treu els afaits que l'han travestit de Dulcinea a la gran farsa ducal o en la trobada del autèntic Quixot amb un impostor (també interpretat per Galiardo) que representa les seves aventures en un escenari improvisat davant un auditori popular… Aquests plecs ficcionals aproximen la cinta a la valentia creativa del text original cervantí i atorguen complexitat i calat als protagonistes: un Quixot menys unidimensional i un Sancho que va prenent consciència del seu proverbial sentit comú, demostrat en l'episodi de l'ínsula Barataria o en el duel final a la platja de Barcelona…

L'orquestrador cervantí Gutiérrez Aragón va tornar a aconseguir un estil vibrant i funcional, contingut i expressiu segons la demanda dramàtica; la pel·lícula, segurament per l'evident condició distributiva, es ressenteix en el metratge, potser precipitadament retallat per a ajustar-lo al estàndard de duració… Sembla, en alguns moments, que s'hauria d'haver deixat respirar més determinades escenes que, potser, es van avortar sense merèixer-ho… Els imperatius de producció, més aviat curtets en els mitjans, van posar una sèrie de traves que parcialment han estat salvades amb talent i esforç, tot i que al final, malauradament, s'acaben notant aquestes circumstàncies…

Però això no treu el mèrit d'aquesta recreació, que es troba entre les més fidels al autèntic esperit de Miguel de Cervantes… Com en el cas de l'esmentada sèrie de televisió, ens trobem davant una traducció sobradament competent del text quixotesc, que confirmaria una entitat pròpia fílmica com a magnífic artefacte receptiu… No és aquest un mèrit habitualment atribuïble a altres cintes que potser, per no seguir l'operativa d'interpretació pertinent o limitar-se massa a la dimensió argumental i/o temàtica, no mereixen el terme 'recreació', sinó millor el de 'il·lustració' o 'adaptació' de menys estrofa; 'El Caballero Don Quijote' és, per això, una recreació quixotesca en tota regla, la més convincent de la indústria audiovisual espanyola d'aquesta fi de mil·lenni… Autèntics meta-quixots cinematogràfics; la millor companyia pel Sant Jordi més vacacional…

Fins la setmana que ve, incrèduls!