Pata quebrada

Aparentment sembla una qüestió fútil en una època de crisis política i econòmica, però si mirem un poc entre línies, podrem veure que en aquest assumpte hi juguen la tradició i la igualtat d'oportunitats tant pel pare com per la mare.

La tradició defensa la patrilinealitat, és a dir, prioritza la filiació paterna: la descendència rep el nom de la línia masculina, doncs aquesta és la que transmet béns i valors de grup. El paper de les dones és acceptar la perpetuació del llinatge per aquesta via sense objeccions de cap mena, i això fa que sovint sigui relegada a un segon pla en diferents aspectes tant en l'àmbit públic com el privat, en qualsevol part del món i en moltes cultures, inclosa la nostra cultura occidental. Sense anar més lluny, diversos països europeus només preserven el cognom del pare, mentre que el de la mare desapareix sistemàticament; a Espanya, ambdós cognoms es mantenen, però donant preferència al masculí quan és transmès als plançons. En altres països, aquest costum du situacions més fosques: la preferència de fills, amb la conseqüent devaluació social de les filletes fins a extrems tràgics.

Per què succeeix això? Doncs sobretot perquè la transmissió del cognom patern implica el dret d'herència. Aquest factor és especialment valorat en quasi qualsevol tipus de cultura i en diverses classes socials (especialment les més benestants), on la pertinença a una classe social ve avalada pel manteniment i l'augment de la propietat de béns mobles i immobles. Així doncs, mentre que el fill hereta el llinatge i en conseqüència, la propietat gairebé íntegra, sovint la filla –amb l'obligació social del matrimoni- implica dividir béns en forma de dot i la desaparició del seu llinatge patern sota el nou llinatge de casada, sense que pugui ser transmès als seus descendents. Un fet col·lateral és que els fills de mares solteres, al no rebre el cognom del pare, no tenien dret a l'herència del progenitor fins que no eren reconeguts per ell com legítims. Actualment, la transmissió de béns és una mica més flexible, sense oblidar la famosa "legítima"; sobretot ha canviat la mentalitat, en quant la transmissió de valors i educació s'han tornat tant o més importants per als pares i mares cap als seus fills i filles que la propietat material, on la fortuna és capriciosa en un món que va més accelerat que mai.

És un petit acte d'igualtat, on la llei només s'aplicaria quan no hi hagués acord entre els progenitors: és a dir, el costum queda intacte si els pares estan d'acord en l'ordre tradicional dels llinatges; a més, també hi ha la possibilitat que si el pare hi està d'acord, la mare pot col·locar el seu cognom primer en el moment d'inscriure el bebè en el Registre Civil. En aquesta situació, les postures polítiques més conservadores advoquen coherentment amb la seva ideologia per seguir la tradició en tot cas i sense excepcions, mentre que els més progressistes defensen una major flexibilitat, amb més o menys encert, suggerint fins i tot l'atzar en l'ordre –que no li veig tampoc una solució convincent…

És un tema complex d'intervenció estatal davant dos progenitors que no es posen d'acord, i que cal legislar amb seny. El que sí és cert és que el fet d'ampliar el marge de discussió entre pares i mares representa un petit pas cap endavant, sense depreciar en cap moment el paper del pare, sinó posant el de la mare en un nivell igual d'opcions en una situació de desacord. I tanmateix, el que més em satisfà és que aquesta qüestió deixa enrere aquell silenci (encara recent) que aturava l'alegria i feia que les felicitacions es tornessin més mesurades, quan es donava la notícia que el bebè que havia nascut era una filleta. I l'expressió resignada d'alguns –masses- pares i parents amb el comentari a mitja veu, "Un altra filleta… Quan arribarà un hereu?", i la decepció de la família que rebia la mare i absorbia la filla, "com hauria desitjat que fos fillet…".